El darrer report PISA constata el col·lapse del sistema educatiu obligatori català que el FNC fa anys que denuncia.
L’escola catalana pateix les conseqüències dels darrers governs de la Generalitat de Catalunya, impulsors d’una ideologia que considera que un sistema educatiu just és un sistema en què ningú suspèn. A través de la figura dels inspectors, les direccions escolars i els professors han estat pressionats per minimitzar el nombre de suspesos. L’ensenyant que suspèn –perquè no vol que baixi el nivell acadèmic-, és considerat conflictiu, i és desautoritzat per qui l’hauria de recolzar. Son habituals els casos de professors que, farts de nadar a contracorrent, tiren la tovallola, acaben amb depressió o són acomiadats. Si l’edifici educatiu, de facto en ruïnes, no col·lapsa del tot és per l’ètica professional de molts docents, que és el darrer puntal de l’estintolament.
La clau de volta del desastre fet palès per l’informe PISA és l’assumpció de forma extrema, per part de l’actual i els darrers governs de la Generalitat, del principi ideològic de l’escola inclusiva, pel qual tot s’ha de subordinar a un diktat que pretén ocultar el fracàs escolar, eliminar la no-promoció de curs, i que considera que segregar per categories és sempre un mal. Conseqüent amb aquestes premisses d’arrel utòpica-bonista, la Conselleria ha introduït dins del sistema escolar, per mitjà de diversos instruments, la persecució del suspens; que en desvirtua el sentit social i educatiu i desproveeix els professors, progressivament, de les eines per mantenir el nivell acadèmic.
Per aconseguir aquests objectius, els responsables del nostre mal govern han devaluat tot allò que sigui avaluable amb criteris comuns i objectius, i han arribat a qüestionar, fins i tot, la importància d’aprendre continguts. El paper de l’escola com a lloc de transmissió del coneixement -funció bàsica de l’ensenyament obligatori- és negligit amb l’argument que “els continguts ja són a la xarxa”. Un argument fal·laç que hauria ja desmantellat les escoles després de la invenció de la impremta, perquè els coneixements ja eren, també, a les biblioteques. Ignoren volgudament que el saber teòric i pràctic no és conseqüència d’un accés il·limitat i inconnex al coneixement, sinó resultat d’una interiorització raonada, pausada i crítica inherent al procés d’aprendre.
El model actual priva els professors de poder avaluar els alumnes amb criteris comuns i objectius. Sense fites objectivament mesurables, l’avaluació esdevé subjectiva -qui configura la línia de l’ aprovat és l’alumne. Si hi afegim l’ús i abús de les adaptacions curriculars i altres ribots acadèmics, ens trobem que els alumnes aproven si arriben allà on “poden” arribar segons les seves capacitats. El relat de la pseudo-pedagogia de la qual fa bandera la Conselleria tanca així el seu cercle argumental. Un viatge a Ítaca pedagògic on allò important no és a on anem, sinó que el viatge “el fem tots junts”.
Les conseqüències d’aquesta desobjectivació de les avaluacions i de l’aprovat líquid són nocives per als alumnes, que amaguen la vàlua i el talent. És un mecanisme pensat per fomentar la desincentivació, el desencoratjament, el foment de la mediocritat i l’anivellament per baix. Un ralentí dins de l’aula que porta a l’avorriment, a la desídia i a la caiguda dels nivells acadèmics que esclata davant dels nostres ulls quan externament es vol fer alguna avaluació objectiva, com ha fet l’informe PISA.
El fenomen de la immigració massiva extracomunitària ha afegit més pes a la caiguda d’un sistema abocat, per lògica interna, a caure. Tal com manifesta amb encert, però cínicament, el govern de la Generalitat que ha fet bandera del “volem acollir”, la presència de tants fills d’immigrants a les aules catalanes ha aprofundit un problema que té profundes arrels ideològiques. Les diferències culturals i idiomàtiques porten massivament a les aules alumnes que, en la dinàmica del no-es-pot-suspendre, abaixen encara més el nivell mitjà.
Ens trobem, doncs, davant de l’escenari nefast d’un mal govern que aprova internament el que les agències externes suspenen. El futur de Catalunya com a país i com a societat es veu hipotecat per una ideologia escolar que devalua i desvirtua les qualificacions i que atrofia el talent.
Els nacionalistes posarem fi a aquestes pràctiques, recuperarem el valor de la transmissió de coneixement en el món escolar (la importància d’ensenyar continguts), sense que això anul·li la dimensió socialitzadora, i tornarem als criteris objectius i comuns d’avaluació (les notes de tota la vida), premiant qui s’esforça, element clau d’una societat dinàmica, constructiva i creativa.
Finalment, i no menys important, reclamem, un cop més, la instauració de dues línies escolars, una línia d’immersió per als alumnes que no vénen amb la llengua de casa, i una altra d’escola catalana per als qui vénen amb la llengua de casa. Només així podrem capgirar la situació actual que condemna els alumnes catalans de gran part del país a la minorització i a la castellanització, un drama que no dubtem a qualificar d’emergència nacional.
FNC, 7 de desembre del 2023
