Història del separatisme català i del Front Nacional de Catalunya

El nacionalisme radical català i el separatisme del primer terç del segle XX

A finals del segle XIX el moviment nacionalista català, que fins aleshores s’havia situat en l’àmbit estrictament culturalista, tot cristal·litzant en la Renaixença cultural que es manifestà en diversos àmbits de l’art i de les ciències –el conreu de la ciència històrica, l’estudi de les tradicions pròpies, la literatura, la música, l’arquitectura…-, donà el pas cap a la política, amb la creació de la Unió Catalanista (UC), una organització política que tanmateix abominava de les dinàmiques electorals dominades pel caciquisme del sistema de la Restauració borbònica a l’Estat Espanyol.

La Unió Catalanista, en les cèlebres bases de Manresa que redactà l’any 1892 en la seva assemblea de la capital del Bages, posà els fonaments de les reivindicacions nacionalistes catalanes.

Uns quants anys després, un grup de militants de la UC van preferir presentar-se a les eleccions i ho feren sota el nom de Lliga Regionalista, un nou partit catalanista conservador que va tenir una colla d’èxits electorals contra els partits del règim de la Restauració.

Mentrestant, els elements més joves de la UC seguien el seu activisme nacionalista, tot creant noves entitats amarades d’un nacionalisme pur i intransigent arreu del país. Una colla d’aquests patriotes foren detinguts l’Onze de Setembre de 1901 a Barcelona per la policia espanyola. La reivindicació del seu alliberament representà tota una demostració de força al carrer d’aquell nacionalisme radical, amb una manifestació d’uns quants milers de persones al carrer, una proesa aquells anys. Al voltant del nacionalisme intransigent de la Unió Catalanista i del seu president, el doctor Domènec Martí i Julià, es crearen associacions en defensa de la llengua i de l’ensenyament en català (Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana), entitats antirepressives (La Reixa i l’Associació Catalana de Beneficència), entitats obreres (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria). D’altra banda, les entitats que aplegaven els catalans expatriats, sobretot els instal·lats al continent americà, també es situaren dins la òrbita del nacionalisme radical que representava la Unió Catalanista.

La Solidaritat Catalana, coalició electoral dels catalanistes de totes les tendències, fou una gran flamarada que representà l’expansió del nacionalisme català arreu del territori amb una força que espantà el caciquisme borbònic. La seva ensulsiada, amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica, aturà breument aquesta expansió. Tanmateix, el catalanisme radical agrupat al voltant de la UC i de les altres entitats germanes que hem esmentat, seguia estenent el seu missatge per tota Catalunya i la fi de la Primera Guerra Mundial el 1918 fou un dels seus moments de màxim apogeu. Les manifestacions que celebraven la victòria aliada contra les potències centrals i que saludaven l’aparició de noves nacions independents que fins aleshores havien estat junyides als caducs imperis que les sotmetien es succeïren gairebé cada dia a Barcelona de finals de novembre de 1918 fins el següent mes de febrer de 1919.

Aquells anys, concretament el 1919, van veure la creació d’un nou partit polític, la Federació Democràtica Nacionalista, constituïda al voltant de Francesc Macià. El nacionalisme català es tornava cada cop més radical i una part d’aquest nacionalisme cercava per a Catalunya solucions insurreccionals. Eren els anys del procés d’independència d’Irlanda i el nacionalisme català s’emmirallà, en bona part, en la lluita dels nacionalistes irlandesos. Foren els anys en què es gestà la bandera estelada, una bandera creada pel lluitador Vicenç Albert Ballester que representava el combat per la independència de Catalunya. D’altra banda, les Joventuts Nacionalistes de la Lliga es desvincularen d’aquest partit i contribuïren a formar Acció Catalana, un partit en el qual hi militaren personatges com Jaume Bofill i Mates i Manuel Carrasco i Formiguera.

L’auge del separatisme català fou un dels motius argüits pel general Primo de Rivera per justificar el seu règim dictatorial, exercit amb el vistiplau del monarca espanyol Alfonso XIII. En aquest context les activitats polítiques (i bona part de les culturals) del catalanisme foren interdites. Els separatistes, però, no es van pas quedar sense fer res i l’any 1925 van intentar un atemptat contra el tren en què viatjava el cap d’estat espanyol al seu pas per Garraf. El complot de Garraf fou descobert per les autoritats espanyoles i moltes persones relacionades amb la seva organització van ser detingudes, entre els quals militants separatistes com Jaume Compte i Miquel Badia, condemnats a cadena perpètua. Aquests patriotes durant els anys trenta serien personalitats destacades del separatisme polític català. L’any següent, el 1926, Francesc Macià i els seus homes d’Estat Català, inspirats per la revolta irlandesa contra els britànics, van fer un intent de fer entrar una força de patriotes per alliberar Catalunya. El finançament de l’acció, com en el cas irlandès, provenia dels emigrats catalans que s’havien instal·lat al continent americà. Desenes de voluntaris armats eren preparats a Prats de Molló, a la Catalunya del Nord, per travessar la frontera i proclamar la República Catalana. El complot fou descobert per les autoritats franceses i Francesc Macià i els principals membres de l’organització foren empresonats. Després d’un judici a París i d’haver complert una petita pena de presó, Macià i els seus homes sortiren de França i, dos anys després, el 1928, redactaren, de Cuba estant, una constitució per a la República Catalana, l’anomenada Constitució de l’Havana.

Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera el 1930, els partits nacionalistes es van reorganitzar. L’Estat Català de Francesc Macià, poc abans de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, es va posar d’acord amb el Partit Republicà Català i el grup de l’Opinió per fundar una nova formació política, Esquerra Republicana de Catalunya. El nou partit guanyà les eleccions arreu de Catalunya i el 14 d’abril Francesc Macià proclamà a Barcelona la República Catalana amb l’objectiu de formar una “Confederació Ibèrica”, abans que a Madrid es proclamés la República espanyola. Mentrestant, el rei Alfonso XIII havia fugit d’Espanya. Francesc Macià, per pressions del nou govern republicà espanyol, pactà una autonomia per a Catalunya –el govern d’aquesta autonomia va ser anomenat Generalitat- dins la nova República Espanyola que ell presidiria.

Tanmateix, en la nova Catalunya autonòmica, el separatisme seguí el seu camí de creixement. Tot i que Estat Català era una de les formacions que constituïen ERC va mantenir la seva independència dins el partit i contribuí a estendre el discurs independentista per tota Catalunya. D’altra banda, Daniel Cardona i els seus homes, procedents de la Unió Catalanista, crearen Nosaltres Sols!, una organització separatista més minoritària, contrària a presentar-se en conteses electorals espanyoles i que també reivindicava la independència de Catalunya. El Partit Nacionalista Català fou una altra formació política separatista que sorgí en aquells anys. D’altra banda, una sèrie d’intel·lectuals catalanistes encapçalats per Josep Maria Batista i Roca fundaren una nova entitat, Palestra, influïda per algunes associacions esportives sorgides en altres nacions sense estat europees. Era una entitat que volia educar el jovent en els valors de la catalanitat, de la cultura i del conreu de l’esport.

El 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys (que havia estat elegit president de la Generalitat després de la mort el 1933 de Francesc Macià) proclamà l’Estat català dins la República Federal Espanyola. Aquest pronunciament d’una mínima sobirania per a Catalunya provocà una onada repressiva espanyola, amb combats entre l’exèrcit espanyol i milicians separatistes aquell mateix dia 6 d’octubre. Van morir en la lluita, entre d’altres, Jaume Compte (que havia estat un dels represaliats pel complot de Garraf), Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina, tots ells membres del Partit Català Proletari, un partit separatista i socialista que s’havia escindit d’Estat Català. El govern català en ple fou detingut i empresonat, llevat del conseller separatista Josep Dencàs.

Després de les eleccions de 1936 el govern català va ser alliberat i Lluís Companys tornà a la presidència de la Generalitat. A principis d’aquell 1936 Estat Català abandonà ERC. El partit fundat per Macià i ara dirigit per Josep Dencàs es volia constituir en alternativa separatista a l’autonomisme d’ERC i per això incorporà Nosaltres Sols!, el Partit Nacionalista Català i un sector de les joventuts d’ERC.

Amb l’esclat de la guerra el separatisme català maldà per la creació d’un Exèrcit de Catalunya que defensés la nostra nació del feixisme espanyol. Malauradament, això no fou pas possible. Tanmateix, el separatisme va poder crear el primer cos militar regular català d’ençà de 1714, el Regiment Pirinenc número 1, i després la Columna Volant Catalana que participà en l’intent d’arrabassar l’illa de Mallorca de mans franquistes.

Final de la guerra de 1936-1939. Els primers anys del Front Nacional de Catalunya (FNC)

La fi de la guerra de 1936-1939 amb la victòria del bàndol nacional espanyol suposà la fi de l’autonomia de Catalunya, la prohibició de la llengua catalana i l’exili de tots aquells nacionalistes catalans que havien combatut o que tenien càrrecs públics o polítics. Bona part dels exiliats separatistes catalans s’instal·laren a l’Estat Francès (a la Catalunya del Nord o bé a la resta de l’estat), on continuaren la lluita contra l’ocupació feixista.

El dia 4 de maig de 1940, en el número 39 de la rue Marois de París, sis nacionalistes radicals catalans es van reunir amb l’objectiu d’aconseguir pactar una col·laboració efectiva entre dos dels principals sectors en què el separatisme català s’havia dividit després de la Guerra de 1936-1939. D’una banda Daniel Cardona, Jaume Martínez i Vendrell i Joan Massot Rodamilans (la reunió es va fer a casa d’aquest darrer) representaven allò que de Nosaltres Sols! quedava després de la guerra. De l’altra, Antoni Andreu i Abelló, Marcel·lí Perelló (que en la dècada de 1920 havia estat a la presó per haver participat en el complot de Garraf que volia atemptar contra Alfons XIII) i Joan Cornudella i Barberà (cap visible d’una de les escissions en què s’havia dividit Estat Català), venien d’una escissió d’Estat Català.

Els assistents a aquesta reunió, segons va escriure Jaume Martínez i Vendrell en les seves memòries, no eren pas conscients d’haver fundat una organització. Tanmateix és considerada l’acte fundacional del Front Nacional de Catalunya, nom amb el qual aquella nova organització encara no havia estat batejada. Efectivament, aquella organització va començar a ser anomenada pels seus integrants simplement com a “l’Organització”.

Els escindits d’Estat Català que hem anomenat més aviat n’havien estat expulsats pel sector majoritari, liderat per Vicenç Borrell. Els “cornudellistes”, aleshores, cercaren la unió amb patriotes procedents de les associacions i partits nacionalistes radicals més petits, com Nosaltres Sols!. És en aquest context i després que es fes públic –el dia de Sant Jordi de 1939- el manifest de l’antic president del Parlament català, Joan Casanovas i Maristany, en el qual reclamava la unitat de tots els patriotes catalans al voltant d’un programa d’acció independentista, que es produeix la reunió de París. El sector “borrellista” d’Estat Català s’adherí de seguida a l’esperit i a la lletra d’aquest manifest, a diferència dels “cornudellistes”, com a conseqüència de l’enfrontament entre ambdós sectors.

La fórmula d’unitat propugnada per Casanovas no fou possible, en primer lloc, per la divisió entre els esmentats dos sectors d’Estat Català i, en segon lloc, perquè en aquell moment, l’abril de 1940, el president Companys va prendre una iniciativa que fagocità la del que havia estat president del Parlament: la creació del Consell Nacional de Catalunya.

Des de llavors, l’embrió del que seria el Front Nacional de Catalunya va anar agafant forma. Tot i les diferències ideològiques dels grups i organitzacions que el constituïen, la voluntat de lluita contra el feixisme i la voluntat de superació de la legalitat republicana espanyola en la qual l’autonomisme i el sistema de partits catalans republicans estaven inserits. De seguida, el FNC traslladà la seva direcció a l’interior, perquè es considerava que la lluita contra Franco s’havia de desenvolupar en territori català sota administració espanyola.

El FNC era organització transversal pel que fa la seva ideologia en el sentit més ampli del terme. En aquells primers anys el FNC optà per la indefinició ideològica, per la diversitat de procedències polítiques dels seus militants i pel fet que es va triar actuar, fer de resistència, més que no pas teoritzar. A més de membres, tal com hem dit, d’Estat Català i de Nosaltres Sols!, el FNC aplegà gent que venia d’ERC o d’Acció Catalanista Republicana, i fins i tot de la CNT i d’Unió Democràtica de Catalunya. Els unia la lluita contra la dictadura de Franco i l’objectiu final d’aconseguir la independència de Catalunya. Tanmateix fins el 1942 l’Organització no s’anomenà de forma “oficial” Front Nacional de Catalunya, nom inspirat per Joan Cornudella.

A mesura que el FNC aconseguia incorporar més militància, les activitats de resistència endegades a l’interior contra el franquisme i a l’exterior contra els nazis eren cada cop més nombroses. Les accions a nivell internacional del FNC es concretaren en la col·laboració amb diversos serveis secrets dels països aliats en la seva lluita contra les forces de l’Eix.

Es considerà que calia ajudar els aliats a vèncer els nazis amb una organització de resistència, d’obediència estrictament catalana i que fos independentista, amb l’objectiu que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, les potències aliades vencedores donarien suport a les reivindicacions catalanes. El FNC col·laborà amb els serveis secrets britànics, polonesos, francesos i nord-americans, i participà en les tasques d’evasió de soldats aliats, sobretot aviadors abatuts. Mentrestant a l’interior, l’activitat de l’organització es concretava en tasques d’espionatge, de propaganda, amb l’edició i difusió de fulls volants de contingut antifranquista i patriòtic català, en la col·locació de d’explosius en monuments franquistes i edificis oficials i penjant banderes catalanes en indrets visibles.

L’any 1941 el FNC va patir una colla de detencions, que el van obligar a reestructurar-se organitzativament. A finals de 1943 es produí una segona detenció de militants del FNC, de gairebé cinquanta persones, cúpula dirigent inclosa. Aquest fet provocà que molts dels militants provinents d’ERC, CNT, Estat Català i Acció Catalana Republicana abandonessin progressivament el FNC. Després de les detencions i de la marxa d’aquests militants la gran majoria dels que romangueren procedien d’Estat Català, Nosaltres sols! i Partit Nacionalista Català.

Després d’aquestes detencions i de la posterior reestructuració (ara l’organització seria dirigida a l’interior per Antoni Andreu i Abelló i Jaume Martínez i Vendrell) el sector “borrellista” d’Estat Català s’incorporà al FNC. Mentrestant, s’establiren bones relacions amb el Consell Nacional de Catalunya, que després de la mort del president Companys, era liderat de Londres estant per Carles Pi i Sunyer –al costat d’altres personalitats com Bosch i Gimpera, Batista i Roca i Josep Trueta- que ara ja havia superat l’estadi de la reivindicació de la recuperació de l’Estatut de Núria i lluitava per l’aplicació del dret de l’autodeterminació a Catalunya. Així, el CNC i el FNC es podien entendre amb molta més facilitat.

Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, el FNC va començar a publicar el seu propi òrgan de premsa, el butlletí Per Catalunya, que començà a sortir al carrer de forma clandestina el 1945 amb una tirada de 5.000 exemplars. D’aquesta manera, el Front volia donar a conèixer la seva existència i les accions que realitzava al poble català. Aquells anys el FNC seguí realitzant accions de resistència, una de les quals i més reeixides fou el repartiment massiu d’octavetes i la col·locació d’una gran bandera catalana al Gorro Frigi de Montserrat duta a terme per muntanyencs de l’organització durant els actes d’entronització de la marededéu el 27 d’abril de 1947.

L’any anterior, el 18 d’abril de 1946, es va celebrar la primera conferència del FNC, a la casa de Dosrius (el Maresme) del militant Esteve Albert i Corp. L’any següent es celebrà per segon cop, ara a la casa de l’heroic patriota Daniel Cardona, ja traspassat. En aquesta segona conferència s’establí que el Front passaria a convertir-se en un partit polític. Aleshores el Consell Nacional de Catalunya que, tal com hem dit abans, reivindicava el dret d’autodeterminació per a Catalunya, ja s’havia dissolt i el FNC quedà tot sol en la seva estratègia independentista. Es va fer un nou govern de la Generalitat a l’exili presidit per Josep Irla, el qual aplegà la representació de la majoria dels exiliats catalans procedents dels principals partits republicans de Catalunya abans de 1936. Aquest govern prenia com a referència l’Estatut de Núria i no contemplava l’aplicació de l’autodeterminació a Catalunya. Mentrestant, a l’interior, es creà un Consell Nacional de la Democràcia Catalana (CNDC), presidit per Josep Pous i Pagès, que aglutinava els principals partits catalanistes –però no PSUC, POUM, MSC i CNT- que defensava un procés constituent que portés a la proclamació de la Tercera República Espanyola, organitzada de forma federal. Finalment, el FNC s’incorporà a aquest Consell.

L’entrada al CNDC i la conversió en partit polític fou una conseqüència de la fi de la Segona Guerra Mundial i del fet que els aliats occidentals no van voler intervenir a l’Estat Espanyol per fer fora Franco ni van voler donar suport a les reivindicacions nacionals catalanes. El règim de Franco, en el nou escaquer internacional en el qual una incipient Guerra Freda contra la URSS dominava l’escena política internacional, va esdevenir per a nord-americans i britànics un valuós aliat en la seva lluita contra el comunisme. Així, en un context polític internacional contrari a les aspiracions catalanes, amb molts militants detinguts o a l’exili, amb la policia espanyola trepitjant els talons dels militants que encara no havien estat detinguts, es va decidir que el FNC, a més de convertir-se en partit polític, entrés en un període anomenat d’“hivernació”.

El FNC de la dècada de 1950 a l’actualitat

Després d’uns anys d’hivernació i avançada la dècada de 1950, el Front començà a ressorgir. A partir del segon trimestre de 1954, el butlletí Per Catalunya es tornà a publicar i el 1957 impulsà, de la Universitat de Barcelona estant, la recuperació de l’antiga Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. En l’àmbit universitari el FNC creà una secció universitària anomenada Bloc d’Estudiants Nacionalistes (BEN). Els joves que s’hi afegiren passaren a militar al FNC, tot engruixint les files del partit.

El Consell Nacional del FNC, l’abril de 1960, el definia com una organització interclassista, afirmava que la nació catalana és formada per tots els països catalans i establia que el seu objectiu és el de la independència de Catalunya.

L’activisme de la organització es traduí aquells anys i durant la primera meitat de la dècada de 1960 en pintades reivindicatives, repartiment de fulls volants, cursos de captació de militants.

Durant la meitat de la dècada de 1960, la secció universitària del FNC elaborà un document de treball que incorporava a la seva ideologia les aportacions teòriques de les lluites anticolonials i antiimperialistes que s’esdevenien principalment a Àfrica, Amèrica i Àsia i s’introduí la lluita de classes com a pilar teòric fonamental de la organització. El setembre de 1968 una part dels joves del FNC s’escindí per formar el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN).

Després d’aquesta escissió, l’any 1974, el FNC es definí com a “partit d’alliberament de les classes populars catalanes, que opera dintre de l’àmbit nacional dels Països Catalans amb l’objectiu de conscienciar, organitzar i mobilitzar el poble”. Ideològicament el FNC es definí com a socialista autogestionari, reivindicant la consecució de la República Socialista Catalana independent. D’altra banda, un grup de militants formà el braç armat del partit, els membres del qual, van passar a la clandestinitat. Jaume Martínez i Vendrell instruí militarment aquests homes, que començaren a fer diverses accions armades, tot constituint-se en Exèrcit Popular català (EPOCA) les darreries de la dècada de 1970.

Amb la caiguda del règim de Franco i la instauració de la monarquia borbònica que el substituí, la dècada de 1980 fou testimoni de les diverses aliances electorals que va portar a terme el FNC, un partit afeblit per la marxa de molts dels seus militants, i per la incorporació d’alguns altres a l’EPOCA. En aquest context una assemblea de militants del FNC decidí d’integrar-se a ERC.

Així doncs, l’any 1999, un grup de patriotes, entre ells l’ex militant de Nosaltres Sols! i del FNC, Bonaventura Niubó, que fou represaliat pel nazisme i empresonat en un camp de concentració, i l’actual secretari general, Jordi Casacuberta ex militant d’Estat Català, van decidir registrar legalment el nom, per tal de guardar-lo per quan les circumstàncies fessin necessari el seu ressorgiment.

Vint anys després d’aquest fet històric, el FNC ha tingut la necessitat de reaparèixer i tornar a combatre, aquest cop des de les institucions, per tal de salvar la llengua, la cultura i alliberar d’una vegada per totes la nostra nació del jou espanyol i francès.

Fes Front per l’Estat Català