Durant els darrers quatre anys, els partits processistes, Junts, ER i la CUP, cedint a la repressió, han renunciat a la independència i han desacreditat públicament la unilateralitat; una unilateralitat que, contràriament al que ens han dit, no va ser mai exercida ni posada en pràctica.
Els governants d’ER i Junts, com que no volen comprometre’s amb el poble català per aconseguir la independència que ells mateixos van frustrar, han conxorxat un parell de grans “projectes de país” que no eren un clam popular. La rapidesa amb què aquestes propostes han estat posades damunt la taula i la bona predisposició del govern espanyol de torn i de les empreses de l’IBEX-35 fan pensar, fins i tot, que podrien ser ordides pel “deep state” de Madrid. Són, també, una reedició de la “sociovergència” que durant tants anys ha estat un element troncal de la Catalunya sotmesa.
Amb aquestes dues propostes de col·laboració i entesa, Espanya, de cara a l’escenari internacional, obté la pacificació i la tornada a l’autonomisme necessàries per tancar la carpeta catalana durant uns anys; uns anys valuosos que permetran desplegar, encara més, l’agenda demogràfica que està canviant Catalunya a marxes forçades, sobretot amb la vista posada en un eventual referèndum. Què obtenen els processistes, per la seva banda? Vendre il·lusió, vanes il·lusions, a un poble que fa quatre anys que ja no sap quina paret toca, i viure de la situació colonial de Catalunya tant com puguin. “Algú ho ha de fer, no? Doncs ens n’aprofitem nosaltres”, deu ser el seu raonament.
Ens estalviarem de fer una anàlisi tècnica de les propostes en qüestió, sobretot perquè encara estan per definir. No entrarem a discutir els detalls de cada projecte , quan serem un Estat independent ja decidirem quines infraestructures ens convenen. Mentre Espanya ens robi 20.000 milions anuals, que en 10 anys ens en “regali” 1.700 és una broma de mal gust.
Considerem aquestes propostes una maniobra de distracció espanyolista i, com a tals, les rebutgem, sense més consideracions. Per no allargar-nos en detalls, sí que volem fer una esmena a la totalitat a l’esperit que les inspira, que no és altre que perpetuar la subordinació de Catalunya i el model econòmic colonial de grans fastos, massa dependent del turisme de baix cost, que ens desarticula econòmicament com a nació, que ens ha deixat sense bancs ni caixes d’estalvis i que ha destruït el nostre teixit industrial i empresarial.
El FNC entén que no es pot vendre il·lusió sota ocupació. Els catalans tenim l’obligació d’il·lusionar-nos només per una causa: la fi del domini estranger sobre el nostre país i sobre nosaltres mateixos. Qualsevol il·lusió generada sota aquest domini, la considerem complicitat. Només uns cínics i uns aprofitats poden governar Catalunya i parlar de futurs pròspers i alhora ignorar, volgudament, que la catalanitat viu un compte enrere i un procés de minorització implacables.
Sempre hem fet pans de les pedres, però l’economia no pot ser mai una coartada per renunciar a la llibertat. Potser ha arribat l’hora de fer pedres dels pans; sigui entès, això, com una metàfora.
Diem NO per dir SÍ.
SÍ a la independència, SÍ a la unilateralitat, SÍ a la catalanitat i SÍ a la creació real de riquesa i prosperitat.
