La reparació és inevitable.
La nostra identitat com a poble ha estat esclafada al llarg dels segles, i encara ho és. La reparació identitària, és a dir, el fet psicològic i sociològic com a col·lectivitat (de la cultura a qualsevol altre aspecte històric a nivell formal), és un factor que tard o d’hora els espanyols, o allò que resti d’Espanya, hauran d’afrontar si volen ser un poble amb un mínim de dignitat.
No tan sols van fer desaparèixer, per dret de conquesta, les nostres institucions, les nostres lleis i formes de govern, sinó que, durant més de 300 anys, els espanyols (amb el poble castellà al capdavant d’aquesta conxorxa) han fet mans i mànigues per a destruir-nos com a Estat i, més recentment, com a col·lectivitat unida; destrucció feta tant en l’àmbit lingüístic com per haver fet creure als mateixos catalans que no hem existit mai com a nació independent.
Tal com ha passat a altres nacions sense estat, occitans, corsos, bretons, etc., Espanya i França han executat una destrucció voluntària, menyspreativa i constant de la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres institucions ancestrals. Tot plegat amb la finalitat d’anihilar la nostra cohesió com a poble i així poder-nos dominar en tots els aspectes, l’econòmic inclòs.
Amb aquesta insistència, i sovint per la força de les armes i amb l’ajut de naturals del país (aquell que es ven per un plat de llenties), la nostra identitat i el tarannà real com a comunitat humana s’han dissolt en una mena de bondat fleuma que fa que el català amb poca consciència nacional no pugui alçar mai la veu per por de ser tractat de provincià, anacrònic o feixista.
La reparació que Espanya haurà de fer al futur Estat Català en tots els terrenys, econòmic, cultural, psicològic i sociològic és tan gran, la suma té ara mateix aitals proporcions, que potser els sortiria més a compte que ens donessin ells la independència a ulls clucs amb el benentès que tot resti tal com està, sense reparacions històriques que els durien a la ruïna moral i pecuniària.
El Front Nacional de Catalunya està disposat a fer aquestes demandes a aquest constructe del nou-cents que han anomenat Espanya o Estat espanyol, segons conveniència. És evident que no els acceptaran. Per tant, assumirem els riscos i les responsabilitats d’exigir la reparació nacional que ens mereixem. I res no ens farà recular.
