Només a les demarcacions de Tarragona, Lleida, Girona i Barcelona teníem 60.303 pensionistes que cobraven la pensió no contributiva el 2019, segons dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya. La mitjana d’aquestes pensions és de 381 euros. D’aquestes, 26.353 son d’invalidesa i cobren una mitjana de 404 euros. Un important percentatge d’aquests pensionistes té un cònjuge a càrrec, que degut a les circumstàncies del franquisme, i també del règim posteriorment anomenat “democràcia”, en important mesura en depèn i no cobra cap pensió.
Segons un estudi de la Unió de Llauradors i Ramaders, amb dades oficials, els pensionistes agraris cobraven una pensió mitjana de 709,85 euros. Així, el sindicat pagès denunciava fa dos anys la pèrdua de poder adquisitiu i la desproporció en relació als pensionistes de la resta de sectors. Molts pagesos, pastors i ramaders, milers, als quals ningú va informar en el moment que corresponia, van cotitzar menys anys del mínim exigit i no arriben ni a aquesta xifra de 709 euros. Moltes vidues, que van estar-se a casa o al mas fent les tasques de la llar i no van arribar a cotitzar el mínim establert, cobren autèntiques misèries i reben algun petit ajut assistencial o de la dependència; o esperen a rebre’l.
A més a més, tenim a la Catalunya autónoma vora mig milió de desocupats, molts dels quals són subsidiats amb tot un circuït de prestacions, rendes “actives” d’inserció, la Renda Garantida de Ciutadania… (perquè en molts casos ni els Governs autonòmics ni el govern espanyol ocupant no són capaços de procurar-los les condicions perquè trobin feina). Aquesta és la situació en què ens trobem.
Amb tot això a l’aigüera, el Parlament de Catalunya, el juny de l’any passat va aprovar, a iniciativa del lerrouxisme de Colau i Albiach, per 132 vots a favor, cap en contra i cap abstenció, (en això hi estan d’acord tots els partits globalistes, tant la bancada dels partits processistes com els partits 155 de dreta i d’esquerra), és a dir, per unanimitat, una “prestació garantida” de 664 euros al més per als menors extutelats, pràcticament tots immigrants extra-comunitaris.
I ara ja tenim que amb una pobresa estructural creixent i de gent sense sostre ni menjar, mig milió de desocupats sense perspectives de trobar una feina estable, desenes i desenes de milers de pensionistes que cobren insuficients o no contributives, i que lamentablement en moltíssims casos viuen com poden, la prioritat de TOTA la ‘classe’ política, és desentendre-se’n i mirar cap a una altra banda. Així, al malbaratament crònic (en publicitat, infraestructures mal planificades, mitjans de comunicació afins, etc), d’uns anys ençà, decideixen gastar-se milions i milions d’euros en uns joves arribats de l’estranger per l’efecte crida, tot premiant i fomentant més aquest efecte crida, davant d’aquells que duen una vida de treball a les seues espatlles, i en la seua inmensa majoria potser no varen cotitzar prou o el mínim d’anys exigits per a cobrar una pensió digna de la seua edat.
Mentre escrivim aquestes línies, la consellera portaveu del Govern diu que ara no tenen prou diners per ajudar tothom, i demana disculpes als autònoms per la indignant gestió de les insuficients ajudes fruit de les ingents inversions i despeses socials, i ja veurem si clientelars, compromeses en base a una gestió política que ha prioritzat la implantació d’un model social inviable, insostenible i perillós encara que fóssim un Estat ric.
PROPOSEM un gir polític i social de 180 graus que posi al centre de l’acció de Govern, fins a la Declaració d’independència i més enllà, en l’Estat Català independent: pensions, atur estructural, autònoms i PIMEs i una estratègia pròpia i definida de lluita contra la covid que no condemni sectors econòmics sencers.
PENSIONS: una reformulació de les prioritats pressupostàries de la Conselleria de Benestar Social i Famílies enfocada en els pensionistes catalans, especialment en aquells que reben les pensions més baixes, incloses les no contributives, i que no tenen mitjans econòmics per a dur una vida digna. Suplements econòmics directes i més mitjans assistencials. Un pensionista català no pot cobrar menys que un estranger sense contracte de treball.
ATUR ESTRUCTURAL: impulsar un pla nacional i integral de gran abast enfocat a l’ocupació estable dels desocupats, que coordini les conselleries de Territori i Sostenibilitat, Treball i Afers Socials, Empresa i Coneixement, Vicepresidència i Economia, i Agricultura amb els agents socials i econòmics del país. Fer passos (perquè els governs autonòmics no en tenen les competències) vers una moratòria d’immigració i d’acolliments de més persones estrangeres mentre no reduïm dràsticament el vora mig milió de desocupats que tenim a casa nostra. Optimització dels recursos i revisió de contractes i despeses milionàries en acolliment, manutenció i prestacions econòmiques a residents o nouvinguts estrangers de forma retroactiva: no hi ha feina ni diners per a tothom, ni tant sols per als nacionals, i cal prioritzar allò més urgent davant la incertesa i les primeres necessitats de les famílies catalanes i de residents integrats.
AUTÒNOMS I PIMEs: injectar oxígen al nostre teixit empresarial treient els fons d’on sigui; és qüestió d’Estat. Cal permetre que aixequin la persiana i que puguin desenvolupar la seua activitat tot prenent les mesures de salut necessàries. Cal compatibilitzar allò que assenyalen els nostres experts en salut i els sectors econòmics afectats, davant de les polítiques actuals basades en la improvisació i la creació d’un estat de pànic que ens ha dut on som ara, i que encara podria ser pitjor si no s’estableix un ordre de prioritats amb sentit de nació i mirant l’esdevenidor.
#FemFront pels #Autònoms i per l’#EconomiaProductiva
