El Front Nacional de Catalunya, en els 80 anys del seu naixement

80 anys del fnc
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

 

Enguany fa vuitanta anys del naixement del Front Nacional de Catalunya (FNC). Un 4 de maig de 1940 un grup de sis patriotes catalans exiliats es van reunir a París amb l’objectiu de continuar la lluita per l’alliberament de la nostra nació.

Feia ben poc que s’havia acabat la Guerra de 1936-1939. Franco i la part de l’exèrcit espanyol que li havia donat suport s’havien alçat amb la victòria, fet que significà l’anorreament del poc autogovern de què gaudia Catalunya mercès a la Generalitat republicana, la prohibició de l’ús del català en qualsevol àmbit oficial i l’ofegament del sentiment nacional i identitari del poble català.

Aquests sis patriotes, procedents del nacionalisme i el separatisme radicals catalans, eren en Joan Masot (amb una sola essa, com ell mateix demanava que s’escrivís el seu primer cognom) i Rodamilans –que vivia al número 39 de la rue Maurois de la capital francesa, domicili on es va portar a terme la reunió-, en Jaume Martínez i Vendrell i en Daniel Cardona –tots tres procedents de Nosaltres Sols-, n’Antoni Andreu i Abelló, en Marcel·lí Perelló i en Joan Cornudella i Barberà, aquests tres darrers procedents d’Estat Català.

D’aquella reunió en va sortir la llavor de la creació d’un moviment clandestí, nacionalista i patriòtic, independentista i interclassista, que havia de lluitar per seguir fent resistència catalanista, a l’exterior i a l’interior, amb l’objectiu final de la independència de Catalunya.

L’organització va anar aplegant militants procedents de les organitzacions patriòtiques i nacionalistes que volien continuar el combat per la independència de Catalunya. Era gent que venia fonamentalment de tres partits patriòtics: Estat Català, Nosaltres Sols! i el Partit Nacionalista Català. És molt probable que s’hi afegissin altres persones vingudes d’altres formacions pel fet que entre molts exiliats es generalitzà un estat d’opinió cada cop més favorable a l’independentisme patriòtic lluny dels postulats d’ERC i d’Acció Catalana, les dues formacions que aleshores volien controlar els catalans escampats arreu.

Tot i la consideració d’alguns autors que afirmen que el FNC dels inicis no tenia una línia política pròpia, només cal que fem un repàs a les cartes personals dels seus fundadors per adonar-nos que això no era exactament així. A més, en cap moment no es va discutir el fet que, a la pràctica, es reunificaven els postulats dels dos partits principals d’on provenien els seus fundadors.

Joan Masot, que al capdavall fou el cervell de l’operació, amb molts contactes internacionals, amb altres persones de confiança tenia un pla ambiciós per a l’alliberament de Catalunya, amb la creació d’un cos d’exèrcit català inclosa. Juntament amb Marcel·lí Perelló i Antoni Andreu, coincidien en la seva aversió envers el feixisme, el comunisme, els anarcosindicalistes i els catalans que s’hi van unir, els quals qualificaven de traïdors. També coincidien en la crítica duríssima contra tot el govern de la Generalitat republicana i persones afins, que no van amagar mai, ni abans ni després de la guerra, un ideari que incloïa un republicanisme espanyol que només admetia una miseriosa autonomia catalana.

Rere el missatge als exiliats que va fer Joan Casanovas, ex-president del Parlament de Catalunya del dia de Sant Jordi del 1939, hi ha la mà de Masot i Cardona, tal com mostra la correspondència entre tots tres. En aquest missatge s’hi veuen clars els principis polítics independentistes: “Ni Franco ni Negrín. Ni puny clos ni palmell estès. Catalunya no pot lluitar per cap altre ideal que el de la seva independència. No pot estar mai més vinculada a un poble que passa sense transició de la persecució religiosa a la teocràcia (…) Catalunya ha de ser nació independent, mestressa dels seus destins i només responsable dels seus actes.”

Encara més: podem observar, sense embuts, la tendència política del primer FNC amb la seva adhesió a Josep M. Batista i Roca i al Consell Nacional de Londres, i el convenciment que l’alliberament nacional passava per les democràcies francesa i anglesa d’aleshores. Fins i tot arriba el punt que Daniel Cardona considera Batista i Roca com la personalitat de prestigi destinada a liderar en un primer moment la Catalunya independent.

El nucli dur del FNC eren Cardona i Masot. La seva postura política estava d’acord amb uns postulats tan allunyats de les concepcions d’esquerres tan pròpies de l’època com de la deriva que després va agafar l’organització, una tendència que no hauria agradat pas als seus fundadors. Observeu fins a quin punt era clara aquesta postura política que en certes cartes Cardona explica com es malfia de Cornudella i el titlla d’antiseparatista (“Nacionalisme català a l’exili, Víctor Castells, Rafael Dalmau editor, 2005, pàg. 156-157)

Els patriotes del FNC s’ho van jugar tot per Catalunya. Començaren a lluitar pel país, amb tota mena d’accions dirigides a fer palesa la continuïtat de l’existència de la Nació Catalana i a fer mal als ocupants espanyols. Durant la Segona Guerra Mundial, el FNC també col·laborà amb diversos serveis secrets aliats contra els nazis i participà en el salvament de paracaigudistes aliats abatuts en territoris controlats pels alemanys i de jueus que fugien de la persecució que contra ells es duia a terme a l’Europa ocupada. Fins i tot crearen una línia d’espionatge antifranquista que anava de Lisboa a Londres. Una de les fites a destacar fou la recuperació d’entre 600 i 700 aviadors aliats abatuts en territori francès, que van ser passats via Lisboa, Londres o Gibraltar, amb la finalitat que es poguessin reincorporar al combat.

Després de la Segona Guerra Mundial, el FNC va seguir la lluita a l’interior, amb accions contra la dictadura espanyola i d’afirmació nacional catalana. L’organització va anar elaborant discurs, tot posicionant-se cada cop més ideològicament i, en contra del que han tergiversat alguns historiadors, el FNC no va signar mai a favor de la creació de Solidaritat Catalana, la maniobra fraudulenta de Josep Tarradellas per destruir el Consell Nacional de Batista i Roca. De fet, Masot i Tarradellas eren aigua i oli políticament parlant.

Aproximadament entre el 1947 i bona part de la dècada dels anys 50, la presència i les accions del FNC disminueixen notablement a causa d’abandonaments, de la mort d’alguns dels protagonistes i de la duresa de l’exili. Tanmateix, hi ha algunes accions destacades, com ara les fetes al voltant de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat del mateix 1947.

La dècada de 1960, juntament amb alguns dels fills dels primers que van formar el FNC, algunes persones joves, majoritàriament estudiants universitaris amb grans ideals que veuen en el FNC la manera d’afegir-se a la lluita antifranquista, s’hi uneixen tot i que ja arriben amb un pensament pseudo-marxista aleshores molt en voga, però que ja no té res a veure amb el pensament dels fundadors. Aleshores l’organització començà a allunyar-se de l’interclassisme que l’havia caracteritzat durant la primera part de la seva existència, fet que havia permès que a les seves files hi hagués militants patriotes de diverses ideologies, llevat del comunisme, l’anarquisme i del feixisme.

Durant la dècada dels anys seixanta, aquests nous membres anaren acostant el FNC cap al socialisme fins que, el 1974, el moviment, sense pràcticament cap dels iniciadors que hi varen militar, es declarà obertament socialista autogestionari. Amb la mort de Franco i la restauració de la monarquia borbònica a l’estat espanyol, el FNC va donar suport al Pacte Democràtic del 1977 i a ERC el 1978, sense cap més intervenció política, fins que, després d’uns anys vuitanta força inactius (aleshores el FNC ja no era pràcticament res, tret d’un grup de persones independentistes que anaven trobant-se regularment), es va dissoldre l’any 1990.

L’any 1999, l’antic militant d’Estat Català i membre actiu del primer FNC, el dels anys 40 (era un noi molt jove quan s’hi va unir, després de passar pels camps de concentració de refugiats a França), i seguint una proposta personal, Bonaventura Niubó i Niubó, juntament amb unes quantes persones més que venien de les Joventuts d’Estat Català dels anys 90, va recuperar de l’oblit les sigles històriques del Front Nacional de Catalunya i el va donar d’alta al registre de partits polítics. Aquí neix el FNC com a partit, de la mà d’un militant que va estar al costat de Daniel Cardona i de Joan Masot en la lluita per l’alliberament nacional.

Aquesta operació es va fer tot comunicant a alguns dels ex-militants del FNC  la voluntat de recuperar el moviment en forma de partit i se’ls va demanar d’entrar a formar-ne part. A la gran majoria d’aquests ex-militants d’un FNC que pràcticament no tenia res a veure amb el dels orígens no els va interessar la idea de Niubó i van rebutjar formar-ne part. De fet, gairebé tots havien anat a militar a ERC, a CiU i fins i tot al PSC, i en aquests partits van fer carrera política, d’aquí llur manca d’interès a fer tornar a la vida unes sigles històriques de l’independentisme.

Arran de l’èxit a França del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen, els dirigents del FNC, recuperat ja com a partit van creure prudent deixar-lo en un estat de dormició. La lluita antifeixista del Front és innegable i la coincidència dels noms, malauradament, encara crea confusions avui dia. Aquesta dormició no vol pas dir que el partit no estigués actiu i que no anés fent militància i exposant els seus postulats arreu, mentre els seus membres votaven o expressaven de manera individual les seves conviccions polítiques.

Després de l’engany al qual ens van dur els partits dits processistes després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i arran de les eleccions municipals del 2019, el FNC decideix construir una alternativa política al processisme imperant, un partit polític inspirat en les idees i el discurs de partits i organitzacions polítiques històriques del nacionalisme i l’independentisme catalans, com ara Estat Català, Nosaltres Sols!, el Partit Nacionalista Català, Palestra, la Unió Democràtica de Catalunya de Carrasco i Formiguera, o la Unió Catalanista; un partit polític que porti Catalunya a la independència i que faci de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalanes el pal de paller del futur Estat Català independent.

El Front Nacional de Catalunya vol retre un sentit homenatge a aquells herois com en Daniel Cardona, en Jaume Martínez i Vendrell i tants altres militants anònims que van lluitar per la nostra nació en els temps foscos de la Segona Guerra Mundial i de l’ocupació franquista, amb l’únic ideal de Catalunya i del seu alliberament.

El Front Nacional de Catalunya, en aquest aniversari històric, es declara hereu dels patriotes que el van fundar els anys 40 per tal de demostrar que tots els seus patiments i esforços no han estat debades. Seguim i seguirem les seves petjades fins a la nostra plena i total llibertat com a poble.

 

Per Catalunya!