Propostes del FNC en relació a l’emergència lingüística

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Cada any que passa, la llengua catalana va perdent estatus de llengua nacional, apta i funcional per a tots els usos i àmbits de la vida social, per anar esdevenint una llengua de segona o tercera, una mera curiositat voluntària i folklòrica a l’estil de les dites ‘llengües regionals franceses’. 

No estem adaptant la nostra llengua als nous àmbits i formes de consum culturals, i això tindrà conseqüències greus en el futur si no hi posem remei aviat. Això serà així, sobretot, en relació a les generacions més joves, que s’estan castellanitzant i afrancesant a marxes forçades. 

L’escola és un espai important de la vida social i en el procés d’adquisició de la llengua i la cultura catalanes que, tanmateix, té una incidència cada cop més limitada enmig d’un context de creixents canvis en les pautes socials de consum i interrelació, mundialització i avenços tecnològics. 

Per tal que el català esdevingui plenament llengua nacional caldrà, en un primer moment, prendre consciència del conflicte lingüístic i polític existent, i, posteriorment, activar estructures d’Estat que promoguin i defensin la llengua i la cultura de la Nació de forma perdurable en el temps. 

CONSUM AUDIOVISUAL 

En l’àmbit del nou i potentíssim sector de l’audiovisual actual, el català és pràcticament absent. La gran quantitat i qualitat de les sèries actuals, fruit d’un desenvolupament tecnocientífic sense precedents, és un fet constatat. Per a les noves generacions, enmig d’una cultura general consumista (ens agradi o no), el català hi és absent. La nostra llengua, per tant, és percebuda com a irrellevant i fins i tot, sovint, com una nosa: és la llengua de l’escola, avorrida i d’obligació. 

El govern autonòmic no ha fet res en positiu en aquesta matèria. És més, el poc que hi havia va ser eliminat (per exemple el canal 3XL), malgrat el ja aleshores minso pressupost que s’hi dedicava: una negligència o mala fe inacceptables. 

EDUCACIÓ 

En relació a la immersió lingüística, és una farsa política d’ençà de la seva promulgació, perquè estableix que el català és un deure en l’ensenyament però no en la resta dels àmbits socials, on no passa de ser un dret. No és una farsa que la llengua vehicular de l’ensenyament d’un país no sigui d’obligat compliment en la resta d’àmbits socials? Nosaltres creiem que sí. 

No és estrany, doncs, que els estudiants, que coneixen perfectament aquesta realitat, no considerin el català una llengua útil. 

També és una farsa política perquè malgrat l’esforç i la dedicació (pràcticament heroics) d’una part del cos de mestres i professors lleials a la llengua i la cultura catalanes, una altra part del personal docent no fa servir el català ni té gaire consciència catalana. 

Recordem que la immersió com a mètode no consisteix solament a fer les classes en català, sinó a fer parlar els alumnes en català, i això no s’ha fet, entre altres coses, perquè al grau de Magisteri no se n’ensenya la metodologia. La immersió ha de crear un ecosistema d’entorn que faci emprar la llengua de manera vivencial, i això tampoc no s’ensenya. Aquestes mancances no són involuntàries, sinó resultat de directrius que tenen responsables polítics. 

La causa principal de la farsa, però, és la demogràfica. Els alumnes catalanoparlants, en trobar-se en condició minoritària respecte als no-catalanoparlants, en un entorn majoritàriament o totalment de lingua franca castellana, es veuen obligats a amagar i reprimir la seva identitat per raons pràctiques i d’adaptació. Aquesta “immersió lingüística” en castellà porta els alumnes catalanoparlants a ser desposseïts de la seva identitat; una dinàmica que ja fa 40 anys que funciona a ple rendiment i que s’ha accentuat els darrers 20 anys. I tot això, sota una democràcia formal que no és més que un marc lingüístic legal fet a mida del supremacisme castellà. 

Els professors no poden catalanitzar els alumnes i convertir-los en ciutadans catalans de ple dret. La majoritat demogràfica a favor dels castellanoparlants impedeix qualsevol integració a la cultura catalana. I el pitjor de tot és que els alumnes catalanoparlants, lluny de ser agents de catalanització dels altres, missió que en teoria els atribuïa la immersió, són desposseïts de la seva identitat, diluïts en l’alteritat. 

A Barcelona sols 28 % dels joves fa servir el català de forma habitual, segons una enquesta feta per l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona aquest mateix any. Un resultat esfereïdor. Les famílies catalanes, les que parlem la nostra llengua i servem uns valors culturals de més de 1.000 anys d’història, veiem que no podem portar els nostres fills a l’escola pública (llevat de comptades excepcions), ni a bona part de la concertada, perquè en surten amb la identitat i l’autoestima esclafades, castellanitzats per integrar-se a l’entorn.  

És a dir: l’escola catalana no tan sols no forja catalans, sinó que ens torna els nostres infants i joves descatalanitzats. Continuar de mantenir el model actual és un suïcidi col·lectiu com a poble. 

La responsabilitat de tot això és triple:  

– Un Estat supremacista castellà, el Regne d’Espanya, que ens ocupa militarment i que en no podernos anorrear físicament ho fa via enginyeria social amb les atribucions que s’ha arrogat sobre la nostra demografia i els nostres mitjans de comunicació de masses, per tal d’assimilar-nos i esborrar-nos del mapa dels pobles i les nacions.  

– Unes administracions autonòmiques, dependentistes, que han permès durant anys aquest etnocidi i aquesta destrucció de la nostra identitat, i han amagat el problema per a no perdre vots i mantenir el seu estatus tot fent veure que la immersió lingüística funcionava.  

– Unes elits que fomenten un model econòmic de baix cost basat en la mà d’obra barata com a gran font d’ingressos del país a costa de destruir el patrimoni cultural, lingüístic i artístic de Catalunya, i que obren el país a l’arribada de no-catalans en quantitats que no permeten cap integració ni cap model econòmic sostenible.  

Proposta de model d’Escola Catalana:  

Finalment, revisada i exposada la problemàtica que patim, i en vista dels anys de silenci còmplice dels governants que ho han permès, proposem suprimir el model actual d’escola a favor d’un model d’Escola Catalana. Això suposa reorganitzar el model educatiu per tal d’evitar que els alumnes catalanoparlants siguin minoritaris als centres d’estudi.   

Com fer-ho? Primer de tot, cal entendre que el mètode de la immersió lingüística, contrastat internacionalment, està concebut per a alumnes que no coneixen familiarment la llengua en qüestió. Això exclouria els alumnes catalanoparlants d’aquest mètode. No s’entén que durant quasi 40 anys, els alumnes catalanoparlants hagin fet un mètode que no havien de menester. No podem perpetuar aquesta distorsió que els fa perdre hores d’estudi.   

Això vol dir que el FNC proposa la fi de la immersió? No. Mentre hi hagi alumnes que vinguin de casa sense la llengua catalana conformada, caldrà fer immersió segons les pautes que fixa la llei d’immersió catalana. Els alumnes no-catalanoparlants han de tenir accés a un bon aprenentatge de la llengua catalana amb els recursos metodològics adequats, i l’actual organització del model educatiu no ho permet.   

En qualsevol cas, el FNC proposa no acceptar cap quota de castellà. 

I en paral·lel: 

En termes generals, cal fer evident el conflicte polític, també en l’àmbit lingüístico-cultural, sobretot en relació als joves: l’ús de la llengua no pot ser presentat com un exercici de ‘lliure’ elecció entre diferents opcions, com ha venut la ideologia bilingüista, ni com un objecte de consum, segons si tenen més o menys prestacions: ans com una batalla entre una llengua pròpia i nacional (en procés de minorització social) i una de forana (i imposada).  

Cal fer evident el conflicte lingüístic per tal que els joves prenguin consciència lingüística i política, i entenguin la llengua com un element de la seva identitat personal i col·lectiva. Cal deixar d’empènyer els joves a actuar i comportar-se com a mers ‘consumidors’ d’unes ‘eines’ (les llengües) per al dia a dia, i fer-los entendre la manipulació castellana i francesa contra la nostra llengua i l’enginyeria social que ha permès emmascarar la realitat amb un fals relat. 

En termes concrets, fem una crida:  

  • als pares catalans que siguin crítics amb l’escola pública i bona part de la concertada catalana, una institució avui castellanitzadora que destrueix l’autoestima i la identitat dels seus fills.
  • als pares catalans que portin els seus fills a escoles catalanes inspirades en el model d’escola que va funcionar fa unes dècades, una escola catalana de qualitat compromesa amb l’ensenyament de la llengua i la cultura del país.
  • als mestres i professors compromesos amb el país que contribueixin a recuperar la dignitat del model d’Escola Catalana per oferir un ensenyament que faci pujar generacions de catalans que no s’acomplexin de la identitat pròpia i emprin la llengua catalana normalment i amb naturalitat. Una escola que tingui com a eix la identitat i la cultura catalana, amb una gran riquesa lingüística, literària, artística i científica, i també del coneixement del país.

 

I, finalment, el Front Nacional de Catalunya exigeix als governs autonòmics de la Nació que destinin els recursos necessaris a tals fins.  

#FesFront pel Català  

#FesFront per l’#EstatCatalà 

Català Llengua total!

Col·laboreu amb el FNC