Cap català sense feina
Catalans,
La celebració del 1r de Maig d’enguany ens arriba en un moment de màxima fragilitat econòmica i en una època d’emergència sanitària sense precedents en la història recent del nostre país. La pandèmia de COVID19 i el confinament han estat, i continuen essent, almenys fins ara, devastadors pels treballadors, privats molts d’ells de feina i sou i abocats a la incertesa de no saber quan es podrà reprendre l’activitat.
Per alguns sectors, com l’hostaleria, la venda ambulant o el comerç minorista de béns de consum no essencials, les perspectives són realment dolentes, i la normalització es preveu només a llarg termini. Per a milers de famílies, els propers mesos suposaran un replantejament de la manera de viure, consumir i estalviar del qual el govern de Catalunya no es pot mantenir al marge, perquè no n’hi ha prou amb les ajudes plantejades perquè aquestes famílies sobrevisquin. No és ara el moment de continuar amb la política de l’ajuda puntual, que és pa per avui i fam per demà, ni es tracta només de suplir amb diner públic el que l’empresa privada no aporta.
En aquests moments, des del Front volem mirar cap al futur, perquè cal que l’economia catalana ressorgeixi, i per aconseguir-ho s’hauran d’afrontar reformes que fins ara els successius governs autonòmics han obviat.
Cal garantir que els treballadors accedeixin a un món laboral sanejat, on la lliure competència entre empreses pugui revertir en una millora salarial i s’eviti que els interessos de les grans corporacions converteixin el treballador en un simple engranatge de fàcil substitució, explotat i mal pagat.
Cal treballar en la línia d’un sou familiar, un mínim d’ingressos que permeti a les famílies de mantenir-se assumint totes les despeses essencials, i també contribuir a l’economia nacional mitjançant el consum i l’estalvi. Per aconseguir-ho, és imprescindible posar en valor el treballador, de manera que els seus mèrits puguin ser valorats i retribuïts adequadament, i cal emprendre polítiques actives de foment de l’ocupació que substitueixin la tendència a crear col·lectius subsidiats per l’administració.
Cal, també, incentivar l’emprenedoria. Ara, més que mai, és crucial l’eliminació de tràmits burocràtics per a l’obertura de negocis i la reducció de les cotitzacions a la seguretat social dels autònoms, un col·lectiu a qui la crisi del Coronavirus ha colpejat amb especial força. Ells, els autònoms, i també les petites empreses familiars, que formen gran part del teixit empresarial català, han estat tradicionalment menystinguts i maltractats des de les altes instàncies, que els han exigit responsabilitats com si fossin grans empreses i els han negat sistemàticament el dret a gaudir dels mateixos sistemes de protecció que els treballadors assalariats. Això no pot continuar. Cal que els treballadors, ja siguin assalariats o autònoms, puguin accedir a les majors oportunitats possibles, sense que l’estat els penalitzi per treballar i tenint el dret a la mateixa protecció social en cas de tenir dificultats. I cal, també, canviar els nostres hàbits de treball i de consum.
Ara que les feines del camp estan començant a necessitar temporers, cal analitzar si el nostre mercat laboral, amb 417.000 aturats, requereix realment la introducció constant de mà d’obra d’origen estranger o si, ben al contrari, és el moment que les empreses catalanes assumeixin el compromís de col·laborar a afavorir la contractació de treballadors nacionals, oferint sous dignes i ajustats al treball realitzat. Perquè l’economia catalana es refarà només si les seves empreses poden refer-se, i serà pròspera només en la mesura que l’economia familiar dels seus treballadors estigui sanejada; i per això cal que siguem conscients de la necessitat de consumir productes de proximitat, productes segurs per als consumidors, bons per a l’economia catalana, fets per treballadors catalans. Revalorar la feina dels agricultors i ramaders, que tant s’estan esforçant en aquests moments per mantenir abastits els mercats, i comprar en comerços de barri enlloc de comprar en grans superfícies controlades per multinacionals donarà a l’economia catalana l’impuls que tant necessita, i donarà una oportunitat a milers de petites empreses arrelades al territori que els permetrà oferir un lloc de treball als aturats.
Aquesta crisi pot ser tota una oportunitat que no hem de deixar passar; una oportunitat de recuperar la reivindicació d’un autèntic marc de relacions laborals català i amb vocació nacional, configurat per servir a les necessitats i les particularitats de l’economia catalana; una oportunitat d’aconseguir una Catalunya més pròspera, més forta, més conscient de les seves capacitats, amb una classe treballadora capaç de viure del seu propi esforç i una economia diversificada i no supeditada a designis forans.
