Les xifres de la immigració

manters
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Fa unes setmanes, en un article anterior (Immigració: El gran tabú) vaig voler deixar clar que calia parlar d’immigració i fer-ho ara, amb seriositat i pensant en les necessitats i les possibilitats reals de Catalunya. I per establir un debat seriós cal començar per l’economia, car l’economia mou el món.

Què aporten els immigrants a la nostra economia? Com s’integren al nostre sistema laboral? Quines conseqüències té la seva arribada per a la resta de treballadors? Realment són necessaris per al nostre mercat laboral? I, sobretot, de què viuen i quant costen a la nostra administració aquells que no treballen? Totes aquestes són qüestions que cal respondre per poder parlar, com cal, de la realitat de la immigració.

I, per entendre la magnitud de les xifres, potser cal que comencem per algunes que no refereixen a la immigració però que ens poden servir, a tots, per comparar: l’ingrés mitjà per família catalana és de 32.763 € anuals, i el 58 % de les llars catalanes reben prestacions socials d’algun tipus. Així és l’economia que acull als immigrants.

QUANTS IMMIGRANTS HI HA A CATALUNYA?

Segons l’IDESCAT, actualment viuen a Catalunya 1.159.427 immigrants, que suposen un 15,1 % de la població total del Principat. No obstant, podem afirmar sense por d’equivocar-nos que aquesta xifra no pot ser exacta, ja que una xifra exacta demanaria que tots els immigrants estiguessin inscrits en algun tipus de registre, i no és el cas.

Per tant, la xifra ha de ser, per força, més elevada, però no podem saber com de més elevada per manca de dades fiables. Estaríem parlant, doncs, del fet que probablement una de cada 5 persones que viuen a Catalunya no hi ha nascut.

El país que més immigrants ens aporta és el Marroc, encara que, per zones geogràfiques, la zona de la qual ens arriben més immigrants és Amèrica del Sud. Romania i la Xina també són orígens molt freqüents.

Aquestes xifres corresponen, lògicament, al criteri espanyol d’immigrant, que és el criteri legal. Els catalans sabem que a Catalunya hi ha molts més immigrants, com indica, per exemple, que el 40 % dels habitants del país no hi hagi nascut. Mentre esperem poder establir el nostre criteri legal propi, ajustat als requisits de nacionalitat d’una Catalunya lliure i sobirana, ens veiem forçats a utilitzar les xifres que actualment són oficials.

IMMIGRACIÓ I FISCALITAT

Els residents estrangers a Catalunya contribueixen a la nostra economia de diferents maneres, depenent de dos factors principals: l’origen i la seva situació legal, car, si bé tots ells contribueixen amb impostos indirectes com l’IVA –evidentment tots compren coses–, la resta de la fiscalitat els afecta de manera diversa.

Pel que fa a l’origen, cal diferenciar aquells residents estrangers que vénen de països de la UE dels que són extracomunitaris.

Els residents comunitaris tenen una consideració legal similar a la dels autòctons, i no tan sols poden treballar o posseir béns pels quals han de tributar, sinó que, a més, una part de les despeses que generen a l’administració (per exemple les sanitàries) són parcialment o totalment assumides pels seus respectius països. Aquest tipus d’immigrant suposa, segons l’IDESCAT, aproximadament el 20 % del total.

En el cas de la població extracomunitària, cal establir la diferència entre la població estrangera amb els papers en regla i aquells que són il·legals. Els primers, poden treballar i posseir béns pels quals tributen, mentre que els segons, si treballen, ho fan en negre, i per tant la seva feina no pot ser fiscalitzada. Totes les despeses que generen acaben essent assumides per l’administració catalana o per diverses associacions o ONG (en el millor dels casos). Entre els uns i els altres, es troben els MENA, dels quals parlarem més endavant.

Fa un any, el secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós, afirmava que a Catalunya hi havia 100.000 immigrants en situació irregular. Aquesta xifra es basava en el padró municipal, així que ell mateix admetia que es tractava d’una estimació a la baixa. La xifra real no es podia, ni es pot actualment, assegurar.

Per tant, parlem, doncs, d’uns centenars de milers de persones que no poden treballar ni tenen ingressos legals, però que poden ser atesos a urgències, han de ser assistits sovint pels serveis socials i reben suport d’ONG i altres institucions privades que, sovint, són subvencionades per l’administració –recordem que més de la meitat dels fons de les ONG a Catalunya provenen d’ajudes públiques. És a dir, dels contribuents.

IMMIGRACIÓ I MÓN LABORAL

Llevat dels residents comunitaris i els qui tenen estatus de refugiat –menys de 3.000 el 2019–, gran part de la immigració estrangera a Catalunya cerca millorar la seva economia. Això, tal com s’ha entès sempre la immigració, volia dir que van venir cercant feina i que, si no en trobaven, se’n tornarien. Fins i tot, n’hi havia una part important que venien amb la idea de treballar aquí uns quants anys i estalviar per tornar al seu país, o fer-s’hi una casa gràcies a la diferència de nivells de vida.

Tanmateix, aquest paradigma ha canviat d’uns anys ençà, gràcies al fet que els requisits de regularització s’han relaxat a partir del govern Zapatero, i perquè durant les últimes dues dècades alguns partits s’han declarat obertament a favor de l’obertura de fronteres i l’acolliment massiu, i han fet de la sedentarització dels immigrants al país el seu modus vivendi com a organització. A més, aquests mateixos partits i col·lectius afirmen que els immigrants vénen a cobrir una necessitat del nostre mercat, perquè en certs sectors les empreses només contracten immigrants. O gairebé.

Els immigrants responen a una necessitat del mercat laboral?

Una de les qüestions més interessants que es poden assenyalar quan es parla de les xifres de la immigració és que, malgrat que la piràmide demogràfica de la comunitat immigrant suggereix que es tracta d’un grup menys envellit que el dels autòctons, el percentatge d’estrangers desocupats és molt més alt que entre els catalans. Segons l’IDESCAT, el 72 % dels immigrants tenen edat per treballar (entre el catalans, només el 58 %), però la seva taxa de desocupació era (abans del COVID19) del 14,9 %, mentre que entre els catalans era del 5,9 %.

No és que això sigui sorprenent, i es pot explicar des d’una òptica sociocultural i d’adaptació a l’entorn –que no és l’objectiu del present article– però sembla desmentir allò que els immigrants vénen a assumir aquelles feines que nosaltres no volem fer i, per tant, la seva arribada respon a una necessitat del sistema.

Els catalans no volen treballar al camp? Salaris baixos i explotació

És veritat que en alguns sectors concrets gairebé tots els treballadors són estrangers, i potser el sector on més evident és aquesta situació és el de la recollida de productes agrícoles. Tanmateix, en aquest cas, la pregunta que cal fer-se és com és possible que, essent una feina no qualificada per a la qual el sol requisit és la fortalesa física, no es puguin trobar treballadors entre els 400.000 desocupats –xifres anteriors a març– legalment no-immigrants. I, més curiós encara, per què els treballadors de tot Espanya que any rere any demanen treballar a la verema francesa no s’interessen per la recollida de la fruita o la verema catalanes?

El conveni col·lectiu agropecuari de Catalunya de 2019 estipula que el sou net d’un treballador del camp ha de ser, com a mínim, de 6,22 €/hora, i de 10’09 €/hora extraordinària. En cas que es faciliti allotjament –cosa que no és obligatòria– l’empresari podrà descomptar fins el 10 % del salari, i el 15% més si també es proporcionen aliments. D’aquesta manera, un treballador que fes 40 hores setmanals cobraria uns 248 € a la setmana, dels quals hauria de descomptar desplaçaments i/o allotjament. No és un bon sou.

Pel que fa a les tasques del camp francès, segons dades oficials, l’hora ordinària es paga a 8,02 € nets, i aquesta retribució augmenta el 25 % si se superen les 35 hores setmanals i el 50 % si se superen les 43 hores. Això vol dir que una setmana de 40 hores suposaria una remuneració de 440 € setmanals.

És més que possible que molts catalans estiguessin disposats a treballar al camp si el sou s’acostés més al francès i no tant a l’espanyol. I sí, és cert que els sous els determinen molts factors, però potser seria hora que el govern comencés a preocupar-se més perquè la fruita autòctona es pagués a un bon preu en lloc de continuar dedicant-se a proveir els pagesos de mà d’obra a baix cost via regularitzacions.

Per tant, parlem d’explotació. D’una explotació permesa i, fins i tot, estimulada des de l’esfera política. I cal entendre que el problema és global: els propietaris de terres no poden pagar sous dignes perquè els seus productes no es venen a preus dignes, i les grans empreses que els compren aquests productes a preus de misèria tenen lligams amb la política, ja sigui perquè serveixen de portes giratòries pels partits o perquè aporten fons a les seves fundacions.

Treball en negre

Per altra banda, és evident que molts immigrants il·legals (i part dels legals desocupats) treballen en negre, no necessàriament en els mateixos sectors que, suposadament, els han de menester.

A l’abril de 2019, Saida Ehliluch, secretària de Socioeconomia de CCOO, afirmava que el 40,7 % dels usuaris atesos pel Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (CITE) d’Igualada durant l’any anterior treballaven en negre, ja fos perquè estaven al país de forma il·legal o perquè treballaven sense contracte tot i tenir els papers en regla. Carles Bertran, director dels CITE de Catalunya, afirmava uns mesos després que el percentatge d’atesos al servei que treballaven en l’ocupació submergida a tot el Principat era del 65 %.

Aquestes dades indiquen dues coses. D’una banda, que la immigració il·legal és elevada, cada dia més –segons Bertran el 61 % del total– i que molts dels immigrants amb papers no aconsegueixen trobar feina. És a dir, és una dada més en contra del mite que l’economia catalana ha de menester aquests treballadors.

El fet és que si existís una demanda real de treballadors de fora de Catalunya –com n’hi ha hagut en altres èpoques al camp, la construcció o la indústria– res no seria més simple per als empresaris que activar una contractació en origen. Si tantes empreses no ho fan, és obvi que és perquè, conscientment o no, participen d’un sistema basat en la immigració massiva i l’explotació laboral.

La devaluació del treball: salaris baixos i feines en condicions inacceptables

La conseqüència immediata de disposar de mà d’obra a baix cost i constantment és que l’empresari no ha de millorar les condicions de treball. Els salaris dels jornalers del camp català, per exemple, han estat anys sense ser actualitzats, situació que va portar als sindicats a amenaçar amb vagues i protestes el 2016.

Aquest estancament dels salaris fa que les persones autòctones que podrien veure’s temptades de treballar en el mateix sector que els immigrants però que, a diferència d’aquests, tenen una situació vital amb més despeses (hipoteques, préstecs…) s’inhibeixin de fer-ho.

Per altra banda, el fet de poder pagar menys als immigrants –que no protesten tant com els autòctons– fa que les empreses acabin preferint els primers. Si tens algú que treballa per 800 € i encara està agraït, per què contractar treballadors que demanen 1.000 €, oi?

Per tant, encara que l’arribada d’immigrants (fins i tot d’il·legals) no afecta, a priori, les possibilitats dels autòctons de treballar, sí que fa que les condicions en què aquest treball s’ofereix siguin molt pitjors.

Màfies i immigració il·legal

A més, s’ha de comptar amb les màfies que exploten immigrants, tant en l’economia submergida –manters, llauners a les platges…– com en la prostitució o la mendicitat. D’un temps ençà, les associacions d’ajuda als immigrants neguen aquesta realitat sistemàticament i sostenen que els manters, per exemple, no formen part de cap màfia, sinó que es veuen forçats a treballar al carrer il·legalment per manca d’alternatives legals –és a dir, que és o top manta o regularització. Però el que cap d’aquestes associacions és capaç d’explicar és com pot ser que uns milers d’immigrants arribats a Catalunya il·legalment i sense diners puguin tenir en venda material per valor de milions d’euros.

Un informe de l’Observatori PIMEComerç de Barcelona xifrava entre 500 i 600 els manters a la ciutat. Durant l’any 2018, la Guàrdia Urbana va comissar-los 1.132.000 objectes per un valor aproximat de 20.000.000 €, que voldria dir que cada un dels manters hauria perdut a causa dels comisos més de 30.000 €. Després, haurien continuat treballant.

M’he dedicat a la venda ambulant durant uns quants anys, venent mercaderia més econòmica que la que es veu al top manta, i puc jurar que perdre 30.000 € en mercaderia m’hauria arruïnat. I, per tant, ho tinc clar: aquí hi ha algú posant bitllets per sostenir el treball en negre.

DE QUÈ VIUEN ELS QUE NO TREBALLEN?

Una de les idees a priori més acceptades per la població autòctona és que hi ha ajudes “només per a immigrants”, cosa que en realitat –exceptuant el cas de la prestació per a menors extutelats a la qual faré referència en el següent punt– no és certa. No hi ha ajudes de l’administració catalana o espanyola que estiguin destinades només a immigrants.

Tanmateix, sí que és cert que els immigrants legals tenen facilitats d’accés a gran part de les ajudes d’emergència social, perquè gran part d’ells provenen de situacions que, traslladades al nostre context, es consideren d’extrema pobresa. A més, la tendència de certs col·lectius immigrants, com els magribins, de tenir molts fills, fa que les quantitats que perceben per família siguin més elevades.

I passa quelcom similar amb ajuts concrets com les beques menjador. Segons dades del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, només 3 de cada 10 beques menjador són per a famílies immigrants, i no és cert que els immigrants percebin totes les ajudes. No obstant, que el 30 % de les beques vagi a parar a un col·lectiu que en els últims anys ha representat entre el 10 i el 13 % dels alumnes –segons dades del Consorci d’Educació de Barcelona– és una xifra prou interessant.

A més, cal comptar amb l’elevada quantitat d’associacions sense ànim de lucre que assessoren gratuïtament els immigrants –amb o sense papers– i que els informen de totes les possibilitats que ofereix Catalunya. Recentment, una treballadora d’una administració municipal, dedicada a gestionar sol·licituds d’ajut per persones necessitades, em comentava que hi ha ajuts que són per a tothom però que pràcticament només demanen els immigrants, ja que hi ha qui els ajuda a accedir a la informació.

I la qüestió és: si aquestes persones han vingut a Catalunya a viure millor, a cercar feina, i no tenen feina durant un cert temps, és lògic que continuïn vivint aquí? No seria més normal que, si no poden fer el que vénen a fer –guanyar-se la vida– cerquin altres llocs amb oportunitats millors? La situació en la qual un immigrant amb permís de residència lligat a l’ocupació ha de menester una Renda Mínima per sobreviure no hauria d’arribar a donar-se.

ELS MENORS NO TUTELATS: QUANT COSTA DE MANTENIR-LOS?

Unicef anomena Menor Estranger No Acompanyat (MENA) aquells immigrants estrangers o apàtrides menors de 18 anys que no van acompanyats per un adult quan entren al país receptor, i també aquells que són abandonats després d’arribar-hi. Segons l’informe anual del Síndic de Greuges de 2018, 9.368 d’aquests menors no acompanyats van arribar a Catalunya entre 2006 i 2018, i se n’esperaven al voltant de 6.000 més pel 2019.

Gairebé 15.000 MENA en total, tots ells sense recursos ni família, que han anat arribant cada cop en grups més grans i als quals, durant els anys que tardin a assolir la majoria d’edat, se’ls ha de proveir de tot el necessari per sobreviure (sostre, menjar, roba…) així com d’assistència mèdica i, com correspon a la seva suposada edat, d’educació.

La DGAIA i els CRAE

En funció del Decret 289/2016, de 30 d’agost, de reestructuració del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies (DOGC núm. 7196), aquesta obligació recau sobre la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). I aquesta, al seu torn, trasllada la citada responsabilitat als Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE), i als Centres Residencials d’Educació Intensiva (CREI), bona part dels quals de titularitat privada.

I, quant cobren els propietaris dels CRAE i els CREI per cada menor acollit? Doncs, segons dades de 2017, publicades per Diari de Girona, la Generalitat paga 134 €/dia per noi tutelat. Cada MENA ens costa als catalans 48.910 € anuals, i si n’hi ha uns 10.000 als diferents centres d’acolliment –assumint que només els arribats entre 2017 i 2020 siguin encara menors–, això significa que la DGAIA destina uns 489 milions d’euros anuals a mantenir menors estrangers.

Ja és prou greu que s’assumeixi com un fet normal que una entitat cobri per cuidar un noi quantitats més elevades que la renda mitjana de la majoria de famílies treballadores catalanes, però hi ha quelcom pitjor. I és que aquests 489 milions surten dels pressupostos del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, dirigit actualment per Chakir El Homrani, un pressupost que aquest any serà de 3.448,6 milions d’euros (consulta aquí).

Si les matemàtiques no ens enganyen, gairebé el 15 % del pressupost d’aquest Departament es destina a mantenir 10.000 menors estrangers. De fet, la major part de l’increment de pressupost d’aquest departament que el conseller EL Homrani va anunciar el febrer passat (572 milions) s’haurà de destinar a això.

Majors d’edat

I quan arriben a majors d’edat –cosa que sol passar en els següents 4 anys a la seva arribada– es genera un nou problema: aquests joves, molts dels quals han arribat amb 15, 16 o 17 anys, són “expulsats” dels CRAE sense alternativa habitacional, sense que això signifiqui que disposin de recursos propis o que deixin de dependre de l’administració. De fet, hi ha una ajuda específica per a ells, en funció de la qual poden cobrar 663.98 € mensuals (dades de 2018).

Fins fa un any, aquesta ajuda es podia sol·licitar només si es complien tres requisits –ser menor de 21 anys, haver estat tutelat durant almenys un tres anys i participar en un programa d’inserció laboral–, però ara n’hi ha prou d’haver estat tutelat un any i es pot cobrar fins als 23 (consulta aquí).

En cas que l’extutelat trobi feina, això no extingeix la prestació, sempre que el seu sou no sigui igual o superior al 150 % de l’IRSC, és a dir, per 2020, que no cobri 853,68€ o més, l’ajuda només es redueix proporcionalment per fer que entre el sou i l’ajuda s’arribi a aquesta quantitat. Si, a més, l’extutelat té càrregues familiars, la prestació por incrementar-se per compensar-ho.

A la pràctica, estem parlant d’una prestació anual de gairebé 8.000 € que es pot allargar fins a 5 anys. Durant l’any 2018 la van cobrar 1097 joves, i per tant va costar a les arques públiques al voltant de 8.000.000 € , tot segons dades del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies (consulta aquí).

Resumint, si un MENA arriba a Catalunya als 16 anys, quan deixa de dependre de l’administració completament, als 23, pot haver costat a la Generalitat –als catalans– vora 240.000 €. Per cap dels nostres joves fem una despesa equivalent.

Qui es lucra amb els CRAE i els CREI: privatitzacions i portes giratòries

Teòricament, els centres residencials que no són públics només poden ser gestionats per entitats sense ànim de lucre. Tanmateix, la majoria d’aquestes associacions, fundacions i ONG formen part d’entramats empresarials més complexos que hi inverteixen a canvi de diferents tipus de beneficis indirectes.

Ja al 2017 la Confederació General del Treball denunciava com Felip Puig va endegar, ja els anys 90, la privatització dels serveis de protecció de la infància afavorint un seguit de fundacions sense ànim de lucre que són finançades per l’administració sense fiscalitzar-ne el funcionament. A canvi, aquestes fundacions –el 30 % de les quals són confessionals, com la que gestiona el CRAE Montserrat de Cerdanyola del Vallès– permeten l’entrada d’ex-càrrecs dels partits a les seves juntes directives –o a les de les empreses propietàries de les fundacions–, i esdevenen una porta giratòria més.

Per exemple, Ricard Calvo, regidor d’ERC a Girona i ex-director de la DGAIA, té participació en l’empresa Plataforma Educativa, que gestiona centres residencials de menors a través de la Fundació Resilis. A la mateixa empresa hi tenen càrrec, sempre segons CGT, altres polítics d’ERC com Marta Cid. Encara que aquest tipus de vinculació no sigui necessàriament il·legal –el cas de Ricard Calvo, per exemple, va ser arxivat –, potser cal reflexionar sobre si és correcte.

Seguir el fil d’aquests entramats empresarials és complicat, i no és l’objectiu del text que ara ens ocupa, però la seva existència demostra que la gestió dels centres residencials és un negoci lucratiu i que la clau per treure’n el màxim profit possible és que hi hagi molts menors en posició de ser acollits. I, per tant, és lògic pensar que l’arribada d’una cada dia més elevada quantitat de menors estrangers no acompanyats és quelcom que les oligarquies que dominen aquestes fundacions i les utilitzen com a porta giratòria han de permetre, i fins i tot estimular.

Arribats a aquest punt cal fer recompte i decidir si la nostra economia necessita realment la immigració, si l’hem de menester en la mesura amb què arriba i, sobretot, si el que ens costa ve compensat pel que ens aporta; o si, per contra, es tracta d’un factor desestabilitzador amb conseqüències econòmiques greus que només beneficia certes oligarquies. Reflexionem-hi, si us plau, i ens veiem d’aquí uns dies per parlar d’immigració, cultura i canvi social. No us ho perdeu.

Eva Pesquera Solé
Llibretera