Visitar Machado: pensant Catalunya en clau espanyola

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Un dels reptes de tot moviment polític, inclosos els moviments independentistes, és dotar-se de referents que aportin una base a les seves reivindicacions, les justifiquin i les sustentin.

Aquests referents poden ser de tot tipus –històrics, culturals, lingüístics, ideològics…– però han de complir un requisit essencial: han de poder ser reivindicats íntegrament pel moviment, amb les seves llums i les seves ombres. I, per sobre de qualsevol altra consideració, han de suposar un pilar per a les reivindicacions del moviment.

Oi que us hauria sorprès veure Martin Luther King Jr. citant ideòlegs del Ku Klux Klan o intentant buscar justificació per a les seves reivindicacions en les lleis segregacionistes d’Alabama? Els qui el seguien, els qui anaven a escoltar-lo, no haurien tolerat que portés flors a la tomba d’un esclavista o que es fes fotos llegint un llibre d’un autor racista. Per molt bo que fos el llibre. Perquè el que esperaven d’ell, a part d’empenta i de saviesa, era coherència, almenys de cara a la galeria.

En canvi, encara que us sembli increïble, a Catalunya això passa contínuament: l’obsessió de l’esquerra per fer caure la monarquia espanyola, aspirants a polítics que ens recorden que Espanya no compleix un suposat contracte amb Catalunya, polítics catalans recordant la mort de Lorca, les paraules d’Unamuno o la maldat anticatalana de Quevedo, presos polítics proclamant el seu amor a “la metrópoli”… I ara –i no per primer cop– dos Molt Honorables Presidents de Catalunya visitant la tomba de Machado a Cotlliure.

Però, “espera”, em direu, “vols dir que es pot equiparar el fet que el Dr. King cités el Klan al fet que Torra i Puigdemont visitin la tomba de Machado? A fi de comptes, Machado era un escriptor molt bo, i un republicà convençut. Segur que fins i tot era bona persona”.

La qüestió és lògica, i és evident que Machado no té res a veure amb els exemples extrems que he posat abans. Però, des d’un punt de vista conceptual, és exactament el mateix. Perquè quan es pren algú de referent –i especialment si es fa des de les altes esferes– ha de ser un referent viable, que compleixi aquells punts de què parlàvem al principi. I Machado no ho és.

Antonio Machado fou un escriptor magnífic, i és perfectament comprensible que tres persones de lletres com Torra, Puigdemont i Borràs admirin la seva obra. Fins i tot es pot entendre que comparteixin part del seu pensament polític, i ningú pot criticar que en visitin la tomba i en comprin els llibres, a títol personal.

Però si en una estada de tres alts càrrecs catalans a la Catalunya del Nord la visita que comparteixen a les xarxes és la que fan a la tomba d’un home que es mostrà contrari a l’Estatut de Núria, que creia en la unitat d’Espanya, que considerava Catalunya culturalment interessant però políticament perillosa…, llavors tenim un gran problema.

I no, no em val la visita a la tomba de Pompeu Fabra publicitada a corre-cuita unes hores després per compensar, quan ja les xarxes bullien d’indignació. No em val. Un segon plat adequat no treu el mal gust de boca d’un primer mal escollit.

Recordem que la Catalunya del Nord és el bressol de Catalunya i de la catalanitat. És una terra antiga, la dels avantpassats, la de la història primigènia, les llegendes i els herois. La Catalunya del Nord és, ella mateixa, referencial. Però, a més, és plena de llocs, de noms, de fets.

Posats a cercar referents amb els quals fer-se una foto, podien haver anat fins al Canigó, referent mític tant de la catalanitat política com de la literària, i aprofitar el viatge per conèixer l’abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà, des de la qual el Císter es va estendre pels comtats del sud dels Pirineus. I des d’allà, fer una preciosa i interessant excursió fins a les ruïnes del castell d’Arrià, lloc de naixement de Guifré el Pilós, enderrocat per ordre de Lluís XIV com a represàlia per la revolta dels Angelets.

O podrien haver recorregut, des de Cotlliure, els escassos 8 km que els separaven d’Argelers, on milers de republicans, i entre ells probablement molts patriotes catalans, van estar tancats en aquell camp de refugiats infame. I visitar la maternitat d’Elna, on probablement va néixer més d’un fill de catalans exiliats. O fins i tot podrien haver fet l’esforç de recórrer els 150 km fins a Agde i fer-se una bonica foto tot recordant el “Camp dels Catalans”, finançat en part per la Generalitat Republicana, on van anar a parar molts militants de partits i associacions nacionalistes el 1939.

Però no. Van anar a la tomba de Machado. I ho van fer perquè la nostra classe política, i per desgràcia també gran part dels que aspiren a entrar-hi, veuen Catalunya amb ulls espanyols i viuen la catalanitat, conscientment o no, com una forma nostrada d’espanyolitat. Ho van fer perquè encara no han fet el necessari clic mental de pensar Catalunya per i des de Catalunya.

I és un clic necessari. Imprescindible, de fet. Cal que la política catalana es pensi en clau catalana, atenent només a les necessitats del nostre país. Cal abandonar la tendència a cercar els referents fora de les nostres fronteres i, molt especialment, a la metròpoli. I, sobretot, s’ha de deixar de pensar que la dimensió humana, artística, cultural… d’un personatge és quelcom que sura en l’espai sideral, sense connexió amb la resta de la seva vida ni amb els seus altres pensaments.

Perquè només després de guanyar la independència mental podrem lluitar en condicions per la independència territorial.

 

Eva Pesquera Solé
Coordinadora de participació del FNC