Vendre’s Catalunya (i fer veure que no)

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Els catalans vivim un cas patètic de venda per lots de la nostra terra; venda de la qual els processistes en són els venedors.

En efecte. Aquells que van dir que al cap de divuit mesos deixarien el seu escó a Madrid, ara fien dos anys més a la taula de diàleg per veure si el resultat obtingut mereix pensar o no en la independència a través, a més, d’un referèndum acordat amb l’Estat espanyol.

Són 18 + 24 = 42 mesos. 42 mesos a una mitjana de 6.000 €/mes fan 252.000 € que cadascun dels processistes instal·lats a Madrid –siguin d’ER, de Junts o de la CUP– s’hauran embutxacat durant aquest període. Més les dietes i despeses de viatge que calgui, i això hi hagi o no sessions a les Cortes o al Senado.

Hi ha un primer i gran error en aquesta estratègia, que és pensar en un nou referèndum. Si calgués un referèndum per a la independència, val a dir que aquest ja s’ha fet: és el del Primer d’Octubre de 2017. Dir que aquest no val i que en cal un altre és riure’s de tots els qui van defensar amb els seus cossos les urnes i van fer possible un moviment ciutadà tan representatiu com el de l’1-O. És un insult, també, als més de 3.000 perseguits i encausats pel Regne d’Espanya amb les proves falses i manipulades aportades pels sicaris d’aquest Estat i aplaudides per totes les instàncies jurídiques espanyoles. El del 1-O era un moviment popular que es va escapar de les mans dels líders processistes i que els va deixar amb el cul enlaire, perquè no el van poder controlar ni manipular. Això vindria després.

Encara hi ha un altre error: Cal veritablement un referèndum per a la independència de Catalunya? Un referèndum és lògic, posem per cas, a Escòcia o al Canadà, on es va acordar una unió i ara cal referendar el fet de desfer aquesta unió. Tanmateix, aquest no és el cas de Catalunya, on no hi va haver cap acord sinó una conquesta militar del país, la imposició del dret dels vencedors i l’anul·lació de les lleis i consuetuds pròpies.

Així doncs, a Catalunya potser no li cal cap referèndum, sinó simplement recuperar allò que ens fou arrabassat. Recuperar l’Estat que ja teníem i que les forces castellanes van liquidar per la força de les armes.

Sigui com sigui, el que és clar és que els líders processistes volen més temps per a continuar cobrant, per a instal·lar-se en un modus vivendi que els permet tirar endavant amb la seva pròpia guingueta, i per a preparar qualsevol escenari que signifiqui controlar els ciutadans, manipular-nos, fer befa de nosaltres, adulterar els anhels independentistes. En resum, continuar essent una colònia on Castella s’apropiï dels nostres rendiments, amb administradors sipais amb alguna canongia beneïda per la metròpoli, i la resta de ciutadans amb les closques buides de qualsevol cacauet: el just per a anar tirant i no defallir per, així, continuar produint per a engreixar el monstre. Aquest és el marc en el qual, ara ja descaradament, cínicament, impúdicament, ens han situat. 

 

Oriol Ponsa 

Regidor de l’Ajuntament de Pacs del Penedès 

Col·laboreu amb el FNC