Urbanisme i consciència nacional: o els límits de la terra

Urbanisme i consciència nacional
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Llegeixo a la Síntesi d’Història de Catalunya, de l’historiador Ferran Soldevila (mort el 1971) que “la terra és la base de l’edifici en què s’assenta la vida d’un poble, n’és l’element més estable i permanent. Les seves gèneres neixen, viuen i moren damunt d’ella. Passen. Però ella resta, per a rebre i nodrir les noves generacions, per a afaiçonar-les i formar-les, per donar-los una de les condicions primeres de la seva comunitat i de la seva solidaritat: haver nascut en el mateix indret del món. La seva força és tan vigorosa, que fins i tot les gents que hi arriben provinents d’altres acaben per ésser-ne influïdes i adaptades, a vegades a desgrat d’elles mateixes; no cal dir els seus descendents, que ja no hi són estranys, ans en són fills”. Òbviament, Soldevila es referia a la terra catalana. 

Segons aquest plantejament idealista (i determinista), no mancat de raó, la terra ha de fabricar automàticament catalans com els camps ho fan amb la collita en funció del sòl, el clima i la meteorologia concreta. Inconscientment, aquest plantejament també és assumit en part pels eixamplabasistes, que consideren una qüestió de temps que les masses independentistes del país s’ampliïn, sigui quin sigui el saldo migratori del país. 

De fet, doncs, l’historiador barceloní no va capir que la terra té límits i que cal molta inversió en reg i adob per tal que determinats conreus intensius germinin. Quan Soldevila va escriure això no havia viscut, o tan sols intuïa, els efectes de l’urbanisme de grans edificis suburbials de les ciutats industrials on s’aglomerarien centenars de milers d’immigrants de les més diverses regions d’Espanya; i encara menys coneixeria l’urbanisme desbocat de les “urbanitzacions” isolades, perdudes i semi-legals que s’escamparen per l’interior de Catalunya durant el tardofranquisme. El planejament urbanístic com a instrument d’Estat, com a vehicle d’integració, havia quedat, ni que fos per la inexistència d’un poder autonòmic, simplement aparcat.  

A tot això li seguí l’època feliç del “és català qui viu i treballa a Catalunya… i en vol ser”. Però del pujolià lema hem passat, inexplicablement, al totalitari argument que “és català qui viu, s’està, o arriba a Catalunya” de l’actual govern efectiu post-1O. I dic totalitari perquè, com hem vist, qualsevol punt de vista diferent d’aquesta visió etnosuïcida és automàticament sotmès al linxament més furibund per part dels aparàtxics del bipartit, amb tot el suport dels mitjans públics i, en part, privats, al servei de no sabem quins interessos. Perquè almenys Soldevila tenia molt clar que la terra influïa a còpia de generacions sobre les persones, no pas a l’instant.

Els límits en la capacitat d’absorció del país, malgrat el triomfalisme processista, es posen de manifest en la geografia electoral. Perquè, una i altra vegada, la realitat s’oposa tenaç a les fal·làcies dels nostres polítics. Fixeu-vos en el mapa que representa el percentatge de vot de l’unionisme (sense comptar els Comuns) per cada municipi de les comarques de la Selva, Alt Maresme i Vallès Oriental, fora de l’Àrea Metropolitana, publicat a l’Ara, i sabreu què us dic: https://eleccions.ara.cat/parlament-21d/resultats/mapes. Posem un exemple de tants, com ara Maçanet de la Selva, petit municipi de l’interior d’aquesta comarca gironina caracteritzada per la presència d’urbanitzacions isolades del nucli. Ciudadanos hi va ser les eleccions del 21D 2017 la força més votada, va assolir el 28 % dels sufragis. I parlem d’unes eleccions tensades per l’aplicació del 155 i per haver passat l’escàndol majúscul de l’oprobi de la policia actuant contra els pacífics votants del Primer d’Octubre. Al poble veí de Fogars, amb “només” mil cinc-cents habitants, les forces del 155 arribaven al 50 %, quelcom que semblaria inaudit a la Selva interior, lluny de l’àrea metropolitana.  

Fogars de la Selva

 

 

 

 

 

 

 

Font: Diari Ara

Que la terra transforma el caràcter, sí, però sense la pressió associativa, el contacte personal, un urbanisme racional i bastant menys de llirisme, aquest “eixamplament de base” idealista és impossible, almenys a curt termini. El pes de l’urbanisme sobre el comportament electoral, que és reflex de l’identitari, és també crucial. 

 

Jordi B