Una lluita nacional amb dimensió intergeneracional 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Un partidari d’un nacionalisme sa, al contrari del ciutadà del món, dóna valor al passat i als que ens han precedit. Incorpora el respecte als avantpassats perquè d’ells prové la Identitat que explica la realitat que defensa el nacionalisme: la Nació. 

Les nacions no es creen en dos dies ex novo, ni són fruit d’un laboratori químic. Per aquest motiu, un nacionalisme sa i coherent conté un elevat respecte cap als qui ens han precedit entès com a acte de gratitud. 

Aquesta actitud segueix el que és natural, com ho veiem a les societats animistes africanes, o al món romà, caracteritzat per un amor pregon envers els avantpassats. Una cultura, la romana, base de la cultura catalana.  

Una actitud natural i religiosa, com la que veiem d’una manera un xic curiosa en l’animisme, i d’una manera més comprensible en l’Antic Testament. I ja no diguem en el Cristianisme, on cada diumenge es llegeix un Evangeli escrit fa gairebé dos mil anys que sovint molts reconeixen que parla de les inquietuds més profundes de tota època i geografia. 

De la mateixa manera que és natural la relació de gratitud amb els qui ens han precedit i en certa mesura construït i constituït, ho és també procurar pels qui vindran, pels qui encara no han nascut. Com deia Burke, i repeteix Scruton, una societat està formada pels qui ens han precedit, pels que hi són i pels que naixeran. 

És per això que les societats que més autoodi coven cap al seu passat, i menys sentiments de gratitud tenen cap al seus avantpassats, acostumen a esdevenir societats terriblement insolidàries cap als qui encara han de néixer. 

De fet, l’arrel és la mateixa: no voler tenir cap dependència intergeneracional. N’és exemple el fet de viure deixant a les generacions futures muntanyes de residus amagades sota terra o sota el mar de consums presents de lentíssima biodegradació; o passar-los la factura d’ingents quantitats de deute públic, de despesa feta avui. Utilitzant llenguatge cristià, la Caritat cap als qui vindran col·lapsa quan col·lapsa l’Esperança dels presents. 

Torna aquí l’eterna qüestió antropològica sobre si l’Home tancat en ell mateix en tots els sentits pot ser feliç, o si no acaba esdevenint un Ésser sense Esperança. Cadascú té el dret de dir-hi la seva, però ningú té dret d’expulsar els grans temes de les nostres inquietuds. 

D’aquesta manera, expulsant les generacions futures de la nostra vida política, ens alliberem de costos econòmics i polítics presents per carregar-los el neuler en el futur. De fet, externalitzant les generacions a venir de les nostres vides externalitzem costos que s’haurien d’imputar avui. Així aconseguim de viure d’una manera més econòmica o, segons com es miri, menys cara. 

Però qui defensarà els qui han de venir, si no poden votar avui ni poden formar lobby? Podem sospitar la resposta majoritària… 

Alguns saben perfectament la importància de la gratitud intergeneracional; o per pur sentit comú o humanitat o perquè han tingut l’experiència de conviure estretament en famílies extenses amb presència de diferents generacions. Ara bé, els qui no reaccionin per pura naturalitat, que reaccionin per pur càlcul: Què en faran, de les nostres generacions, les futures generacions? Si més no, que no ens puguin dir que no vàrem lluitar per ells. 

 

Ramon Reixach

Col·laboreu amb el FNC