Un futur pel català

Pel futur del català
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Una de les característiques que tenen en comú els pobles que han perdut la seva llengua és que els seus parlants no han arribat mai a ser del tot conscients de com s’ha esdevingut aquest procés. Si hi afegim una enorme sensació de buidor per la pèrdua d’una part de la riquesa cultural compartida, ens trobem amb un gran sentiment de culpa que encara som a temps d’evitar.

En sociolingüística, sovint es parla de llengua instal·lada i de llengua establerta. Són dos conceptes per descriure el grau d’assentament d’una llengua en una societat. Així doncs, diem que una llengua està instal·lada quan és necessària en certs àmbits, quan la comunitat lingüística que la utilitza té un espai on els seus membres poden funcionar en aquella llengua. Poden ser espais culturals, clubs esportius, associacions, a l’administració, etc. Es diu que per poder integrar-te en el grup, cal que la coneguis. És una llengua que també pot anar bé aprendre per trobar certes feines, però no serà mai necessària d’una forma general i extensiva.

L’estadi superior a la llengua instal·lada és el de la llengua establerta. En aquest cas, la llengua en qüestió és imprescindible per viure en aquell país. Solen ser les llengües oficials dels estats. Al nostre país, qualsevol persona que ve de fora sap que la llengua d’obligat aprenentatge és el castellà, la llengua establerta. El català, tot i tenir cert grau de constricció en certs àmbits, no és una llengua plenament normalitzada, i el seu aprenentatge gairebé sempre és opcional, tot i que de vegades conèixer-la pot oferir certs avantatges als seus parlants.

Cal tenir present que tota llengua fa una funció discriminant que, alhora, és una funció integradora. Això vol dir que per integrar-te en la societat i en certs àmbits l’has d’aprendre i parlar. Si no ho fas, en resultes exclòs. Són dues cares de la mateixa moneda.

Es considera que una llengua està plenament normalitzada quan esdevé imprescindible per treballar. En aquest cas, la lluita de l’Estat espanyol és que el català no arribi mai a ser una llengua plenament normalitzada, que no arribi mai a ser una llengua imprescindible, o sigui, establerta, i es pretén que sempre estigui en situació de subordinació al castellà, i minoritzar-la al màxim.

Podem comprovar que les diverses sentències judicials dels tribunals espanyols contra el català es basen sovint en el deure de saber castellà dels catalans i en la no-exigència legal d’aquest deure (per inexistent) a l’hora de saber català. No es tenen mai en compte els drets lingüístics que puguin derivar-se de la doble oficialitat, i tenen cura sempre que el castellà mantingui en qualsevol cas la posició de domini.

Una llengua ha de menester un territori o, com a mínim, un àmbit de la societat on pugui ser hegemònica per poder desenvolupar-se plenament. Què vol dir això? Doncs que el català té dret de ser l’única llengua oficial als Països Catalans per poder-se establir amb normalitat, sense interferències d’altres llengües al·lòctones que n’afectin les estructures gramaticals, la fonètica o la riquesa lèxica. La nostra llengua ens representa i mereix el tracte digne que qualsevol altra llengua pugui rebre, sense subordinacions ni discriminacions.

Avui dia, trobem que el català cada cop és més lluny de ser una llengua establerta i que el castellà, massa sovint, penetra en àmbits on el català feia aquesta funció de llengua integradora.

L’expansió o la regressió d’una llengua sempre han anat de bracet amb la puixança política i econòmica d’un país, i en el cas del català, a causa de la crisi política que patim, aquesta decadència cada cop és més evident.

Alguns fets polítics ocorreguts en aquests darrers anys, com ara la sentència judicial de 2010 contra l’Estatut, la creació de partits per part del règim espanyol per lluitar contra l’independentisme (C’s i Comuns), el gir castellanitzador dels partits d’esquerra catalans per eixamplar la base, afegits a l’embat estratègic de l’Estat espanyol a un símbol com CiU i el seu líder Jordi Pujol per carregar-se la dreta nacionalista catalana, han generat unes inèrcies poc favorables per a la nostra llengua.

En aquest context, un partit com el FNC es converteix en necessari per revertir la situació en què ens trobem.

Malauradament, en matèria lingüística ens han fet recular tant, que ara mateix el català és poc més necessari socialment que per aprovar l’ESO o el batxillerat. El castellà entra amb força fins a la cuina de casa i se’ns ho menja tot. A la substitució lingüística engegada fa segles s’hi ha afegit una substitució demogràfica encetada el segle passat que fa que vegem, impotents, com pràcticament tota la immigració té el castellà com a llengua comuna. Evidentment, esdevinguts minoritaris, els catalans tenim poca capacitat constrictiva per integrar immigrants a la nostra idiosincràsia.

Cal, però, ser positius i mantenir la flama. No tot està perdut. Tenim una llengua viva que es transmet de pares a fills i que en alguns àmbits del territori i de la societat encara és majoritària. Lluitar per salvar el català és una feina molt agraïda, creieu-me.

És molt important, en aquest procés de salvar la llengua, tenir consciència lingüística. Què vol dir? Doncs ser coneixedors de la situació i obrar en conseqüència: parleu sempre en català amb tothom i a tot arreu. No canvieu de llengua quan el vostre interlocutor sigui castellanoparlant. Consumiu sempre en clau de llengua. Feu valer els nostres drets lingüístics que l’Estat espanyol ens prova d’escatimar i denuncieu qualsevol discriminació envers la llengua catalana.

Encara hi som a temps! Fem pinya entre catalans! Fem Front!

 

Joaquim Rovira Xaubet
Sociolingüista