Turisme, però quin turisme?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Molt sovint (i quan s’acosten els períodes estivals, encara més) sentim a dir que cal replantejar el model turístic de la nostra Nació. Expressions com ara insostenibilitat, turisme de masses o precarietat laboral són recurrents cada cert temps.  

Què fa que seguim parlant-ne any rere any? És tan senzill canviar un model amb tant de pes a casa nostra? Vegem-ho. 

De Salses a Oriola i del Cinca a l’Alguer, es reben cada any cinquanta milions de turistes  (considerats aquells que pernocten). Això significa que rebem uns tres turistes per habitant, més que Alemanya o Mèxic. Els primers sis països emissors generen dues terceres parts del total de turistes rebuts. Respecte de l’impacte purament econòmic, s’ingressen dotze mil milions d’euros per turisme directe (més l’efecte multiplicador en altres sectors), un 11 % del PIB. 

Amb aquestes xifres, podem afirmar rotundament que tendim a viure en una situació pròxima al “monocultiu” de model econòmic: 

– Un model intensiu en personal, molt abonat a poca especialització laboral (i, per tant, amb precarietat laboral com a element perillosament definitori). 

– Un model sensible a l’especulació immobiliària, on fer diners fàcilment també és terreny procliu per a nyaps i il·legalitats urbanístiques. 

– Un model mediambientalment curtdeterminista, sense pensar de quins recursos naturals podem disposar (aigua per a camps de golf, sorra a les platges vs ports esportius, etc.) 

– Un model amb una despersonalització tal que fa que hi hagi àrees o pobles sencers que actuen de simples parcs temàtics del turisme, on a l’estiu tot es pensa per al turisme, i la cultura autòctona hi és inexistent els dotze mesos de l’any. 

Podem revertir aquest model tan arrelat de fa dècades? El FNC és un partit antiturisme? 

Al FNC som conscients que qualsevol situació que afecti aquest sector econòmic no es  capgirarà en un termini breu de temps. Ara bé, no és impossible. Però sí que som del parer que un turisme massiu de sol i platja com l’actual no ens beneficia ni en l’aspecte nacional, ni en el mediambiental, ni en el laboral. 

– A Catalunya formem bons professionals en altres sectors d’alt valor afegit que després hauran d’anar-se’n perquè el nostre propi mercat laboral els expulsa: ni la seva formació ni les seves expectatives encaixen amb el model productiu que hi ha vigent; i si no el canviem, sempre ens caldrà trobar gent que es conformi amb salaris baixos i poca formació. 

– Malvendre’ns el paisatge, el patrimoni i la nostra idiosincràsia per quatre rals ens condemna a aculturar-nos individualment i a dependre massa d’una conjuntura mundial massa sensible a les vicissituds globals del pròxim estiu —i poc més enllà. 

– Decisions salomòniques en pro d’una estructura massa rígida i poc reversible com la turística (Jocs Olímpics a les muntanyes, construccions de més pistes als aeroports, hotels gegantins, rebuda de creuers que contaminen tant…) no poden maquillar-se amb càrrec constant i indefinit a la butxaca del contribuent. En altres paraules, una recaptació per taxa turística o un peatge d’entrada a les grans conurbacions urbanes no pal·liaran mai el cost mediambiental o cultural de decisions preses per incompetents. 

– Ens hauríem de fer mirar això que la gent que ens visita —i també la que treballa en el sector!— amb prou feines sàpiga on ha anat a raure, quin idioma parlem aquí i quina cultura tenim. 

Ras i curt, volem encaminar-nos cap a un turisme de més qualitat i menys quantitat (no pot ser que viatjar per dins d’un país europeu sigui més car que volar d’aquest mateix país fins al nostre). 

Volem que qui ens visiti apreciï i valori la nostra cultura i les nostres tradicions. 

Volem, en definitiva, que cap decisió de caire estructuralment turístic hipotequi generacions futures en aspectes mediambientals, laborals o endèmics de la nostra Nació.

Col·laboreu amb el FNC