Tots Sants. Distorsions i tradició real

Tots Sants
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

El culte i el record dels morts que nosaltres associem amb Tots Sants es dóna en totes les cultures i en totes les èpoques. Les formes que ha adoptat han estat variades i complexes i han influït unes sobre les altres de manera clara o més subtilment. No obstant, aquest és un tema que deixarem per a folkloristes, sociòlegs, antropòlegs, mitògrafs i historiadors sense manies.

Tanmateix, davant la polèmica anual entre Tots Sants i una festa una mica estranya, anomenada Halloween, que en els darrers anys s’ha popularitzat a casa nostra i que, alguns han qualificat molt erròniament de “pagana”, analitzarem tot seguit què és pròpiament català i què no en la festa dedicada als morts.

Tots Sants vs. Halloween

D’entrada, s’ha de dir que enfrontar Tots Sants i Halloween, com si fossin contraris, és un error, puix ambdues festes són la mateixa cosa. De fet, el mot anglès Halloween és una contracció barroera d’All Hallows’ Eve (Vigília del dia de Tots els Morts/Sants) i pràcticament tots els costums que ens mostren les pel·lícules de Hollywood són europeus i, en gran mesura i, per extensió, són costums també catalans que hem perdut, encara que això us pugui sorprendre.

La historiografia folklòrica ens demostra que molts dels costums de Halloween eren també quelcom típic a casa nostra fa una centúria, com, per exemple, les disfresses de mort i altres éssers fantàstics que espaordeixen (fins a un cert punt, com veurem més endavant, això es feia, però amb un altre esperit).

Joan Amades recull un costum encara vigent fa aproximadament cent anys a moltes comarques: els infants passaven per les cases captant per les ànimes del Purgatori i resant-los un parenostre. Els de la casa els donaven fruita seca i algun altre dolç que poguessin tenir, o fins i tot alguna moneda. A Blanes, els infants també feien la capta i deien “Dia dels Morts! Si voleu fer caritat…!” anàleg al famós “Trick or treat” (truc o tracte, o broma o regal, dit de manera literalment, o millor: “paga o plora” en una traducció potser més acurada) i amb el mateix esperit. A Sant Climent del Llobregat hi ha constància que la frase de la capta era “Caritat pels vius i pels morts!”.

No obstant, aquests costums s’han anat perdent, i la qüestió que hem de considerar és si actualment els hauríem de recuperar per influència de la cultura popular nord-americana, i potser si aquesta recuperació es fes com antany, en el sentit propi de la festa nostrada, podríem parlar-ne.

El que és del tot inacceptable és veure tot de nens mal vestits de fantasma dient en castellà “truco o trato”. Si la influència (o retorn del costum) ha de ser nord-americana, no cal que passi pel sedàs espanyol. En tots cas, als films, que s’haurien de doblar al català, hauríem de sentir els nens dir el que és nostrat: “Caritat pels vius i pels morts!”.

Els costums tradicionals catalans de Tots Sants

Castanyes i panellets

Els qui ja tenim una edat sempre hem celebrat la Castanyada com una mena de sopar familiar o entre amics que podia derivar en allò que fos escaient (anar a jóc, cadascú a casa seva després de la tertúlia, o bé fer una ballaruga animada gràcies a certs licors ardents de múltiples orígens).

Però de fa uns anys ençà, la publicitat de locals d’oci nocturn ens proposa unes anomenades “festes de Halloween” a l’estil de Hollywood amb tot de gent disfressada disposada a perdre la nit amb balls desficiosos i alcohol i drogues a desdir. Aquesta és probablement la part més allunyada dels nostres costums, puix el ball de Tots Sants, a Catalunya, és quelcom realment reculat i macabre, com expliquem més endavant.

El menjar típic del dia eren i són les castanyes torrades i els dolços coneguts com a panellets, anomenats migetes en alguns llocs del país (a Mallorca i a Menorca el menjar típic eren els bunyols, que antigament sembla que els padrins també regalaven als fillols, com feien amb les mones).

També en alguns moments aquestes menges es duien a beneir a les esglésies (com es fa per sant Blai encara avui) i després es menjaven en comunitat familiar, com un acte litúrgic de record als finats de la casa. Fins i tot se’n duien cap al cementiri o se’n deixaven en algun lloc de la casa per als morts com a ofrena de pau i record. De fet, deixar un panellet al cementiri, al costat de la tomba havia estat un costum força estès fins al segle XIX.

Les castanyeres fan part del paisatge dels venedors ambulants que s’ha conservat en algunes ciutats. La tradició barcelonina les fa aparèixer el 2 d’octubre, dia de l’àngel de la guarda. Antigament, també hi havia venedors ambulants de safates de panellets, de les quals en feien rifes. Amb l’arribada de les pastisseries, el darrer venedor ambulant va desaparèixer, mentre que les parades de castanyes torrades romanen amb penes i treballs. La tradició de la castanyera continua viva en molts llocs d’Itàlia, com ara a Roma, per exemple. En la mesura del possible, caldria no perdre aquesta forma de venda.

En molts llocs, durant l’àpat de la Castanyada, es deixava un lloc buit a taula, amb cadira i plat, així si algun difunt de la família s’hi acostava veia que els seus descendents en servaven la memòria. Aquest àpat sí que ens fa singulars, puix els nord-americans, com hem vist, no tenen res semblant.

Les carbasses buides

Pot costar de pair, però les carbasses buides eren també un element típic a Catalunya. Conegudes com a Fanalets de Tots Sants o Fanalets dels Morts, es basaven en el mateix principi: fer llum a les ànimes que, vingudes del més enllà, campaven lliures cercant els seus familiars. El fet de fer-les amb carotes espantoses tenia com a finalitat fer fugir aquests esperits, puix existia la creença que l’ànima del finat podia endur-se una persona viva.

En molts llocs no s’han deixat de fer, malgrat Hollywood. Jo mateix encara n’havia fetes essent jovenet, quan encara no hi havia la profusió fílmica de carbasses il·luminades.

Al meu Camp de Tarragona natal, en lloc de carbasses fèiem servir carbassons deixats a la planta, que creixien exageradament i eren més fàcils de buidar. Hi enganxàvem una espelma al dedins i els passejàvem pel carrer en les dates assenyalades amb un cordill a la part de dalt, fent-los brandar en llocs foscos per fer por als vianants que circulaven de nit.

Cap a finals del XIX, en alguns indrets de la nostra terra, aquests fanals ja no es feien amb elements vegetals, sinó de ferro i vidre, aram o altres materials semblants, i s’hi figuraven creus o calaveres que restaven il·luminades amb l’espelma que es ficava a dins. Aquests fanals, cap al tard, s’anaven a posar a les parets i portes dels cementiris, i provocen un efecte tètric igual com els que es poden veure davant les llars nord-americanes. El segle XX i la fugida volguda de la cultura de la mort va pràcticament destruir allò que els nord-americans van conservar.

Les disfresses absurdes

Avui dia, però, els nord-americans no tan sols es disfressen d’alguna mena d’ésser tètric amb la teòrica finalitat d’espantar els possibles morts que tornen, sinó que la festa ha acabat sent una mena de Carnestoltes eixelebrat, i s’ha perdut, fins i tot entre ells mateixos, l’essència de la pròpia festa.

A casa nostra, la variable que més s’hi acostaria, evidentment més formal, era vestir-se de dol i, havent dinat, anar a visitar els antics fossars de les parròquies i, en acabat, als cementiris, un cop aquests van ser obligatoris a partir de començaments del segle XIX.

Els fossars es guarnien amb llànties enceses com hem dit (el fanalets inclosos), s’hi afegien ossos, calaveres, creus i altres elements morbosos, tal com ho veiem fer en els films americans, tot i que els nord-americans decoren la porta principal de la casa . El costum de dur flors a les tombes és relativament modern (finals del XIX inicis del XX).

Històries de por

Els fossers o enterramorts explicaven històries de creus trencades o esberlades a les tombes i que això era un senyal diabòlic fet per bruixes, dimonis o el mateix finat que volia sortir. Quan arribava Tots Sants, no es feien pregar gens per contar aquests fets, i com, sovint, havien de cridar el capellà perquè exorcitzés part o la totalitat del cementiri amb la finalitat de conjurar el retorn d’ànimes que havien de descansar en pau.

Joan Amades i Cels Gomis recullen moltes rondalles de por: històries de morts que tornaven la nit de Tots Sants, contalles de persones atrapades dins dels panteons al punt de la mitjanit quan hi entraven per robar les joies dels finats, narracions de nois joves que tot fent broma i jugant a fer un enterrament es trobaven que el noi que feia de mort havia deixat de respirar per sempre més, etc.

Totes aquestes històries terrorífiques feien part del nostre corpus de cultura popular oral que hauria pogut passar tranquil·lament a la resta de formes culturals, però han estat bandejades pel que podríem anomenar les elits culturals del país.

Hi ha un tipus de personatges realment sinistres que pensen ser més que els altres i que, malgrat la tradició d’històries fantàstiques de grans escriptors com Mercè Rodoreda o Joan Perucho, marquen els cànons d’allò que ha de ser políticament correcte en l’àmbit de la cultura “oficial”. Evidentment, aquestes visions tan macabres, molesten segons quins paladars que han viscut d’un seny que mai no hem tingut.

Representacions macabres

Si bé és cert que en algunes contrades hom creia desconsiderat anar a teatre o fer balls per Tots Sants, la funció de Don Juan Tenorio, obra cent per cent espanyola típica d’aquests dies, es va anar inoculant intencionadament als nostres teatres en l’adoctrinament espanyol que es va iniciar a començaments del XIX. L’obra va arrelar a casa nostra per un motiu quasi oblidat: se sap que antany s’havien celebrat certes funcions a base de balls parlats amb esquelets o la representació de la Mort com a protagonista; la Mort ballava i parlava amb tot de personatges de diversa condició social i, tot dansant, s’anava enduent els vius cap a l’altre món. El textos incloïen un seguit de veritats que avui el públic (el poc que hi acudís) consideraria obscenes. Tanmateix, aquest costum sí que és del tot desaparegut, tret de la Dansa de la Mort de Verges, que es fa per Setmana Santa i que té un origen semblant. La tradició d’aquestes representacions és del tot impossible de recuperar, puix no n’han restat testimonis escrits, que se sàpiga fins al moment.

Els Altars de les Ànimes

Un altre aspecte fúnebre pròpiament català, que es feia a les cases i que he tingut la sort d’haver pogut fer a casa meva essent infant, eren els coneguts com a Altars de les Ànimes, una mena de decoració tètrica dintre de la llar que al capdavall tenia la funció de record als morts domèstics (igual com els antics romans tenien al seu altar dedicat als “manes”, els esperits difunts de la família). Era semblant a fer el pessebre per Nadal o l’Altar del mes de Maria el mes de maig, tot i que aquest darrer era més colorit i amb més guarniments florals.

Els Altars de les Ànimes se solien construir damunt de calaixeres, tot fent diversos pisos esglaonats coberts amb draperia de vellut o roba fosca de domàs o cobrellit, i s’hi ficaven, dretes, estampes de sants, sobretot d’ànimes del Purgatori entre flames, figures d’esquelet i altres elements decoratius (platerets de castanyes, per exemple, com a ofrena als difunts) i s’hi encenien unes candeles, moment en el qual es resava un rosari amb els corresponents parenostres pels difunts. Un altre costum perdut que en el cas dels americans ha derivat en la decoració tètrica, i fins a un punt naïf, de les seves cases.

Halloween també és nostre

Els costums terrorífics tal com ens els venen els nord-americans també eren nostres: per Tots Sants era millor no sortir de casa per por de trobar-se amb les ànimes dels difunts pel carrer, cosa que, irremeiablement, hauria portat una desgràcia. Tampoc no et podies mirar als miralls perquè et tornaves com una calavera i et corsecaves. La gent de costa evitava passejar vora mar per tal de no veure les processons d’ofegats que sortien de les aigües a partir de mitjanit. Calia ficar tres castanyes sota el coixí en anar a dormir per tal que els esperits no et fessin mal durant la nit. I així podríem continuar explicant tradicions nostrades fins a l’infinit.

En resum, les connexions entre Tots Sants i Halloween són grans i, tret de l’àpat que anomenem Castanyada, la resta ens hauria de resultar, si més no, familiar. I, si calgués, es podrien recuperar tradicions antigues amb orgull i seguint les pautes nostrades.

De fet, allà conserven els costums que nosaltres hem anat perdent per una falsa aspiració de “civilitat”. Els catalans hem estat un poble molt macabre.

En realitat, només cal recordar l’episodi del delator de Bac de Roda: desenterrar el cadàver d’un traïdor per a penjar-lo com es mereixia. Els aires noucentistes i de modernitat van considerar aquesta manera de fer com a pròpia de poble ignorant i supersticiós. És aquesta actitud la que cal combatre. Si ens agraden les pel·lícules macabres d’altres cultures, per què no la podem assumir, si al capdavall també és nostra?

Només ens cal una indústria cultural i audiovisual amb certa força i rellevància per tornar a ser el poble que érem i reconstruir la festa nostrada de Tots Sants a través d’imatges, obres literàries i audiovisuals, per tornar a dansar estèticament amb l’encant del Misteri que no hauríem d’haver perdut.

L’esforç ha de passar pels nostres creadors, els quals, de la mateixa manera que han de saber la tècnica pròpia del seu llenguatge, han d’aprendre a nodrir-se de la pròpia tradició, rica i suggestiva, fins a punts que pocs són capaços d’imaginar.

#FesFront per l’#EstatCatalà

 

Jaume Nolla i Martrí
Periodista i escriptor