Silenciant la llibertat i la democràcia

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

A les sis de la tarda d’un dilluns 24 d’agost del 1936, un grup armat del que eufemísticament es deia “incontrolats”, però que estaven perfectament organitzats per la CNT i la FAI, com és públic i demostrat per nombrosos historiadors, van entrar al pis del carrer Muntaner, davant de la plaça Adrià, on s’amagava el periodista Josep Maria Planes.

El van ficar en un cotxe que esperava al carrer amb el motor engegat i se’l van endur tot fent un gran tomb fins que, essent ja fosc, a la carretera de la Rabassada, el van treure i, a sang freda, li van etzibar set trets de pistola al cap. Fou el final de la vida d’un catalanista compromès, d’un periodista extraordinari, d’una gran promesa com a dramaturg i d’un home que, per damunt de tot, s’estimava el país, la seva llengua, la llibertat i la democràcia.

Tot apunta que el mateix assassí dels germans Badia (i assassí de quantitats ingents de persones de tots els colors polítics, inclòs el policia Jaume Vizern, que havia dirigit la investigació judicial del cas Badia), Justo Bueno, fou l’artífex de l’assassinat del periodista bagenc. Aquest anticatalà i pistoler de la FAI es pot considerar l’antecedent dels mals que després van venir amb el franquisme. Qui va disparar els set trets al cap a Josep M. Planes potser no fou ell directament, sinó algun dels seus esbirros. O potser ho feren tots plegats. No se sabrà mai, i probablement tampoc no cal.

Les conseqüències

Arran de l’assassinat, molts periodistes van fugir a l’exili, tal era la por que la CNT i la FAI causaven arreu del país. Un clima de terror que va provocar que els diaris, un cop descobert el cadàver d’en Planes, amb prou feines si van explicar la notícia; i a l’esquela només hi deia “va morir”, sense cap més indicació.

Fins i tot, es va haver d’enterrar el seu cos mig d’amagat al cementiri de Sants, sense poder-lo dur a la seva Manresa natal. Un nínxol que, sigui dit de passada, avui dia ja no existeix. Atès que en no pagar ningú la concessió, als anys setanta se’n van retirar les restes i van ser ficades a la fossa comuna.

Avel·lí Artís Gener (Tísner), que també estava amenaçat de mort per la FAI i pel mateix Justo Bueno en persona, va haver de fugir perquè va explicar amb pèls i senyals al diari La Rambla qui van ser els assassins dels germans Badia. Ell mateix fou qui va haver de reconèixer el cadàver que havien dut de la Rabassada fins a l’Hospital Clínic, ple de gom a gom d’altres difunts vinguts del mateix lloc, el lloc que aquells grans “defensors dels obrers” triaven per executar. De fet, en Tísner es va haver de disfressar de milicià per tal de no aixecar sospites i poder entrar a l’hospital. Perquè ens fem una idea de la situació, de la qual sovint no se’n  parla, només cal imaginar-se una mena de ciutat ocupada pels nazis buscant tot d’elements subversius, però al revés. En lloc de nazis, imagineu pseudo-anarquistes, per dir-ho d’alguna manera.

Joaquim Ventalló també va haver de fugir cametes ajudeu-me per haver dit el 1934 des del diari L’Opinió que els de la FAI eren una banda de lladres i assassins. El gran Eugeni Xammar també va escapar. Un dels millors poetes i dramaturgs nostrats, Josep M. de Sagarra, també va fer les maletes, entre altres coses perquè havia proporcionat el pis on es va amagar Josep M. Planes, fins que fou delatat per un veí.

Les causes de l’assassinat

Després de la mort dels germans Badia (de la qual encara pengen certs interrogants que sempre han planat damunt l’assassinat, més enllà dels executors del fet) Josep M. Planes (cognom que ell mateix va catalanitzar i corregir com cal amb la “es” final, tot i que la família va mantenir el Planas) va començar a escriure un seguit d’articles a La Publicitat, on tenia columna, i també a les pàgines del setmanari satíric El Be Negre, del qual era el director, contra el radicalisme anarquista i en defensa de l’ordre públic a Catalunya, que semblava no importar a les autoritats del moment.

La indiferència i la permissivitat dels governs espanyols, i també del català, envers un seguit de gàngsters i atracadors anarquistes que tothom coneixia (estaven sota l’empara de dos grups, de tant trist record com el feixisme que ja es congriava també a l’època), a part de ser quelcom sospitós, va fer esclatar d’indignació alguns periodistes.

No pas tots. N’hi havia una majoria que callava i, després, dues capçaleres dels dos extrems polítics que anaven atiant el foc: la Solidaridad Obrera, amenaçant a les seves pàgines tot de persones que després apareixien mortes, i El Correo Catalán, de la ultradreta, que semblava que ja els anava bé tot el que passava, com si d’alguna manera preparessin el terreny per l’“alzamiento”.

Aquella injustícia de la mort dels germans Badia va ser intolerable per un Planes profundament catalanista i amant de l’ordre i la llibertat. S’hi van ajuntar altres personalitats com Rovira i Virgili, en Tísner, com ja hem comentat, i el mateix Xammar. A més, Eugeni Xammar, amb el pseudònim de Peer Gynt, va dir clarament a les pàgines d’El Be Negre que l’atemptat havia estat obra de la FAI, i aquests van creure que rere aquell pseudònim hi havia en Planes, com a director de la publicació satírica.

Molestaven molt les veus que gosaven alçar-se davant el tan conegut aire de miserable cul llogat que tenien (i encara tenen, per desgràcia) molts periodistes. I més encara quan aquells valents deien sense embuts que molta gent de la CNT i de la FAI eren gent de fora, no catalans, que ara pretenien fer-se amos del país sota una visió política que, aparentment, era del tot respectable.

Josep M. Planes no va dir mai res contra els obrers ni contra cap expressió social d’esquerres; al contrari, un periodista que cobrava misèries pels seus articles i les quatre obres de teatre que va escriure, d’on havia de treure els diners? Sembla que en més d’una ocasió l’ajudaven econòmicament la família i un germà que també treballava a Barcelona. Mai va rebre un cèntim d’aquell “Capital” contra el qual alguns volien fer una lluita revolucionària.

Alguns consideren que es va arriscar massa exposant-se davant les amenaces de mort que directament li feia la Solidaridad Obrera. Però la qüestió és: no és aquesta la feina del bon periodista? Denunciar amb noms i cognoms els assassins i tots aquells que, sota l’empara d’una política presumptament social, cometen tota mena de barbaritats? És més, no és més trist observar com altres periodistes, tant ara com en temps d’en Planes, callaven i miraven cap a una altra banda?

El pensament polític

Son pare, procedent d’una masia de sant Mateu de Bages, tot i no militar en cap partit, tenia un pensament polític de caire conservador, fins al punt que durant la Setmana Tràgica va amagar al mas Planas els germans maristes de Manresa perseguits de les ires dels “revolucionaris”. També tenia un oncle que es féu d’esquerres amb l’arribada de la República.

Josep M. Planes va tenir sempre un compromís ideològic i militant amb Acció Catalana (l’any que ve farà 100 anys de la seva creació), partit que neix a partir d’elements crítics amb la Lliga de Cambó (Planes hi va tenir polèmiques sonades a través dels diaris) i que va adquirir i catalanitzar el diari La Publicitat, on després escriuria el cèlebre manresà.

Acció Catalana és en certa manera cosina germana d’Estat Català, ambdues formacions neixen gairebé al mateix moment. Un partit que es definia com un “aplec de patriotes” i que també tenia el model irlandès per a la independència com un referent.

Acció Catalana va fundar dos anys després de la seva creació la Societat d’Estudis Militars (amb alguns membres que tenien contactes amb Estat Català) amb la finalitat de crear els nuclis del que havia de ser el futur exèrcit d’una Catalunya independent.

Per tant, el catalanisme de Josep M. Planes era profund i amb una base prou sòlida com per acovardir-se davant segons quines amenaces. Per la seva vida epicúria, la seva manera de vestir com un “dandy” sempre ben mudat, els seus articles i entrevistes a artistes del Paral·lel, les seves cròniques de la vida nocturna i disbauxada de Barcelona, els seus flirtejos amb el teatre i les seves bromes i ganes de fer barrila com a creador del setmanari El Be Negre, podria semblar que fos una persona frívola, apartada o desinteressada de la política, quan és justament el contrari.

Una de les preocupacions d’en Planes era precisament observar la catàstrofe en la qual havia caigut la República i, sobretot, Catalunya, que era la seva dèria principal. Fastiguejat del terrorisme de la Falange i el de la FAI, considera, com diu en un article publicat a La Publicitat el juny del 1936, que les dues úniques víctimes de la situació que es vivia després de la victòria del front d’esquerres eren Barcelona i Catalunya. Arriba a demanar “urgentment la creació d’un gran moviment patriòtic per a salvar el país”. Però va fer tard. Si fa no fa, com ara.

El famós incident amb els escamots d’Estat Català

Tota la colla d’El Be Negre, la revista que ell dirigia, es van convertir durant uns anys en el que avui seria “El Jueves”, escàndols i querelles inclosos. El més trist és comprovar com els anys 30 es podia fer una revista d’humor i sàtira en català, i avui dia a casa nostra això és pràcticament impossible. I si a algú li ve al cap algun programa de televisió, els puc ben assegurar que el que feia El Be Negre era mil vegades millor que qualsevol poca-soltada que surt a la petita pantalla.

Els blancs de les sàtires, sovint cruels, d’El Be Negre eren tots els polítics del partit radical, amb Lerroux al capdavant, tota ERC, l’església, l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, el feixisme, la FAI, alguns diaris i tota aquella persona o partit que mostrava un clar espanyolisme. I, de tant en tant, també rebien els escamots d’Estat Català, arran dels fets que expliquem a continuació.

El Be Negre es va ficar en la vida íntima de l’alcalde Jaume Aiguader, el fill del qual formava part dels escamots. Van arribar a dir, entre altres penjaments, que era “un dels alcaldes més banals i més ases que ha tingut mai Barcelona”. Els escamots, amb el fill de l’alcalde al capdavant, van anar a cercar en Planes per diversos llocs de Barcelona amb males intencions i van acabar assaltant i destruint la impremta on es feia El Be Negre.

Que els escamots d’Estat Català fessin el mateix que anys enrere havia fet la Guàrdia Civil amb la redacció del Cu-cut per un acudit es va convertir en un paral·lelisme que la revista va aprofitar per tirar més llenya al foc. Els fets van arribar a un punt que Josep M. Planes, públicament, va desafiar l’alcalde a un duel a mort. I ho va fer seriosament. Fins que, a la fi, hi va haver d’intervenir Francesc Macià i, sortosament, tot es va solucionar. De fet, cal dir que Josep M. Planes tenia devoció per Macià. Però per ningú més d’ERC.  

Memòria

No es pot explicar tota una vida en unes poques línies. Una vida amb un final tràgic que, a més, deixa al descobert les vergonyes d’un moviment polític que, sota una moral superior autodogmatitzada, es creu en possessió de la veritat fins al punt que és capaç de destruir vides sense cap mirament.

Un moviment polític que diu defensar la llibertat i que, tot seguit, mata els periodistes que la formulen és evident que no és pas un moviment de fiar. Les connexions de l’anarquisme que hi havia a Catalunya amb el feixisme imperant aleshores a Europa són quelcom prou estudiat en publicacions escadusseres que no arriben, malauradament, al gran públic.

Per exemple, és curiós que mai no es parli, tot seguint informes (del desembre del 1932) dels serveis secrets francesos, de les trobades singulars entre monàrquics espanyols, feixistes italians i certs elements del moviment anarquista, que es reunien mig d’amagat a Marsella, Bordeus i Narbona amb la finalitat de provocar certs aldarulls a “Espanya”, i que després empraria el moviment monàrquic en connivència amb el feixisme espanyol per a les seves pròpies finalitats. Poques setmanes després d’aquests fets i lliurat aquest informe a les autoritats espanyoles, es van produir incidents anarquistes a Catalunya. Tota una casualitat.

De tot plegat, també en va ser víctima Josep M. Planes. Ell ho va pagar amb la vida, la resta de Catalunya ho va pagar amb la destrucció del propi esperit, una destrucció que encara és en funcionament per desgràcia nostra en aquests dies i després d’un referèndum amb un resultat clar i contundent.

Nosaltres no hem d’oblidar mai persones i grans professionals i patriotes com Josep M. Planes, no tan sols reeditant els seus articles i entrevistes, sinó també recordant-lo en dies com els d’avui o, fins i tot, per què no?, portant als escenaris alguna de les seves obres.

Nosaltres no hem de ser com part dels seus i dels nostres contemporanis. La part més trista de la història i de la curta vida d’aquesta personalitat nostrada és que la família no va rebre mai cap carta de condol per part del govern de la Generalitat, ni de cap altra institució pública catalana de l’època. Una altra actitud sospitosa i fosca d’una Generalitat de la qual algun dia caldrà fer una revisió històrica més d’acord amb allò que va ser realment, tot despullant-la de tanta èpica inexistent. 

 

JAUME NOLLA 

Periodista i escriptor 

Col·laboreu amb el FNC