Robar fins i tot als morts (o als qui els ploren) 

Robar fins i tot als morts (o als qui els ploren)
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Hom podria pensar que en plena crisi del Coronavirus, amb vora 6.000 morts segons el Departament de Salut i probablement molts més, ateses les limitacions dels recomptes oficials, i segons dades de les funeràries– i al voltant de 50.000 contagiats en els últims tres mesos, la principal preocupació dels diputats i diputades catalans seria el benestar de les famílies, i molt especialment el d’aquelles que han perdut algun dels seus membres.  

Però no. En els moments que estem vivint, s’aproven un pressupostos que pretenen “no deixar ningú enrere” o almenys això és el que afirma el govern– i ens trobem amb un augment de l’impost de successions. Amb 6.000 morts sobre la taula, és ben clar que el que interessa a la classe política catalana és poder seguir recaptant.  

La reforma que es planteja implica, d’una banda, un augment del tipus impositiu, i, de l’altra, un descens gradual de les bonificacions aplicades als hereus del grup II (fills majors de 21 anys, néts, besnéts, pares, avis i membres d’una relació de convivència d’ajuda mútua). En altres paraules, no tan sols es pagarà més, sinó que persones que fins ara estaven pràcticament exemptes de pagar hauran d’abonar quantitats majors.  

Potser algú dirà que pagar 2.000 o 3.000 € per heretar béns per valor de 100.000 no és gran cosa, però el fet és que, ara més que mai, aquestes quantitats no estan a l’abast de tothom. ¿Quantes famílies de les que avui no tenen cap dels seus membres treballant i encara no han cobrat res dels ERTOs, o de les que estan passant com poden amb la prestació excepcional per autònoms, es poden permetre aquesta despesa? En un moment en què tot són despeses, apujar-ne una que molts cops és ineludible és una indecència.  

I si parlem d’herències que superen els 500.000 € aquella quantitat que, en l’imaginari col·lectiu progre separa els “estalviadors admirables” dels “especuladors que han de mantenir la societat” aquests 1.000 o 2.000 € es multipliquen. Una persona sense patrimoni propi que heretés del seu pare un patrimoni de 582.524,27 € passaria, amb la nova normativa, de pagar 4.698 € a pagar-ne 39.690. Alguns s’atreviran a dir-ne justícia social. Jo no puc deixar d’anomenar-ho atracament o –tenint en compte la tendència actual a ocultar aquest tipus de mesures al gran públic, dissimulant-les entre altres de més acceptables– si més no, estafa. Aquesta última definició és perfecta si tenim en compte que en algunes de les bonificacions reduïdes s’hi afegeix el condicionant que, per gaudir-ne, l’hereu ha de conservar el bé en la seva possessió durant un nombre determinat d’anys… excepte si el dóna –sí, ho heu llegit bé, si el dóna, si el ven ja no val a una entitat pública.  

Fins i tot sense aquestes modificacions, l’impost de successions és clarament injust. Grava una transmissió no necessàriament desitjada per la persona que ha acumulat el patrimoni ni per qui el rebrà –recordem que actualment la legació de béns no és lliure: no es poden desheretar els fills, per exemple, i fins i tot es poden impugnar vendes que es sospiti que pretenen “adulterar” l’herència– i contempla convencions aleatòries com que un fill de vint anys i onze mesos pagui menys que un de vint-i-un. I, a més, penalitza l’estalvi, ja que l’al·licient d’estalviar per deixar quelcom als fills disminueix si no se sap si aquests ho podran rebre (un 10 % dels hereus renuncien a l’herència).  

Per tot això, el programa del Front Nacional de Catalunya inclou la supressió de l’impost de successions, dins d’una proposta general de reducció de la fiscalitat. Entenem que el govern ha de gestionar els fons de què disposa, de manera que les necessitats del país puguin finançar-se adequadament sense haver de continuar saquejant la població. 

Perquè ja ho diu la saviesa popular: “No és més ric qui més té sinó qui millor gestiona (o alguna cosa així). No pot ser que a les conseqüències, ja de per si terribles, d’aquests mesos de crisi sanitària s’hi sumi l’afany recaptador d’un govern que trasllada als ciutadans la seva incapacitat per exigir a Espanya el que se’ns deu (i la seva incapacitat o manca de voluntat de governar el país reactivant la DUI). No pot ser que un cop més les necessitats de la classe mitjana –aquesta classe mitjana que hereta un pis, o dos, i potser no pot abonar 3.000 o 6.000 o 10.000 passin a un segon pla amb l’excusa que si pagues és perquè rebràs més. 

Cal repensar aquest model que penalitza el treball, l’esforç i l’estalvi de tota una vida fins i tot quan aquesta vida ja s’ha acabat, com si aquest estalvi hagués de tenir com a únic objectiu mantenir un govern ineficient que no renuncia a cap de les seves despeses innecessàries. 

 

Eva Pesquera Solé

Llibretera