Redreçar l’esquena i tirar les espatlles enrere

bullyng
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Del meu punt de vista de professor de secundària, cada dia tinc més clar que el que passa a Catalunya és com un cas de bullying: l’agressor (Espanya), cada vegada és més agressiu (la simple existència de la Nació Catalana és un insult al seu imperialisme), culpa els altres dels seus problemes (“Els catalans són xenòfobs i adoctrinadors.”), és enviat amb freqüència a la direcció (“Què passa? Què he fet? Puta Europa!”) i és competitiu i es preocupa per la seva reputació i popularitat (la nació castellana és una nació universal i il·luminadora).

L’assetjat (Catalunya), per la seva banda, desitja evitar situacions socials i conflictes (“Escric en castellà perquè m’entendrà tothom, saps?”), té sentiments d’impotència (“Els catalans som un poble de cagats i perdedors.”), disminució de l’autoestima (“Ha, ha, tia, que friki ha dit Balmas i no Balmes.”) i un comportament autodestructiu (la revolta social mal encaminada de 1640, l’heroica però rebentada resistència de 1714, la revolució social autodestructiva de 1936, les manifestacions a Plaça Urquinaona el 2019…).

El tutor d’aquests dos nois és un professor estrany anomenat Europa. Lamentablement, mentre imparteix la classe de drets humans i respecte a les cultures, veu com l’assetjador agredeix l’assetjat. Aquest professor estrany fa veure que no ho ha vist i continua fent la classe. Com a molt, de tant en tant, treu una llibreta i fa veure que hi anota alguna cosa.

Aquest professor també va fer com si res quan Hitler va annexionar Àustria i va bombardejar Polònia davant seu, quan Franco va instaurar una dictadura de 40 anys just davant dels seus nassos, i quan als Balcans, només fa uns 25 anyets, uns militars simpàtics van voler fer neteja ètnica. Aquest professor estrany encara conserva la seva plaça a l’escola i té la intenció de continuar molts anys fent de tutor.

Quan l’assetjat percep que no té ajuda adulta per fer front a l’assetjador, té tres sortides:

La primera és plorar. És la manera que tenim els humans d’exterioritzar la nostra tristesa i els nostres sentiments negatius. No ataca l’agressor sinó que deixa anar tota la ràbia, la rancúnia i la por. Compte, perquè els nens que ploren més fàcilment són víctimes del bullying amb més freqüència, perquè emeten sons gratificants de patiment quan els ataca una persona sàdica. I el nostre agressor és sàdic. Bàsicament, vol acabar amb la nostra insultant existència.

La segona és plantar cara i començar una baralla. És la manera d’exterioritzar la ràbia; és a dir, el noi ataca allò que li fa mal encara que sigui més gran que ell. David versus Goliat.

La tercera sortida és la interiorització. És el mètode més perillós, perquè el noi s’ho guarda tot a dins. Això vol dir que no deixa sortir la seva ràbia ni la seva rancúnia i les deixa empresonades dins seu. És la pitjor manera de solucionar els problemes, pitjor fins i tot que una baralla.

En els casos més extrems i desequilibrats, aquesta interiorització de les agressions pot derivar cap a la síndrome d’Estocolm, aquells sentiments de simpatia i dependència malaltissos (“som nacions germanes”, “som bilingües”, “sóc català i espanyol”) que una víctima perllongada acaba desenvolupant envers els seus segrestadors.

Catalunya ha triat el camí de la interiorització, afegint-hi algunes llàgrimes.

Amb una moral tan estreta que anul·la la seva capacitat d’autodefensa (“canviem al castellà perquè és també el nostre idioma propi”, “necessitem eixamplar la base”, “som gent de pau”, “els immigrants castellans són bons i estimaran tots la cultura catalana”, “som un sol poble”, “català és qui viu i treballa a Catalunya”…), els individus compassius i sacrificats (i ingenus i susceptibles de ser explotats) no poden treure fora la ràbia, genuïnament justa i degudament protectora per a defensar-se, la legítima autodefensa.

Però si una persona diu NO en un moment inicial del cicle d’opressió, i ho diu de debò (i això significa que la persona afirma el seu rebuig de manera clara, i que es manté ferma en aquest rebuig, amb la voluntat, fins i tot, d’arribar a la baralla) llavors l’àmbit d’opressió del tirà resta delimitat i restringit.

Traduït al nostre cas: Espanya ens tractarà com un gos (o, i tant que ho fa i ho farà) si marquem el nostre nivell de dignitat a l’alçada del d’un gos.

D’ençà de l’any 1975, amb l’arribada de la democràcia formal i colonial, els catalans hem pogut dir no molts cops. I no ho hem fet.

Mai no hauríem d’haver permès que els nostres joves (i adults) no tinguin espais per relacionar-se en català mentre són castellanitzats en zones amb molta demografia immigrant (l’altra cara de la moneda de la immersió lingüística).

Mai no hauríem d’haver permès que en aquest país no es pugui jugar en català (videojocs, jocs de taula…) ni tampoc anar al cinema, veure cinema o sèries en català, que en moltes botigues no se’ns atengui en català o que la retolació o la informació molts cops no sigui en català.

Mai no hauríem d’haver permès ser una nació esclava que ensenya a les noves generacions a clavar el genoll a terra i a canviar al castellà “porque también hablamos castellano y es de buena educación”.

Mai no hauríem d’haver permès una immigració no controlada i desmesurada que ha implicat la minorització del poble català.

No vam saber dir que no quan el simpàtic Alberto Fernández Díaz va començar a utilitzar el castellà al Parlament l’any 1999.

No vam saber plantar-nos i no vam fer res quan ens van començar a dir xenòfobs, nazis i adoctrinadors.

No vam tenir respecte per nosaltres mateixos ni vam tenir líders que es fessin respectar.

Ara ho paguem. L’enginyer i escriptor Xavier Roig ho denunciava de forma clara el 2008 al diari Avui: “La societat catalana fa massa anys que és maltractada per Madrid, mentre que d’aquí estant se la va estovant, convertint-la en una massa silenciosa, esporuguida i amb un punt de fatalisme. Sembla que tot hagi estat preparat per crear una societat que renunciï a lluitar i a arriscar-se per tal d’aconseguir objectius ambiciosos”.

Tots els nostres polítics han anat estovant la nostra societat del 1975 ençà. Tots els partits que l’han liderada (PSUC, PSC, ERC, CiU, ICV, Podemos, CUP, JxCat, PDECat…) volen conservar la pagueta autonomista per eternitzar un conflicte amb Madrid de manera infinita i tornar a Catalunya amb victòries de plastilina com una escola en català, uns Mossos d’Esquadra o un canal televisió en català (oh, gràcies, amo i senyor per ser tan magnànim). I aquí ens aturem. Prou. No fos cas que Madrid s’enfadés.

Ara bé, quins polítics han lluitat (de veritat) per tal que puguem fer vida en català al nostre propi país i deixem de ser ciutadans de segona?

Jordi Pujol no ho va fer. Junqueras tampoc. Artur Mas tampoc. Puigdemont tampoc. Quim Torra tampoc. Raül Romeva tampoc. Gabriel Rufián tampoc. Devien estar ocupats fent altres coses.

Tampoc han sabut estar units en un front nacional comú. Ens han afeblit, i si Catalunya és feble políticament, esdevé una societat decadent. Amb aquests líders ens hem convertit en un poble lobotomitzat, atomitzat, ingenu, distret en diferents fronts (“lluitem per la República Espanyola”, “fora la monarquia borbònica”, “abans els problemes socials que la independència”, “tots els polítics ens roben”), cansat i mal organitzat. L’equació es repeteix cíclicament: eleccions, guanyen els partits “nacionalistes”, van a Madrid desunits i desorganitzats sense lluitar per la Nació i tornen dient que no hi ha res a fer.

La societat catalana resta decebuda i emprenyada, i a aquesta societat se li demana de fer la feina que haurien de fer els seus líders: donar diners a Plataforma per la Llengua per salvar el català, no canviar al castellà quan tots els comerços i establiments infringeixen les normes del català sense conseqüències, afiliar-se a Òmnium per preservar la cultura i connectar-se permanentment a Tsunami Democràtic per no fallar mai a cap manifestació.

Al final, el ciutadà rebenta de ràbia i impotència com a la Plaça Urquinaona, amb l’afegit que qui l’atonyina és la policia del nostre propi govern.

Catalunya ha de treure’s de sobre aquesta casta política tòxica i figaflor. Cal que els catalans es despertin i deixin de votar ERC, JxCat, PDeCat, CUP…

Calen nous líders polítics disposats a deixar-se la pell per la Nació Catalana, que sàpiguen construir un front comú transversal i focalitzar objectius clars perquè la societat civil no ho hagi de fer tota sola.

Calen nous líders que sàpiguen identificar i guanyar les batalles clau que s’han de lliurar: el canvi de model a una veritablede la immersió lingüística (els joves no poden fer vida en català), i el reconeixement del català com a llengua oficial de la UE (fet que permetria tenir protegida la llengua perquè tot el país funcioni en català), una política migratòria que eviti la residualització de la nació catalana, entre altres..Per exemple.

Catalunya ha de començar a saber enfocar les batalles i a dirigir l’esforç col·lectiu per a guanyar-les. Si Catalunya vol la independència ha de començar a lluitar i a guanyar.

És hora que Catalunya deixi d’estar encongida i encorbada –ajupida- i deixi de demanar perdó per ser com és.

És hora que Catalunya s’atreveixi a ser perillosa, com al referèndum del Primer d’Octubre.

Perquè quan els individus que havien estat ingenus es veuen com a perillosos, la por que experimenten disminueix. Adquireixen respecte per si mateixos. Llavors pot ser que comencin a plantar cara a l’opressió i s’adonin que tenen la capacitat per resistir perquè ells també són temibles. Que s’adonin que poden plantar cara i que ho han de fer, perquè comencen a entendre fins a quin punt es tornaran realment monstruosos si en comptes de plantar cara es van alimentant del ressentiment, transformant-lo en el més destructiu dels desitjos.

És hora que Catalunya redreci l’esquena i tiri les espatlles enrere.

 

Teo Herrera