Recollim el testimoni?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

L’any 1976 es va publicar el llibre La immigració, problema i esperança de Catalunya, escrit al 1958 a la clandestinitat per Jordi Pujol i Soley. L’autor, que després seria president de la Generalitat de Catalunya, ja hi afirmava que era un repte integrar l’home andalús, amb un tarannà molt diferent al de l’home català, i avisava del perill que suposava la no integració dels nouvinguts al territori que els acollia.

A més, va alertar que si per la força del nombre els forasters arribessin a dominar, això suposaria l’extinció de la nació catalana, una reflexió que, avui ho podem dir, fou molt encertada en el seu moment i és també vàlida per a altres comunitats culturals que avui conviuen amb nosaltres i no acaben de fer l’exercici d’integració.

D’aquell llibre en podem treure una conclusió evident: qui fou durant vint-i-tres anys president de la Generalitat de Catalunya basava el seu nacionalisme en dos eixos principals: llengua i cultura.

Malgrat que és cert que l’expresident Pujol feia política autonomista, ja es reconeixien a les seves polítiques certes ànsies de construcció nacional. En són exemples la immersió lingüística, que ara veiem que va ser insuficient, la creació de mitjans públics de comunicació en català, i la introducció de la llengua en l’administració publica, entre altres.

I també pretenia crear comunitat, i per això les seves polítiques van anar encaminades a aconseguir una xarxa sanitària amb un hospital a cada comarca catalana i la vertebració del territori, i van suposar una aposta pel sector primari, avui abandonat pels polítics que ocupen el Palau de la Generalitat.

Avui és evident que la seva obra política ha tingut llums i ombres, però és innegable que el seu projecte s’orientà a integrar la immigració provinent de l’Estat espanyol. Els fills d’aquells andalusos o extremenys havien d’aprendre el català i convertir-lo en una eina diària de comunicació oral i escrita.

Ara bé, s’ha aconseguit aquest objectiu o, ans al contrari, els governs posteriors han canviat de camí?

Quan, el 2010, després de l’etapa del tripartit d’esquerres, tornà al govern CiU, de la mà d’Artur Mas, es va començar a veure força clar que la nova forma de fer era diferent de la de Pujol. Mentre que el nacionalisme de Jordi Pujol bevia més d’Enric Prat de la Riba i d’altres patriotes catalans de segles passats, els convergents que vingueren després es van fer seves les proclames de la globalització i del liberalisme sense fre que, al final, implica renunciar a la sobirania i a la fortalesa pròpia d’una nació plenament lliure.

En aquest sentit, cal recordar que, amb la crisi econòmica dels anys 80, el govern va intervenir sòl industrial privat per a poder recuperar l’economia catalana amb una considerable reindustrialització del país. El país, els interessos de la nació, eren prioritaris. Avui ja no ho són. Avui, parlar de nació és quelcom que molts eviten, i molts dels nostres polítics han comprat la pancarta de la multiculturalitat.

Per molts dels polítics actuals i, sobretot, pels processistes de tota mena, la senyera no és important, els símbols no importen… Fins i tot n’hi ha que diuen que això no va d’identitat. Però mirin, no, alguns ens neguem a comprar aquest argument. Va d’identitat, de llengua, de cultura, de tradicions, de la història que tenim darrere com a nació mil·lenària que som. La idea de la independència, si no va acompanyada d’un fort sentiment nacional, és absurda. La seva lluita per la independència, sense el nacionalisme, no té cap sentit.

Avui, d’aquell projecte de nació on a TV3 els periodistes no canviaven de llengua i on els responsables de Cultura tenien la voluntat de crear amor a la terra catalana, s’ha passat a fer fora una consellera que defensa l’ús al 100 % del català a la televisió pública de la nació. Per defensar la llengua endògena del territori davant de la resta de llengües parlades a Catalunya però que no ens són pròpies, fan fora a Mariàngela Vilallonga. Els processistes ens han enganyat, sí, és molt greu, però és que a més s’estan carregant la llengua catalana. Reflexionem-hi.

Ara mateix els catalanoparlants representem un 34 % de la població de Catalunya, cosa que per qualsevol filòleg és considerat un etnocidi lingüístic i cultural. Les comunitats paral·leles no integrades creixen a un ritme frenètic, sense control, i les decisions dels nostres governants, afavorint la seva existència asseguren que en poques generacions el català sigui residual a casa nostra.

I aquesta residualització ja és real, de fet. A municipis com Badalona, l’Hospitalet o Sant Adrià de Besòs, el català no és parlat per més del 14 % de la població. De fet, en algunes zones d’aquestes ciutats, hi ha menys parlants de català que d’àrab. El castellà ja s’hi va imposar fa dècades, i acabà amb tot vestigi de catalanitat.

El projecte de Jordi Pujol i la seva visió de Catalunya fa anys que ha deixat de tenir representació parlamentària. El catalanisme romàntic, que es definia per l’amor a la terra i pel respecte a la història, la cultura i la tradició, ha estat expulsat dels partits que l’havien defensat en dècades anteriors. Però recollir aquest llegat és entendre que hem de reconquerir lingüísticament i culturalment les zones del país on més perilla la continuïtat de la nació. Entendre que hi ha molt a fer, que la lluita serà dura i, sobretot, que no podem comptar amb els processistes per fer-la.

Per això, si som nacionalistes, si volem seguir essent catalans, només ens resta una opció, i és votar l’únic partit que aposta pel nacionalisme sense embuts: el Front Nacional de Catalunya.

#FesFront per l’#EstatCatalà

Antoni Batanero i Cruz 
Administrador comptable

 

*Foto de Joan Ramírez. Agrupació Sardanista dels veïns de Badalona.