El Front (FNC) us felicita la Setmana Santa amb tradicions de la nostra estimada terra

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Diumenge de Rams

Tot comença amb el diumenge de Rams, dit així per recordar l’entrada de Jesús a Jerusalem. En l’antiguitat, les personalitats eren rebudes a l’entrada de les viles i ciutats enlairant palmes verdes (les fulles de les palmeres) i branques d’olivera. Després, es deixaven a terra per fer-los de catifa.

Nosaltres, seguint la tradició, ho recordem amb palmons, palmes, llorer i branquetes d’olivera. És tradició que les padrines portin les palmes i els palmons als fillols i filloles.

Les palmes són un art, són palmons trenats. Aquest art va passant de mares a filles. Trenar palmons és delicat. Poden fer talls a les mans, que si s’infecten són molt dolorosos. Abans ho feien només dones, després varen començar a fer-ho homes. Un cop beneïts els palmons i les palmes, ja es poden menjar les llaminadures amb què els han guarnits, com ara cireretes de sucre, rosaris, figuretes, galetes… En acabat, seran penjats al balcó o a la finestra fins l’any vinent.

Les passions i les processons

Comencen les passions i les processons. Les primeres són representacions teatrals de la passió i mort de Jesús que es remunten a l’època medieval. Els actors no són professionals, sinó vilatans. Les passions d’Esparreguera, Olesa de Montserrat, Palau d’Anglesola i Cervera en són un clar exemple.

Les processons recorren els carrers de viles i ciutats. Són escenes populars de la passió de Crist encapçalades pels armats, comandats pel capità Manaia. Darrere, van les confraries i els gremis amb els seus misteris o passos, persones vestides amb vesta i cucurulla que acompanyen llur pas. Actualment, les processons s’han convertit en tot un espectacle. La confraria que fa desfilar més encaputxats i canalla és la més important. A Catalunya, sovint s’ha deixat enrere la nostra tradició i s’ha convertit en un espectacle forà.

Caramelles

Arriba el Diumenge de Pasqua Florida, Pasqua de Resurrecció o Diumenge de Glòria, que commemora el triomf de la vida sobre la mort. La resurrecció de Jesús i l’arribada de la primavera. Les caramelles desperten els veïns amb els seus cants profans o religiosos. Antigament, eren els fadrins que anaven a cantar i festejar fadrines. Ara són corals, d’homes, d’homes i dones de totes les edats o infantils, cantant pel carrer i passejant un cistellet al capdamunt d’una perxa llarga per recollir els donatius i les ofrenes dels veïns. En alguns llocs els caramellaires dansen entre cant i cant.

La mona

A casa, durant tot el dia, els padrins esperen l’arribada dels fillols i les filloles per donar-los la mona, pastís típic de tota la Catalunya Gran. En un principi, la mona era un pa en forma d’anella amb tants ous durs com anys tenia el fillol o fillola, els ous estaven prohibits durant la Quaresma i Setmana Santa; aprofitaven, doncs, aquest dia per poder-ne menjar. Més tard, els ous es van incorporar a la massa del pastís i els ous durs es varen substituir per ous de xocolata. I amb el temps la mona es va anar completant i guarnint amb fruita confitada, com la taronja, melmelada de préssec, mantega, ametlla filada, etc., productes fàcils de trobar a totes les llars.

El Diumenge de Pasqua, el padrí dóna la mona al fillol o fillola. La mona ja pot servir de darreries del dinar de diumenge. I a la tarda van a recollir la mona a ca la padrina per menjar-la l’endemà. Arribat el Dilluns de Pasqua florida, tothom va al tros, al mas o a la masia, a muntanya o marina, per fer un tiberi a base de carn a la brasa i, quan se’n feia, refer-se de l’abstinència quaresmal. De darreries es menja la mona que ha sobrat o encara no s’ha encetat. Sempre amb família o amics.

El Front Nacional de Catalunya valora la importància d’aquestes tradicions, tan vives entre moltes famílies i en molts indrets del país, i anima tots els catalans a fomentar-les i transmetre-les a les noves generacions.

 

Montserrat Guasch

Col·laboreu amb el FNC