El pensament polític d’Àngel Guimerà

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

La baixa qualitat intel·lectual que pateix el país en general i, sobretot, d’un temps ençà, pot haver provocat que hom pensi que els artistes de tota mena, dels actors als poetes o dels músics als il·lustradors, no hagin de tenir cap filiació política, com si es tractés d’una mena d’àngels incòlumes que no poden caure en l’arena de les misèries i els interessos mundans de la col·lectivitat.

Aquest pensament, tan forassenyat, encara té seguidors a casa nostra, i més quan l’artista en qüestió no és de la nostra corda política. Aleshores, el públic que sí que pot tenir ideologia, té la gosadia de dir: els cantants/poetes/escriptoors/et al, no s’haurien de ficar en política. Curiosament, els artistes sempre han tingut idees polítiques. De la Roma imperial, als temps dels Trobadors. Només cal ser un poc llegit per saber-ho. La cultura, prengui la forma que prengui, sempre ha estat política, i l’artista s’hi ha avingut més o menys, amb consciència o sense, segons les èpoques, les circumstàncies i els països.

La cultura catalana ha donat prou grans artistes que han mostrat públicament sense embuts les seves afinitats polítiques, encara que en moltes ocasions hagin hagut de pagar un preu molt alt. Sobretot, dels temps de la “Renaixença” ençà, si aquestes persones tocades per les Muses s’han volgut mostrar clarament patriotes catalanistes.

Són comptades les vegades, i gràcies a la fama i al favor del públic, que alguns personatges del món cultural català han pogut sobreviure a l’allau de crítiques i menyspreus per mostrar-se sense cap rubor i públicament com a patriotes catalans.

És el cas d’Àngel Guimerà. Ja en vida insigne poeta, dramaturg amb grans èxits teatrals que fins i tot es convertiren en òperes i pel·lícules, i impulsor de revistes (posteriorment diari) com “La Renaixença”, que va promoure les arts i les ciències en la nostra llengua i que enguany commemora 150 anys de la seva aparició pública. D’aquella fita ens en resta l’au Fènix, símbol del Renaixement de la nostra Pàtria que avui dia un sector polític molt curt de gambals i d’ignorància palesa confon amb panegírics extremistes que són lluny de la realitat històrica, tant d’abans com d’ara.

No exposarem la qualitat i la grandesa literària d’Àngel Guimerà, ans ens volem centrar en el seu pensament polític, el qual, qui sap si avui dia, en aquesta societat tan “líquida”, no sigui la causa que es representin rares vegades les seves peces teatrals (amb les excepcions honroses i sempre repetitives) o que la televisió nacional no sigui capaç d’oferir-nos en pantalla les seves obres completes, com altres països fan amb els seus dramaturgs nacionals.

Guimerà té una actuació pública política d’un gran compromís envers Catalunya. No tan sols en les seves col·laboracions i la seva posterior direcció de “La Renaixença”, sinó també per tota l’activitat duta a terme dins de la Unió Catalanista, i per les seves opinions contundents exposades en públic a través de conferències que podeu trobar -amb dificultat- al llibre que les recull Cants a la pàtria, i que el mateix Guimerà aplega (no hi són pas totes les que va fer) amb la finalitat que el seu pensament polític romangui per a la posteritat.

Reduir el pensament polític de Guimerà als missatges que podem llegir a les seves obres és voler fer-nos creure que Hamlet és Shakespeare, o que la denúncia al caciquisme de Terra Baixa fa de Guimerà un àcrata modern, com alguns han volgut veure quan han proposat l’escenificació de la seva obra i l’han convertida en una mena de pamflet revolucionari. O, també, voler fer creure que Mar i Cel (l’original, no pas el pastitx barroer de Dagoll Dagom i Bru de Sala) és un cant a la globalització i al bonisme carrincló entre totes les races i cultures del planeta.

A Mar i Cel hi podem veure més un rerefons de la vida privada sexual de Guimerà que no pas el que sembla explicar a primera vista. El rebuig per part de tothom de la relació entre Blanca i Saïd no és pas perquè una és catalana i l’altre un mestís algerià (mestissatge que molts volen veure en el propi Guimerà, mig català, mig canari). O perquè una és cristiana i l’altre és musulmà.

Aquest rerefons, sempre obviat, ens fa veure la relació dels dos protagonistes a partir d’una altra perspectiva: aquella que Oscar Wilde definia com “l’amor que no gosa dir el seu nom”. Aquella que patia el mateix Guimerà. La relació impossible entre Blanca i Saïd pren tot el sentit més profund quan l’autor hi abocava molt conscientment el seu amor, impossible socialment aleshores, amb un altre home.

Un altre exemple claríssim el trobem en el famós monòleg de Maria Rosa quan, amb les dents, la protagonista treu l’espina del peu del veremador. Un text sublim d’un elevat homo-erotisme que el converteix en un text únic de la literatura universal. Tot plegat mereixeria un assaig sòlid i contrastat, però, com a cultura sense estat que som, ningú no pot perdre el temps avui dia en fer aquest treball, car ni el publicaria ni en veuria ni cinc, i la gent té tendència a voler dinar i sopar cada dia.

Quan Guimerà es trasllada a viure a Barcelona entra en contacte amb el grup soterradament polític de la Jove Catalunya, tot just creat. Una entitat que seria la llavor de molts moviments i que ja aleshores (1869-1871) tenia certs matisos radicals, tot i que el seu lema fos “A poc a poc, es va lluny”. Aquesta mena de “club”, tanmateix, tractava més de qüestions literàries i de recuperació de la llengua que no pas objectius netament polítics tal com els entenem avui dia.

Dins d’aquesta agrupació va començar a publicar en la seva revista òrgan de l’entitat “La Gramalla”, que poc després desapareixeria per donar pas al quinzenal “La Renaixença”, que el mateix Guimerà dirigiria més tard i que, posteriorment, amb els anys i amb altres persones al capdavant, acabaria sent diari.

Com a director, el nostre protagonista va intentar que “La Renaixença” fos políticament plural, oberta a diversos corrents del catalanisme naixent. No tant per les col·laboracions com pel pensament que s’hi intuïa, car la revista no era, en cap cas, política; es definia inicialment com a “periòdic de literatura, ciències i arts”. Tanmateix, certes polèmiques, sobretot referents a Catalunya, hi sorgien ja a finals de la dècada dels anys 80 del segle XIX. Les seves pàgines exposaven per primer cop a molts catalans la història fins aleshores amagada dels reis del casal català, o feien un llistat de les principals reunions de les corts medievals, amb els acords que s’hi prengueren. La intencionalitat era, doncs, diàfana.

Alguns autors afirmen que Àngel Guimerà detestava la política. No li agradaven els partidismes i fins i tot fan servir una nota que apareix en la secció “Noves” de l’encara quinzenal “La Renaixença” de l’1 de juliol del 1872, on podem llegir: «ha sigut assenyalada La Renaixença com a pertanyent a determinades fraccions polítiques, més per altres, a determinades sectes religioses (fent referència a la maçoneria), ens trobem en la precisió de desmentir públicament tals murmuracions. […] cal dir que La Renaixença no té cap mena de color polític, si no es dóna aquest nom a l’esperit catalanesc que la féu sortir a la pública llum; i que tampoc pertany a cap secta religiosa, avui que per desgràcia està l’esperit de la nació tan fraccionat, per més que les mira totes amb el respecte degut. Per això trobem en les nostres columnes treballs de tota mena, perquè cada autor, es fa responsable en els seus escrits, de les seves idees.». Això no impedeix que ell mateix, en més d’una ocasió, etiqueti que allò que fa el diari és “Catalanisme pur”.

Primer cal dir que aquesta nota és del tot lògica en tota mena de publicació, sigui de l’època que sigui. A més, això no indica cap odi a cap qüestió política. Al contrari. Hi ha prou mostres de la relació política de Guimerà amb moltes formacions de les quals va ser membre actiu: La Jove Catalunya, al Centre Català, la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista.

Això no impedí que no es mostrés mai partidari de participar en cap contesa electoral, com tampoc no va voler mai cap càrrec públic. El seu esforç, tant a nivell cultural com polític a l’entorn dels partits que sorgien, era dedicat solament als esforços pel redreçament del país. Política sí, però no en cap dels partits que aleshores s’oferien a la ciutadania.

Com a exemple, cal recordar que el 1880, durant la celebració del Primer Congrés Catalanista, Guimerà va promocionar una «candidatura no política» en contra de la defensada per Valentí Almirall, el qual, curiosament, va batejar la seva proposta com a «candidatura no separatista». Això explicitava que la que va ser augurada per Guimerà i tota la seva colla sí que ho era, i és aquí on veiem la clara tendència política d’Àngel Guimerà: no hi havia aleshores cap partit clarament independentista que el pogués representar.

L’entitat catalanista coneguda com a “Centre Català”, de vital importància en la història del nostre país, en aquesta dècada dels 80, va passar per tota mena de situacions: de la unitat dels federalistes, els republicans laics i els carlins fins a una crisi important que va separar tots els elements irreconciliables (la unitat no és ni ha estat mai la part forta dels catalans).

En aquesta crisi es crea la Lliga de Catalunya el 1887, en la qual Guimerà va participar activament. El seu desacord (però, també, gran respecte) per Valentí Almirall és evident; tot i considerar-lo un bon catalanista, no li agraden les idees republicanes i federalistes, ni les maneres de fer ni el personalisme desaforat d’Almirall, que, segons paraules textuals de Guimerà, poden convertir Barcelona en un “repugnant Madrid”.

Allò que és clar és que Àngel Guimerà va professar un catalanisme patriòtic de primer ordre que, avui dia, dins la ignorància imperant, seria qualificat de “dretes” per no dir “identitari” o “feixista”, que són els penjaments habituals dels presumptes polítics o activistes (si em permeteu aquest nom) que ens envolten.

Molts volen veure el nacionalisme de Guimerà com un nacionalisme d’esquerres i pràcticament arrelat a moviments obreristes, ja que deixà escrit el 1883, en referència a la primera onada d’immigrants espanyols vinguts a Catalunya que “…en lloc de venir a dur la mort a Catalunya, han vingut a buscar la vida empunyant les armes del treball per a contribuir a la prosperitat nostra”. Cosa que aleshores va ser lògica i normal i en cap cas aquelles primeres onades migratòries no van suposar cap perill per la catalanitat, puix tots els immigrants espanyols d’aquell temps es van adaptar perfectament a tota mena de catalanitat, inclosa la llengua.

De fet, els habituals a buscar aspectes de justícia social (cosa que, com és sabut no és pròpia de les esquerres) en els dramaturgs nostrats fora bo que pouessin en l’obra d’Ignasi Iglesias, un altre gran escriptor oblidat pels mateixos que volen que tot artista tingui la seva ideologia política de puny enlaire.

Guimerà busca la justícia social en una societat marcada encara per un caciquisme de caire feudal i on hi ha una part del poble immersa en una misèria quasi endèmica que prové de molts anys enrere i que té múltiples causes, lluny de la lluita de classes moderna que hom vol fer veure en les seves obres.

Com a exemple del seu pensament, recollim tot seguit algunes de les seves paraules amb la finalitat que el lector jutgi en quina banda ideològica situaria Guimerà, adoptant la perspectiva del seu temps, però també d’una perspectiva actual, puix ambdós exercicis ens ajudaran a entendre la seva realitat política.

En una carta del 1899 al seu amic Francesc Serés, de Tàrrega, amb la voluntat d’eixamplar els grups catalanistes arreu del país, defineix els que pacten amb els espanyols com a “enemics de les nostres idees”, ja que “els que som catalanistes de tota la vida, els que volem sempre la Catalunya pura, sense conxorxes, ni pactes vergonyosos amb cap enemic de la Terra, volem presentar una junta de gent radical que faci, d’ésser elegida, un manifest al país de franc programa catalanista que digui el que som i el que volem.”

Guimerà parla de Regionalisme, és cert, però, què entén ell per Regionalisme? Ho trobem escrit en un discurs seu en una vetllada literària el 1893: “el Regionalisme no és altra cosa que el Govern de casa per la gent de casa i valent-nos de totes les forces de vida que tenim a casa. És a dir, Catalunya pels catalans i per als catalans.” És poc probable que per aquestes paraules avui dia a hom se’l tractés de “regionalista”.

La tergiversació de cada un dels mots que s’han fet servir per a l’alliberament del país la pateix també Guimerà. En una assemblea a Terrassa, el 1901, ell mateix es plany de com s’ha transformat la paraula Regionalisme, tot dient: “…per desgràcia nostra, segons la confusió d’aquest temps, no vol dir res avui, per molts, l’anomenar-se regionalista a Catalunya, perquè s’ha arribat amb el desgavell i amb la moda a que portin aquest nom fins i tot els mateixos enemics acarnissats de la nostra Terra.” El mateix que ens ha passat amb la paraula catalanista, nacionalista i darrerament, fins i tot, independentista, amb tot de gent que ha fet ús d’aquestes paraules buidant-les del contingut real del seu significat original.

Passa igual amb la paraula autonomista. Guimerà era autonomista. No pas de la perspectiva actual. L’autonomia, de la perspectiva de finals del XIX, s’acostava més a una independència o a un federalisme prou extrem que no pas a la patètica descentralització que ens toca de patir. Deia Guimerà: “…i el dia en què tots els catalans la vulguin de cor l’autonomia de la Terra, aquesta autonomia serà ben nostra, a despit d’entrebancs que arrelaran…” Una autonomia nostra, què és, si no una independència?

El 1892, a Manresa, Guimerà es defineix d’aquesta manera: “la meva ànima, cada dia més catalanista”. Perquè en aquesta qüestió Àngel Guimerà va ser sempre un home de combat polític, defensor a ultrança d’una postura que avui podem dir independentista sense por d’equivocar-nos.

El gran moment històric on es demostra el coratge de Guimerà al respecte del seu catalanisme intransigent és el famós discurs a l’Ateneu Barcelonès del 30 de novembre del 1895. És l’actitud pública que encara avui dia, malgrat els anys d’una autonomia escarransida, cal tenir si volem sobreviure com a país.

Qui va relatar els fets de manera magistral fou el poeta Joan Maragall, quan en el parlament fet en l’homenatge a Guimerà el 1909, explicava: “per un home de fe íntima, per un poeta líric ¿què podia haver-hi de més normal que anar a parlar en català en una càtedra tan catalana com aquella? Pronuncià la primera paraula, i la protesta esclatà, primer un esquitx de burla fulminant que es dispara, i de seguida l’estrèpit de la ira, formidable. Tot foren crits, i braços en l’aire, i gent alarmada; contraris escometent-se i amics que descompartien; cadires fora de lloc i gent fora de si…”

Mentre es produïen aquests incidents, continua Maragall explicant que Guimerà “esperà quietament la fi del tumult, que acabà, tanmateix, amb una gran aclamació al que així a peu ferm el resistia. Llavors seguí la lectura com si res hagués passat (…) fent l’elogi de la nostra llengua, i mostrant el seu dret a la vida plena arrencant d’un gloriós passat i augurant-li un esdevenir més gloriós encara (…). Al terminar (…) esclatà l’ovació unànime coronant la primera victòria, que ja se’n pot dir política, del catalanisme”.

Que parlar en català en un auditori ple de catalans com l’Ateneu fos un escàndol, indica l’autoodi existent entre els catalans de l’època que, malauradament, continua sent la característica més comuna que ens enllaça amb els nostres avantpassats: autoodi.

Guimerà tenia clar que sense llengua no hi havia país; per això tots els seus esforços per a aconseguir fer del català una llengua de comunicació a través dels diaris, de prestigi social, de presència popular a través del teatre i de reconstrucció espiritual a través dels Jocs Florals.

El 1901 Guimerà exposa clarament el seu pensament polític tot dient que “el ser catalanista es fonamenta en estimar amb entusiasme, amb fervor, amb idolatria Catalunya”, sense renunciar lògicament a formar part del món, exposant els drets a existir de tota nació, “totes aqueixes pàtries del món, pobles, races, nacionalitats, tenen cada una son nom i son orgull i son esperit d’independència”, amb la qual cosa cap nacionalista català no hi ha estat mai en contra.

Una frase seva que pot fer venir esgarrifances a la progressia adulterada que campa per casa nostra en aquests temps, tot i que per ell, el Catalanisme, ha d’esforçar-se a treballar per l’aproximació de totes les “races”, en un sentit positiu i lògic d’interessos, no deixa de reivindicar: que el Catalanisme ha d’aspirar “desinteressadament a fer un país, a purificar una raça, a tornar per sa vida interior, son govern a una nacionalitat, a fer senyor d’un poble al mateix poble”.

Guimerà, en els seus escrits polítics, exposa que el «Catalanisme no és una prolongació de tal o qual partit, sinó una idea vella, al mateix temps que nova, de raça i de poble, on caben els republicans i els monàrquics, els creients i els que no ho són, perquè anant a reconstituir la nacionalitat fora la més gran de les aberracions pretendre fer una pàtria on sols s’hi deixés viure a monàrquics o a republicans, a lliure-pensadors o a catòlics, i és el més corrent perquè en tot el món passa el mateix, que en totes les nacions s’hi trobin gents de totes les idees, estimant totes la seva pàtria”.

Aquesta idea tan simple, amb la qual tothom pot estar d’acord, és la que de fa temps defensem al FNC. Tanmateix, certs ambients processistes, tot volent defensar les seves menjadores, no permeten cap mena de pluralitat patriòtica.

Podríem seguir posant exemples del pensament polític d’Àngel Guimerà fins a l’avorriment. Alguns, interessadament, faran èmfasi amb el fet que Guimerà expressava la seva simpatia envers tot els pobles d’Espanya (de la mateixa manera que ho feia amb la resta de pobles del món) i que estava convençut que amb la paraula es podia aconseguir més que amb la força de les armes; però també podem parlar del Guimerà present en la redacció de les Bases de Manresa, la lectura de les quals és obligada per observar que el 1892 les idees que s’hi abocaven eren més avançades que qualsevol minso estatut d’autonomia dels que hem tingut en els darrers noranta anys. No cal esmentar-les totes, però les Bases de Manresa, que incloïen el pensament de Guimerà, no ho oblidem, demanen per exemple que el català sigui l’única llengua oficial de Catalunya, i fins i tot la que caldria emprar en les relacions amb l’administració estatal.

Els dos obstacles més grans del Catalanisme per a Guimerà, en el seu temps, eren la ignorància i l’interès material. Si fa no fa, la cosa no ha canviat gaire. El seu nacionalisme patriòtic no es pot etiquetar, però sense cap mena de dubte, independentment del color polític de cadascú, si hom estima la Pàtria Catalana, sap, com ho sabia ell, que l’únic objectiu és la llibertat absoluta regida pel propi poble de Catalunya.

Jaume Nolla

Periodista i escriptor

Nota lingüística: els noms i les cites han estat escrits en ortografia fabriana, com és lògic, puix és del tot gratuït en els nostres dies deixar encara escrits reiterativament mots com ara “La Renaixensa” (que, posteriorment, ells mateixos van corregir) o deixar la conjunció castellana “y” en els textos, entre altres canvis ortogràfics.

Col·laboreu amb el FNC