Patrimoni i consciència nacional

Patrimoni i consciència nacional
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Som una nació ocupada. Una colònia. Un territori sota el domini de Castella, que imposa la seva marca imperial anomenada “Espanya”. Però encara hi som, parlem la nostra llengua i podem sortir al carrer a veure un paisatge urbà o natural que ens distingeix. I, perquè ens distingeix, perquè l’hem creat, perquè el seu destí és de la nostra responsabilitat ho podem dir alt i clar com fan altres nacions: això és patrimoni nostre. És un patrimoni nacional.

Tots els països lliures en defensen un, de patrimoni nacional: el seu folklore, la seva arquitectura, els seus museus… Els més rics i conscienciats del seu llegat fan una tasca transversal, del palau més destacat a l’última cistella de vímet que s’ha fet a mà. Els països més pobres, per manca de recursos, i els més imperialistes també, per cercar una identitat més destil·lada, estrenyen el cercle i fan una política patrimonial més monòtona.

El patrimoni nacional s’ha de defensar

Com a fotògraf urbà i simple ciutadà, m’agrada fixar-me en tot el que em cridi l’atenció. Si veig edificis antics i distintius, ja em semblen patrimoni. Alguns són dins el catàleg que, teòricament, els hauria de protegir… però no pas la majoria dels que em criden l’atenció.

Diria que tots els qui llegiu aquestes línies, visqueu on visqueu, tal vegada heu sentit pena en veure cases i barris sencers desfer-se lentament o, potser tot d’una, sota la pala especulativa de les màquines excavadores. No és en va que aquests dies ha estat notícia la demolició de la Casa Jover, a Barcelona, l’últim palau senyorial de la Plaça d’Adrià, al barri de Sant Gervasi.

Cal entendre que hi ha una relació directa, natural, entre el patrimoni i la consciència nacional. Quan es vol destruir la segona, es negligeix el primer, si és que no s’anorrea directament.

És impossible pretendre que Catalunya arribi a esdevenir mai una nació lliure si no se’n conserva el patrimoni. I això no s’aplica tan sols al més destacat i monumental sinó, principalment, al més petit, el més estès arreu, aquell del qual n’és coneixedor qui el té a prop i, perquè el té a prop, se’n pot sentir orgullós. Aquesta és la grandesa de la nació: en forma part tot, fins i tot el terra del vostre carrer.

I prou que ho sabem tots que la història l’escriuen els vencedors, que els Països Catalans han estat esmicolats, i que encara hi ha qui té la fatxenderia d’afirmar que catalans i valencians no parlem la mateixa llengua. Són tan sols intents d’empetitir el patrimoni i, per tant, fer-nos més febles. Els vencedors volen dissoldre la identitat dels vençuts. Paga la pena escoltar la veu dels historiadors que ens revelen que el 1714, consumada la desfeta catalana, una de les primeres accions repressives fou canviar el nom de l’“Arxiu Reial de Barcelona” pel d’“Arxiu de la Corona d’Aragó”.

Patrimoni nacional, urbanisme i funcionalitat

Per això, la llengua i  el patrimoni arquitectònic proper —carrer, amics, família… tot el que podem estimar i sentir com a part conformadora de la nostra identitat—  és el que s’ha de descobrir i protegir, i les dinàmiques de les ciutats en formen part.

Les ciutats són, més enllà del seu ús residencial, eines per a la supervivència, artefactes pràctics, i és un gran atac, per a una ciutat com Barcelona desproveir-la del seu dinamisme de ciutat comercial i fabril.

Ja fa vint anys vaig admirar la publicació del llibre de fotografia Barcelona, ciutat de fàbriques, dels autors X. Bassiana i J. Orpinell com un intent de recuperar aquest patrimoni que es desfeia al barri del Poblenou (que jo habitava en aquell moment) i a altres barris de la ciutat. Amb el mateix títol, de l’any 2014, trobareu el llibre de Mercè Tatjer, un assaig divulgatiu. La bibliografia sobre aquest tema és extensa.

El fenomen Ada Colau, una operació d’estat?

Però la compulsió de l’actual consistori barceloní per embrutar de pintura els carrers de la ciutat, fer superilles difícilment comprensibles i entorpir l’aparcament i la circulació rodada sense facilitar una millora substancial en el transport públic va en contra d’aquesta idea. I no són pocs els qui pensen que el “fenomen Ada Colau” no és més que una operació d’Estat per tenir Barcelona empobrida i sota control. Recordem que governa amb el suport de Ciutadans, atès que comptava amb molt pocs vots propis, i que va accedir al poder per primer cop després d’una campanya de les clavegueres de l’Estat contra Xavier Trias.

De fet, mai s’havia vist la ciutat tan deixada, tan desproveïda de la seva identitat, tan bruta, insegura i ofegada per la misèria en tots els seus racons com ara. Si ja va ser una estocada per al Poblenou la creació del Front Marítim litoral per part dels socialistes, el col·lapse amb superilles de les artèries que un dia alimentaren les fàbriques d’aquest barri torna a isolar les seves possibilitats comercials i va diametralment en contra del seu esperit creatiu i dinàmic.

En comptes de fer places i parcs, s’inutilitzen els carrers, com amb la pista d’atletisme del carrer dels Almogàvers. S’estan deixant completament abandonats edificis històrics, i els col·lectors de brossa de les superilles són pertot arreu.

 

Carrer dels Almogàvers de BCN, inutilitzat i reconvertit en pista d’atletisme.
Antic edifici de la cotxera de la Companyia General d’Autobusos en estat de preruïna al carrer Roc Boronat, reconvertit al superillisme.
Recol·lector de residus urbans descansa amb l’edifici de la CGA de fons vist des de la superilla del carrer dels Almogàvers. BCN.
Recol·lector de residus urbans per a la pròpia supervivència a la superilla entre els carrers Sancho d’Àvila i Roc Boronat
Eliminació de places d’aparcament al carrer dels Almogàvers de BCN. Tan sols podran tenir cotxe els qui es puguin pagar una plaça d’aparcament privada a cobert.

Alguns exemples

Per part meva, tot i disposar d’un extens catàleg fotogràfic propi d’allò que m’agradaria veure dignificat, em limitaré a tres exemples. Tres petites joies de l’arquitectura petita i modesta d’aquesta nació lliure que se’ns nega constantment. El primer pertany a Sant Gervasi de Cassoles, a Barcelona, barri de la meva infantesa i joventut. Els altres dos són de Badalona, ciutat que estimo i habito d’ençà de fa més d’una dècada.

Lamentable estat de conservació de la Casa Tosquella (1907). C. Vallirana, 93, Barcelona.

No tothom deu conèixer la Casa Tosquella, residència modernista reformada de manera fantasiosa l’any 1907, supervivent de la creació als anys 70 del que ara anomenem “Ronda del Mig” de Barcelona. Avui dia aquest edifici està completament abandonat.

Façana modernista de la Corderia Ribó amb un invasiu rètol comercial. Carrer Pomar de Baix, 91, Badalona

De Badalona vull reivindicar un parell d’antigues corderies a l’extrem oriental de la ciutat, al límit del barri de Casagemes. D’una banda, la Corderia Ribó, que ara té la façana insensiblement travessada pel cartell que anuncia el servei de reparació de camions que acull. El cartell original en mosaic és obra de Lluís Bru i Salelles, autor dels reconeguts mosaics del Palau de la Música Catalana i de l’Hospital de Sant Pau.

Antiga Corderia Garriga, edifici pioner d’ús industrial i residencial de principis del segle XX. Carrer Orient, Badalona.
Nau industrial amb columnes que sustenten els habitatges de l’antiga Corderia Garriga.

El segon és l’antiga Corderia Garriga, encara amb usos industrials als seus baixos i amb habitatge a la part antigament destinada als obrers. És un edifici singularíssim, dels primers fets a Catalunya amb la tècnica del ciment armat per sustentar el segon pis. El seu aspecte està molt deteriorat i cal fixar-s’hi molt atentament per anar descobrint les múltiples restes de l’abundant decoració modernista que tenia.

Una petició personal

Per tot això, voldria acabar aquest petit escrit llançant un repte personal a qui el vulgui recollir. Tan sols us demano que penseu en què teniu a prop que tingui valor patrimonial i que s’estigui malmetent. Com he dit abans, no em refereixo als grans monuments, sinó a aquella botiga, aquella casa, aquella font… Em refereixo a allò que dóna valor al vostre carrer, que és el tros de pàtria que trepitgeu. Penseu-hi i imagineu-vos-ho restaurat i dignificat com es mereix. Res més.

Sovint els pensaments són la llavor de les accions. Per tant, potser si tots imaginem una Catalunya amb la identitat patrimonial restaurada recobrarem la dignitat que els polítics i líders socials processistes ens han arrabassat.

#FesFront per l’#EstatCatalà

Text i Fotografies: Joan Ramírez

Twitter: @JoanR71