Per l’oficialitat de la bandera de la Creu de Sant Jordi

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

La principal bandera nacional catalana és la que deriva de l’escut dels quatre pals, el senyal dels comtes de Barcelona; la bandera de les quatre barres vermelles sobre fons groc que tots coneixem. Tanmateix, tenim una altra bandera nacional que és tan catalana com la de les quatre barres i potser, fins i tot, és encara més antiga. Es tracta de la bandera de sant Jordi, la de la creu vermella sobre fons blanc.

Trobem la Creu de Sant Jordi a l’escut de Barcelona i alguns altres escuts de diversos municipis catalans. També és present, per exemple, a l’escut del Futbol Club Barcelona.

La creu, símbol solament religiós en origen, durant l’edat mitjana, a Catalunya, esdevingué un senyal militar, sobretot durant el procés expansiu cap a terres ocupades pels musulmans de l’Al-Andalus. El símbol de la creu apareix amb profusió en monuments i documents medievals catalans. Amb l’extensió del culte a Sant Jordi, patró de la cavalleria cristiana, es deixa notar la seva influència sobre el senyal heràldic de la creu. La Nació Catalana –com el país veí d’Aragó, Anglaterra, Grècia, Geòrgia, Portugal i Lituània– és una de les diverses nacions europees que en època medieval adoptaren Sant Jordi com a patró.

Durant el segle XIII, el culte a Sant Jordi –i l’ús de la seva bandera–, fomentat per la casa reial catalana, s’estengué arreu dels Països Catalans i en els territoris que foren reconquerits pels catalans. La bandera de Sant Jordi fou enarborada, al costat de la de les quatre barres roges sobre fons daurat, que era el símbol reial, en diverses campanyes militars catalanes de conquesta cap a terres de la Catalunya Nova, de València, de Mallorca i de Múrcia. Els almogàvers també la van portar a terres bizantines durant la famosa campanya de la Companyia Catalana a Orient, a començaments del segle XIV.

El 1395, a les Ordinacions de la Host Veïnal de Barcelona es diu «que per los Consellers, de present sia fet un penó larch ab senyal de Sant Jordi, ço és, la creu vermella e lo camp blanch, qui és senyal de la ciutat». La Creu de Sant Jordi seria la bandera dels “honrats ciutadans”. A partir d’aleshores, aquest penó adquirí lloc de preferència pública per a cridar a convocatòria de sortida la host de la ciutat i les armades navals.

La bandera de la Creu de Sant Jordi fou també emprada pels mariners catalans a les seves naus.

La Diputació del General de Catalunya, que té el seu origen al segle XIII, durant la seva història va fer servir indistintament les dues ensenyes nacionals: la de les quatre barres i la de Sant Jordi. En època medieval, i fins al segle XVII, emprà l’ensenya de Sant Jordi, i a les darreries del XVII i fins al 1714 la de les quatre barres.

Amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 enfront de l’exèrcit castellanofrancès de Felip V de Borbó, la bandera de Sant Jordi que hi havia a la Diputació del General, amb les altres que hi havia a la ciutat, fou requisada com a trofeu de conquesta i portada a Madrid, on va desaparèixer. Les noves autoritats volien esborrar de la memòria dels catalans l’existència de l’Estat català independent, per això van voler fer-ne desaparèixer els símbols.

D’ençà dels primers anys del catalanisme cultural i polític, la bandera de la Creu de Sant Jordi ha compartit amb la de les quatre barres la seva condició de bandera nacional. Els primers catalanistes la feien servir amb normalitat en els seus actes arreu del país.

Són molts els testimonis que ens demostren que en aquells anys de Renaixença nacional de Catalunya la bandera de la Creu de Sant Jordi es va popularitzar d’allò més, tot i que finalment la quatribarrada s’acabà imposant.

Que la bandera de Sant Jordi és un símbol nacional català a la mateixa alçada que la de les quatre barres és innegable. Aleshores, què fa que l’administració autonòmica del Principat mai no s’ha ni tan sols proposat de fer-la oficial? I com és que l’independentisme contemporani gairebé no la fa servir si, per contra, durant els anys de la Renaixença i el primer terç del segle XX el nacionalisme la feia servir amb normalitat en actes cívics, culturals i polítics?

La societat catalana les darreres dècades s’ha secularitzat i la religió no és gaire present a la vida quotidiana de bona part dels catalans. També és veritat que aquesta secularització de Catalunya en molts casos ha derivat en anticlericalisme i en odi cap a qualsevol manifestació de religiositat cristiana. Potser és per això que el catalanisme, el nacionalisme català i l’independentisme van deixar d’emprar la bandera de la Creu de Sant Jordi. Una creu devia fer massa “ferum” de cristianisme, de religiositat, i es devia assimilar, erròniament o interessada, amb moviments polítics reaccionaris i fins i tot anticatalans. Tanmateix, aquells primers nacionalistes catalans que feien voleiar la bandera de Sant Jordi no la feien servir només com a bandera religiosa sinó com a ensenya de catalanitat cívica, identitària; de la mateixa manera que un finès, un danès, un suec, un noruec o un islandès fan voleiar les respectives banderes nacionals –que inclouen creus cristianes–, amb sentit cívic i patriòtic, no sempre religiós.

Com a exemple d’això que acabem de dir, l’any 1933 –tal com ens explica Lluís Duran al seu llibre Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves 1928-1939– un grup d’esvalotadors van atacar els nacionalistes catalans que feien voleiar banderes de Sant Jordi a l’Aplec de Ripoll que s’organitzà aquell any per commemorar el centenari del començament de la Renaixença. Aquells brètols van veure les Creus de Sant Jordi i van tractar de feixistes els patriotes de Palestra que les duien. I tot perquè hi havia el símbol de la creu.

La Creu de Sant Jordi, igual que la bandera de les quatre barres, ens connecta amb la nostra història, amb el llegat dels nostres antecessors, amb la tradició que ens va ser arrabassada el funest 1714; ens connecta amb les nostres arrels, enfonsades ben endins de la terra catalana. És la bandera que brandaven els nostres rebesavis quan defensaven la nostra terra de les invasions forasteres. Era la bandera del nostre poble, la que ens identificava com a membres d’una comunitat nacional ben diferenciada de les veïnes i que donava cohesió identitària als catalans.

És per això que el Front Nacional de Catalunya la porta al seu logo, perquè volem reivindicar aquest llegat oblidat en un racó, tancat en un bagul empolsegat per la ignorància d’alguns compatriotes que posen per davant de l’amor al país les seves legítimes ideologies. És per això, també, que volem l’oficialització de l’escut i de la bandera de la Creu de Sant Jordi com a ensenyes nacionals catalanes al costat de l’escut i la bandera de les quatre barres.

Per l’oficialitat de la bandera de la Creu de Sant Jordi! Per Catalunya!

  1. Fèlix Rabassa i Martí

Col·laboreu amb el FNC