Reflexions per a una nova política respectuosa amb el país i el medi

Estimem el nostre país, Catalunya!
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

En política mai no és tot o blanc o negre. Res no impedeix que sota etiquetes suposadament progressistes es puguin amagar interessos inconfessables o objectivament reaccionaris. Hi ha casos històrics força evidents. Compte, doncs, amb les etiquetes. Cal destriar molt bé el gra de la palla, no tallar pel mateix patró tots els nous moviments polítics i tenir molt clara l’existència d’un gran desconcert dels ciutadans davant l’aparició de noves problemàtiques que els afecten de prop, i a les quals els partits tradicionals són incapaços de donar resposta. 

Ho hem de veure tot plegat, però, no com un problema, sinó, contràriament, com una oportunitat i un punt de partida per renovar i canviar moltes coses. Hem d’estar alerta i no menystenir els motius pels quals un nombre creixent de ciutadans decideix votar formacions diferents a les tradicionals, com per exemple la percepció d’amenaça de la pròpia identitat nacional i cultural provocada per la imposició d’una nova realitat global, així com l’agressió al medi.  

L’aparició de noves percepcions i sensibilitats constitueix, doncs, un sever toc d’atenció, i ens hauria d’esperonar a transformar de manera nova i “radical” les velles formacions polítiques, i, també, a plantejar-nos, segons els casos, la creació de noves organitzacions per poder recollir lliurement els anhels de la ciutadania, lluny de la corrupció, la inèrcia, el dirigisme, i les rèmores i dogmes del passat. 

En cas contrari, els qui romanguin en l’immobilisme i no tinguin cap més recurs que la desqualificació i la calúmnia constant corren el perill de veure’s arrossegats pel riu  de la història i, fins i tot, de convertir-se, a la pràctica, en els sustentadors d’una nova tirania. Cosa que, malauradament, ja comença a passar. 

I com que no hi ha paradisos a la terra, cal desconfiar per sistema dels qui prediquen permanentment la instauració d’aquests en el futur; de la mateixa manera que desconfiem d’aquells que prediquen el mateix en el més enllà. No hi ha més que la realitat, i aquesta en l’àmbit econòmic i a nivell global és una. I, fins i tot, les que figura que són excepcions, en realitat no ho són pas tant, tan sols són unes meres distorsions locals d’un sol sistema imperant, el qual no és cap altre que el capitalista, si de cas amb alguns matisos i variants que solen obeir a tradicions seculars, però que no deixen de ser anecdòtiques.  

I no és tampoc que la història s’hagi acabat, com deia Fukuyama. No, no és això, en veritat evoluciona, encara que hi hagi un sol sistema econòmic.  

La gent ha vist —i en molts casos viscut— el fracàs de les utopies, i com, de fet, sols han servit per reemplaçar unes castes per unes altres. Per això -a més de ser una absoluta  

Malgrat tot, també és cert que el mateix sistema, lligat als avenços tècnics en tots els ordres, genera noves problemàtiques i contradiccions abans impensables, derivades del control dels mitjans d’informació i de les noves tecnologies. Un avenç que es troba en la base de l’indeturable procés de globalització, al capdavant del qual se situen grans empreses i conglomerats financers, atents únicament al seu mateix profit i que no dubten, si cal, de manipular governs a la seva conveniència i de convertir els partits tradicionals en titelles al seu servei. Per tant, si per una banda tenim l’accés generalitzat a educació, sanitat i serveis bàsics, d’una altra tenim, com a contrapès, el poder creixent de grans multinacionals i poders econòmics a nivell global. Aquesta pugna, doncs, és la que caracteritza aquesta nova època, i, en la mesura que la gran massa de població pugui controlar els grans poders financers i empresarials i limitar-ne els excessos, hi haurà majors o menors nivells de democràcia. 

No hi ha més, ni dretes ni esquerres periclitades: o democràcia plena o democràcia mediatitzada, i en els casos extrems, tirania. Per això les opcions més radicals són les més compromeses amb la gent, les que, tot i acceptant un sistema socioeconòmic comú a nivell global, en propugnen la supervisió i l’accés per part de tothom. 

Així doncs, per damunt etiquetes, allò que cal és augmentar el control de les institucions i enfortir-les per part de la ciutadania, i tocar de peus a terra fent una bona gestió local, a través d’organitzacions i partits amb els quals ens puguem sentir identificats, enfront d’aquells altres que només són corretges de transmissió dels interessos de determinades castes globals mancades d’arrelament i únicament atentes al seu exclusiu enriquiment, a qualsevol preu i  sense cap consideració pel patiment de les persones  i  pel respecte de les seves singularitats i del medi on viuen.  

Per això, allò més “revolucionari”, en el bon sentit, és actuar localment i en representació directa de la gent arrelada a cada lloc, lligada al seu propi espai i a la natura, i amb la seva pròpia història i tradicions, tot fent respectar les característiques culturals de cada comunitat, amb sentit comú i de manera oberta, però oposant-se a moviments de població massius indiscriminats i sense control, que sovint acaben sent nocius, tant pels que es deslocalitzen, com per a la societat receptora. 

Per això, caldria establir mesures adequades en l’economia i el sistema productiu, sense canviar el sistema —ja que és l’únic existent— però sí modulant-lo i establint regles perquè el capital no pugui actuar impunement  al seu lliure albir, tot protegint l’espai i el medi, i impedint, si cal, l’execució d’infraestructures no necessàries per a la majoria de la població i destinades només a enriquir-ne uns quants, com poden ser megaaeroports, megaports o grans autopistes.   

En aquesta direcció la causa ecologista pot ser aprofitable per a tots els qui ens mouen ideals patriòtics. Un cas molt evident serien les possibles restriccions al model turístic de masses; així, com menys hotels, menys creuers, menys megaparcs d’atraccions i menys infraestructures faraòniques hi hagi, menys turisme de masses tindrem, i evitarem tots els efectes negatius que comporta per a la catalanitat. Per tant, tot això ho haurien de tenir en compte aquells qui, seduïts per proclames patriòtiques de cartró pedra, voten partits que després, a la pràctica, per les seves polítiques ultradesenvolupistes, ens resulten nefastos. 

Només hem de veure qui hi ha actualment al darrere del projecte per fer la nova terminal i pista a l’aeroport del Prat, o, també, al darrere de la construcció de la nova terminal de creuers al port de Barcelona. Projectes, no cal dir-ho, als quals ens hem d’oposar amb totes les nostres forces des d’un moviment popular de base i transversal, a fi que els qui només cerquen el seu benefici immediat i sense cap consideració de caràcter ètic no ens imposin el seu nefast (anti)model anorreador del territori i de les persones que hi viuen. 

 

Joaquim Torrent, geògraf i articulista

Col·laboreu amb el FNC