No sóc amic d’Espanya

Jaume Nolla
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Jo no sóc amic d’Espanya. La meva educació judeocristiana i el meu compromís personal envers el proïsme em diuen que penso i actuo malament escrivint i fent pública aquesta frase, però mentiria si digués alguna altra cosa. I, entre aquests dos pecats, dir mentides o fer l’hipòcrita, quin dels dos és el més punible?

Entenc que algunes persones en legítima defensa i, potser també perquè n’estan convençuts, exposin públicament aquest seu amor per un estat creat a partir de la nostra derrota del 1714.

Fins i tot puc arribar a entendre que presos polítics i exiliats (i tot el seu entorn processista) tinguin tot el dret de dir el que més els convingui a causa de la seva situació particular.

Però, a qui es dirigeixen quan diuen que estimen Espanya? A unes bases que ja sabem que no s’eixamplaran? A uns immigrants que tot i fer 50 anys que viuen aquí, encara amb prou feines et diuen bon dia? A uns catalans que viuen en un món de fantasia i que els han dit que Gandhi era molt bona persona i que per tant, cal ser com ell? Ho diuen a uns jutges que els odien obertament a causa d’aquesta gran dolenteria que ha estat voler abandonar un estat que van crear artificialment els castellans? Estimen els espanyols que majoritàriament estaven d’acord (o que sempre han mantingut un silenci eixordador) quan aquells desgraciats cridaven “A por ellos?”

Jo no estimo Espanya. Ni l’estimaré mai. Ni encara que per obra de l’Esperit Sant esborressin judicis i demanessin perdó pertot allò que van fer l’1 d’octubre. Ja n’hi ha prou. Ja hem arribat al cap del carrer. Puc estimar i respectar espanyols concrets, aspectes de llur cultura, de llurs menjars i, fins i tot, estimo i respecto la seva llengua dita espanyola, malgrat que ells no facin el mateix envers la meva.

No ho han fet mai. I continuen igual. Què fa el ministeri de cultura del tot innecessari, per cert, a favor del català? Si fem uns premis de cinema en els qual si hi ha un parell de pel·lícules rodades en català, ja és un gran èxit.

I amb franquesa: ni tan sols presumptes catalans de tercera generació nascuts a casa nostra, que han estat escolaritzats en català (en una immersió que ja s’ha vist fallida) no només no fan servir el català voluntàriament, sinó que s’hi giren d’esquena com si fos un mal lleig que cal evitar. Ells són espanyols i actuen a casa nostra com a veritables colonitzadors.

Dir, això, atia l’odi? I ca! El mal ja està fet. Anar amb el lliri a la mà, quan et tenen el peu al coll, no és pas de ser bona persona. És més aviat ser curt de gambals o masoquista. En aquest segon terme no m’hi posaré fort. Cadascú per allà on li enfili.

Jo no estimo Espanya, de la mateixa manera que Espanya no m’estima ni m’ha estimat mai a mi. I encara menys si tinc la voluntat manifesta de confessar el meu independentisme i voler-lo fer viable.

Cal recordar que l’odi envers els catalans no és pas una cosa nova? Francisco de Quevedo, el primer agitador anticatalà de la història, deia que som “un aborto monstruoso de la política” i que “en tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra”.

I, per reblar el clau, diu que el català és “ladrón de tres manos”. És curiós com ens titllaven d’allò que, a la pràctica, són ells. Des de fa segles els lladres vénen del seu Madrid natal. ¿Cal parlar dels impostos cruixidors que va imposar Felip V just després d’abatre’ns, inclòs el Cadastre funest, avui reconvertit, però igualment injust? Cal recordar com molts catalans van haver de malvendre cases i terres un cop en vigor el Decret de Nova Planta. El dia que fem números amb Espanya, riurem.

¿Cal recordar la “Geografia de Catalunya” del pedagog Flos i Calcat en la qual explica que ja a finals del XIX cada català pagava en tributs a l’estat 4,78 pessetes, mentre que a la resta d’Espanya en pagaven només 2,08? I no cal fer esment de les balances fiscals, sobradament explicades. Quan es va dir Espanya ens roba, vam quedar curts. Espanya ens saqueja, hauria estat més encertat. I només saqueig econòmic. També és cultural. I per què no dir-ho? També és espiritual.

Recordo l’any 2019 una Sessió de Control al Govern, en la qual, la consellera de Justícia, Ester Capella, explicava que l’estat recaptava a Catalunya en concepte de taxes judicials al voltant de 60 milions d’euros. El retorn a nivell econòmic per a la Justícia catalana d’aquestes taxes era: zero.

Els interessos de les consignacions judicials que genera Catalunya: entre 100 i 130 milions. Ja els has vist prou. I encara recordo el president Torra dient públicament una dada que fa feredat: “l’estat espanyol des del 1978 ha posat en servei zero quilòmetres de rodalies”. Vet aquí la pluja de milions reiteradament anunciada.

No faré la llista dels menyspreus constants pel fet de ser català i parlar la meva llengua. I no és pas una qüestió de quatre gats ignorants. És general.

Quan durant una època em vaig haver de moure per Sevilla i pel nord d’Almeria, ho vaig haver de patir. Cornut i pagar el beure. Literal. Van sortir tots els tòpics: sobretot el de garrepa.

I després de pagar jo les seves infinites rondes nocturnes, encara tenien la barra de tornar-t’ho a dir. I els únics que no amollaven la mosca tota la nit, eren ells. Els mateixos penques que anys més tard, de manera massiva, cridaven “A por ellos”, perquè és clar, resulta que ens en volem anar i se’ls hi acabarà la festa. No ens poden ni veure, però no ens deixen marxar. Igual que fan els maltractadors amb les seves parelles.     Realment qui té un problema psicològic són els espanyols en el seu conjunt.

I desenganyem-nos: no hi haurà mai referèndum pactat. Ho va afirmar fa temps la vicepresidenta d’un partit presumptament d’esquerres i que és molt més comprensiu que qualsevol dreta espanyola. Carmen Calvo, el 2019, sense embuts, molt abans de les taules de negociació que tots sabem que no serviran de res, i tot just després d’engegar enlaire aquella altra enganyifa del relator, la senyora Calvo ho va dir ben clar i castellà: “Este gobierno no aceptará NUNCA el planteamiento de un referéndum de autodeterminación para Cataluña. Debe ser 100 veces que lo hayamos dicho, però lo volvemos a repetir: ¡NUNCA!”.

O Espanya s’ensorra com la Unió Soviètica (cosa probable tenint en compte que està en clara fallida econòmica) o teixim aliances externes i sortim amb Intel·ligència (amb lletra majúscula) d’aquest toll de fems que és l’estat espanyol. Quan calia el cop sec, els nostres representants es van encongir. Ara arribarem al mateix lloc, però per un camí llarg, costerut, difícil i desgraciadament, amb preus més alts a pagar.

JAUME NOLLA

Periodista i escriptor

Col·laboreu amb el FNC