Els nacionalistes catalans i Occitània

catalunya_occitània
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

El 17 de juny la Vall d’Aran celebra la seva festa nacional, la Hèsta d’Aran, instituïda per commemorar la restitució del Conselh Generau d’Aran, esdevinguda l’any 1991. Els nacionalistes catalans, com no pot ser altrament, ens sentim partícips de la celebració dels nostres compatriotes aranesos. Per als nacionalistes catalans, Occitània no és una nació estrangera, entre d’altres coses, perquè en tenim un petit tros dins de Catalunya.

Aquest article pretén explicar per què els destins de Catalunya i Occitània són indissociables. Miraré de fer-ho d’una manera amena.

La catalanitat és molt més que la llengua. Si ara agaféssim mil persones dels cinc continents, els ensenyéssim català, el fessin servir entre elles de llengua franca i repoblessin una terra deshabitada d’Oceania per crear una nova comunitat humana, seria una terra catalana? No, lògicament. La catalanitat és molt més que la llengua. Tanmateix, no hi ha catalanitat sense la llengua. El nostre “nosaltres” el conforma, sobretot, la llengua.

Segons els experts, al món hi ha 7.097 llengües diferents, que es poden classificar en disset grans famílies, de les quals la nostra és la de les llengües indoeuropees, parlades per la meitat de la població mundial. Aquesta família la formen 387 llengües agrupades en 12 subdivisions, i una d’aquestes subdivisions és la itàlica, que va donar lloc a les llengües romàniques.

L’OCCITÀ I EL CATALÀ, LLENGÜES BESSONES

Les llengües romàniques tenen nou subdivisions. Una d’aquestes subdivisions és l’occitanoromànica, que comparteixen l’occità i el català. Per als nacionalistes catalans, el català i l’occità van nàixer en un mateix part. Per això diem que són llengües bessones, no tan sols germanes.

Del segle VIII al XIII no hi havia una distinció lingüística clara entre Occitània i Catalunya. Per exemple, el trobador provençal Albertet de Sisteró va escriure: “Monjos, digueu-me que segons els vostres coneixements són millors: els francesos o els catalans? I aquí posaré Gascònia, Provença, Llemosí, Alvèrnia i Viennois mentre hi hagi la terra dels dos reis.” És veritat que la majoria dels lingüistes separen el català i l’occità, però ambdues llengües han estat tractades com una de sola per lingüistes occitans com Peire Bec i, més recentment, Domergue Sumien.

En tot cas, entre els filòlegs té cada vegada més acceptació el reconeixement d’un grup occitanoromànic diferenciat del gal·loromànic i de l’iberoromànic.

DUES LLENGÜES SEPARADES PEL NACIONALISME ESPANYOL

Els nacionalistes catalans, lògicament, ens arrenglerem amb els científics que defensen l’existència del grup occitanoromànic, i la pertinença del català a aquest grup.

En aquesta línia, volem recordar que el català no es va desvincular oficialment de l’occità fins al 1934, quan els principals prohoms del nacionalisme català del moment van publicar el manifest Desviacions del concepte de llengua i pàtria, amb el qual decidien cedir a les pressions espanyoles que exigien que, per aprovar l’oficialitat del català a l’Estatut de Núria, la nostra llengua “se desvinculase de cualesquiera lenguas no españolas” (en referència a l’occità).

Com a nacionalistes i continuadors dels qui van forjar Catalunya ja fa mil anys, per nosaltres té molta més importància que del segle VIII al XIII Occitània i Catalunya fossin lingüísticament indistingibles, que no pas una renúncia feta per prohoms catalans del 1934 fruit de les pressions i el xantatge espanyol.

Només cal fer una ullada a textos o documents dels segles XIV, XV o XVI, i fins i tot del XVII, per veure que la llengua de l’administració a tots els parçans d’Occitània, de Bordeus a Niça, era pràcticament igual que la llengua de l’administració de Catalunya, amb diferències a tot estirar dialectals. Podem dir igual de les tradicions i els costums, per no esmentar els topònims i els cognoms repetits a una i altra banda de les Corberes. Per raons d’espai, tampoc és la meva intenció de demostrar, ara i aquí, que els vincles humans entre Occitània i Catalunya han estat ininterromputs durant mil anys, malgrat la divisió estatal que ens ha separat.

UN COMPROMÍS DE PRESENT I DE FUTUR

Raons d’història i d’identitat a banda, el compromís dels nacionalistes catalans amb Occitània és i ha de ser de present i de futur. La Vall d’Aran, terra occitana per essència i catalana per decisió, fa més de vuit segles que va decidir de ser part de Catalunya. L’Estat Català independent ha de ser la llar nacional dels catalans, però també la llar nacional dels catalans occitans, dels aranesos, i a través d’ells, de tot occità que defensi l’occitanitat.

Pels nacionalistes catalans, res del que passi a Occitània és aliè o estranger. Amb Occitània constituïm una civilització comuna i pròpia, i si bé ara com ara no compartim projecte polític, Catalunya i les seves institucions, per afinitat i responsabilitat envers els catalans aranesos, han d’assumir la funció històrica de representar l’occitanitat en tota la seva extensió, no tan sols la circumscrita a la Vall d’Aran.

És veritat que l’occità i el català s’han distanciat com a llengües durant l’Era Contemporània, però també és veritat que encara conserven l’afinitat essencial que fa que se sentin respectivament, sentimentalment, nostrades. També és cert que moltes tradicions i molts costums que compartíem a banda i banda s’han anat esvaint com a conseqüència de la uniformització francesa i castellana.

Els nacionalistes catalans denunciem l’etnocidi practicat per la República Francesa i deplorem la pràctica extinció de l’occità com a llengua d’ús social, però la recuperació dels vincles amb Occitània va més enllà de la vitalitat social de la llengua.

A diferència de les nacions que ens ocupen i dominen, que han articulat políticament espais supranacionals d’afinitat identitària com són la Hispanidad o la Francophonie, Catalunya no s’ha preocupat encara de bastir un espai semblant amb traducció política, un espai que lògicament s’hauria de basar en la identitat compartida occitanoromànica. Els avantatges d’articular aquest espai, que podríem anomenar l’Occitanoromània, són temptadors.

Per als occitans, vincular-se amb Catalunya pot representar el reviscolament dels aspectes identitaris, culturals i lingüístics, i la possibilitat de construir amb més solidesa un nacionalisme polític.

Per als catalans, vincular-nos amb Occitània representa el retorn als orígens i, sobretot, escapar de la presó mental ibèrica que ens reclou en un racó perifèric, per passar a ser centre i líders d’un espai comú d’influència.

Podem compartir un gran futur de llibertat, progrés i prosperitat econòmica si aprofitem sinèrgies en infraestructures, hubs tecnològics i comerç entre tots dos territoris.

Per als nacionalistes catalans, Occitània és també una obligació.

 

Toni Babia-Privat