Marsé i la descatalanització de Catalunya

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Si cerqueu “cultura francesa en occità” al cercador de google, els resultats que hi trobareu seran tots sobre la cultura i la llengua occitana o sobre com traduir a l’occità les paraules “cultura francesa”. El mateix passa si es cerca “cultura española en catalán”, perquè la majoria d’espanyols de parla castellana no consideren que el concepte “cultura española” s’hagi d’estendre a allò que s’ha escrit, cantat o explicat en català, basc o gallec.

Tanmateix, si cerquem “cultura catalana en castellà” la cosa canvia, perquè, a diferència del que passa en altres nacions, els catalans tenim, tant dins com fora de les nostres fronteres culturals, una legió de polítics, intel·lectuals, activistes i filòsofs disposats a demostrar que la cultura catalana no seria res sense la inestimable aportació de la colònia espanyola. I, en aquest context, la mort de Juan Marsé i l’afirmació que no era un autor català ha molestat a tota una legió de castellans arrelats (o no) a Catalunya segons els quals si mentre escrius una novel·la, o escrius una cançó, vius a Catalunya, la teva obra esdevé automàticament part de la cultura catalana.

No importa que Juan Marsé, nascut Juan Faneca Roca i de família catalanoparlant – i catalanista, si hem d’atendre al que ell havia explicat sobre que tant el seu pare biològic com el seu pare adoptiu havien militat a Estat Català–, afirmés que escrivia en castellà perquè “al final, la llengua que s’imposa és la dels somnis, en què un ha mamat els mites literaris i cinematogràfics”, com si els autors que han escrit en català durant la segona meitat del segle XX no s’haguessin nodrit de les mateixes pel·lícules censurades i els mateixos “tebeos” d’exaltació espanyolista.

No importa que aquest escriptor, i tota la resta del cadellam de la gauche divine i els seus pupils, hagi practicat sistemàticament el desarrelament literari, entestant-se a dibuixar en els seus relats una Catalunya descatalanitzada i poblada amb l’imaginari col·lectiu de l’espanyolitat, una Catalunya sense catalans. I tampoc que siguin persones que viuen la seva catalanitat amb una mentalitat hispanocèntrica i que intentin imposar a la resta aquesta visió.

No importa que, l’any 1996, aquests autors es trobessin entre els fundadors del Foro Babel, una organització anticatalana que, sota el pretext de “…crear un espacio cívico para la conexión, comunicación, debate, elaboración, expresión y difusión de todas aquellas ideas vinculadas y relacionadas con la problemática de las sociedades multiculturales y del desarrollo de los valores democráticos en su seno”, va apostar perquè el català no fos requisit indispensable per al funcionariat català, va queixar-se de la immersió lingüística i va posar les bases per a l’aparició de C’s, abanderat del retrocés social de la llengua catalana.

No importa, en definitiva, que es tracti, un cop més, dels “catalans de Burgos”, centrats a espanyolitzar el nostre país. Només importa la ficció pujolista que és català tothom qui viu i treballa a Catalunya – fins i tot si hi treballa en contra – , la ficció que la catalanitat no és una qüestió sociocultural i de valors, sinó un fet administratiu, adquirit per naixement o per residència.

Aquesta concepció de la catalanitat ens llasta i ens obliga a considerar catalanes manifestacions culturals en llengua estrangera, des la literatura en castellà al flamenc – que alguns s’entesten a considerar catalaníssim – o a la música de Loquillo. I així ens acabem trobant amb una Catalunya on el català cada cop té menys espai: menys pel·lícules en català a les cartelleres de cinema, menys música en català a la ràdio, més castellà a TV3 i una mancança gairebé total de català als teatres, on produccions cent per cent catalanes s’estrenen en castellà.

Més encara, aquesta concepció d’una cultura catalana tan inclusiva, oberta no tan sols a les influències de fora – no hi ha cultures completament estanques – sinó també a les invasions, ens porta a haver de considerar “normal” la no integració dels nousvinguts i permet que els qui se senten una mica incòmodes amb la cultura catalana inventin el concepte de cultura xarnega – “txarnega”, escrivia l’any passat una tal Brigitte Vasallo, impulsora d’un festival d’aquest tipus de cultura – teòricament híbrida, però que evidentment s’expressa en castellà i remet a referents castellans.

En aquest totum revolutum del xarneguisme és on l’immigrant no integrat i el català desarrelat s’entrellacen, amb un objectiu clar: fer que la cultura autòctona esdevingui cada cop més minoritzada i menys diferenciada, fins que siguem realment incapaços d’establir on comença i on acaba el que és nostre, reduint el fet de “ser català” a una variant del “ser espanyol”.

Per tant, no, senyors, Juan Marsé no feia cultura catalana en castellà. Ni feia cultura xarnega. Ni cultura híbrida. Juan Marsé, com Maruja Torres, Eduardo Mendoza i altres insignes babelians són o han estat creadors de cultura castellana, la punta de llança de la invasió cultural contínua que hem patit, patim actualment i seguirem patint fins que no aconseguim alliberar-nos de la colonització espanyola.

 

Eva Pesquera Solé
Llibretera