Mal de llengua

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Sovint pensem que la llengua catalana no se’n sortirà. Aquest pensament negatiu i perfectament comprensible ens pertorba fins al punt d’afectar-nos emocionalment. Ens sap greu que la majoria de la gent, aparentment, no s’adoni de la greu situació i tenim la sensació que no els interessa, i aquest fet ens produeix una angoixa i un malestar difícils d’apaivagar.

En som molts els que hem viscut en algun moment aquest sentiment d’impotència i frustració, i ens han agafat ganes d’anar-nos-en a viure a un poblet abandonat de la muntanya i començar una vida nova en solitud.

L’home, però, és un animal social i sobretot simbòlic. Això vol dir que estableix unes relacions amb els seus congèneres, mitjançant símbols, que serveixen per a comunicar maneres de veure el món, principis interioritzats, trets que ens defineixen com a persones o com a col·lectiu diferenciat i que les exterioritzem, transmetem i defensem.

La llengua pròpia com a símbol identitari

Així doncs, desenvolupem al llarg de la vida, essent l’adolescència el període de desenvolupament més marcat, aquest jo personal diferent dels altres i, alhora, tenim la necessitat de sentir que formem part d’un col·lectiu, compartint els nostres trets identitaris amb el grup.

Hi ha un tipus de símbols relacionats amb la identitat i que són inherents a l’home (fins i tot pels humans que diuen que no, que ells són ciutadans del món). Ens solem identificar amb el color de la pell, amb el gènere, amb la religió, amb la terra de procedència i, també, amb la llengua que parlem. Totes són identitats intrínseques a l’ésser humà i no són excloents entre elles, ans al contrari.

Doncs ja ho veieu, la llengua forma part de la identitat personal i social com qualsevol altre tret identitari. És per això que ens sentim discriminats quan algú ens menysté per parlar català, quan sortim al carrer i no sentim ningú que parli la nostra llengua o quan veiem que algú no se l’estima com ho fem nosaltres. Ens sap greu, ens afecta, i això és quelcom ben natural.

Discriminació silenciada

Cada dia, els mitjans de comunicació ens parlen de notícies sobre discriminacions i ens posem les mans al cap cada cop que hi ha una discriminació de gènere o pel color de la pell o es margina algú per la seva procedència; sembla, però, que a aquesta identitat lingüística tan humana i lligada al nostre ésser i que fereix tanta gent no s’hi para tanta atenció i gairebé no se’n parla. Ni tan sols es fan manifestacions, d’aquelles en què cremen contenidors i saquegen comerços, tot i que és ben sabut que la nostra és una llengua bandejada i marginada cada dia.

“Avui, en Pepet ha anat a dinar al restaurant i no tenien ni el menú ni la carta en català, i no ha gosat dir res per por d’encetar una discussió. De fet, el cambrer l’ha atès en castellà perquè era argentí i ell ha respost en castellà, també, no sap ben bé per què; ell n’és conscient, que el català es perd, i tornant a casa se sent malament…”

Aquesta situació viscuda dia rere dia acaba per afectar emocionalment la persona que pateix aquesta discriminació constant en el seu quotidià. Evidentment, és cert que no afecta a tothom per igual, però en aquest article no tractem de la gent que tant se’ls en fot el català, sinó que ens centrem en els compatriotes que pateixen mal de llengua.

Un estat en contra

Aquest mal no és casual, ja sabem qui és que causa aquesta guerra psicològica i qui adopta una posició més aviat passiva i en treu rèdits electorals. Tenim un estat que ens vol mal, ens ho demostra de fa segles, conquerint i sotmetent la nostra terra i, alhora, una Generalitat on manen uns partits que no actuen davant la vulneració dels drets lingüístics dels catalans. A més, veuen en el victimisme un bon graner de vots per perpetuar-se en el poder, enganyant el poble si cal.

L’home, quan conquereix terra d’altri, una de les primeres coses que fa és posar nom al territori del qual s’ha apropiat. Anomenar de nou un territori que ja té noms propis en la llengua dels vencedors és una manera d’humiliar la població vençuda. L’home, quan posa noms al que l’envolta, el que fa és fer-se seu el que veu. Els catalans que van viure el franquisme ho saben bé. Encara avui dia els catalans del País Valencià o la Catalunya del Nord han de viure a Perpignan, Alicante o Castellón. Per sort, a Catalunya tenim una llei que diu que l’única forma oficial dels topònims catalans és la catalana.

Les lleis salven la llengua?

Parlant de sort, l’altre dia vaig trobar que potser tenim més sort que no ens pensem. Veureu, vaig llegir una notícia, de fa ja un temps, que parlava que a Astúries volen fer de l’asturià llengua cooficial tot reformant l’estatut de la comunitat autònoma. Tot i que hi ha lleis que protegeixen l’asturià, i es pot aprendre de forma voluntària a l’escola, diuen que no en fan prou. Asseguren, els defensors de l’asturià, que l’única manera de salvar la llengua és fent-la oficial. Així passaria a ser obligatòria a l’ensenyament i, a més, obligaria també l’administració pública a funcionar en aquesta llengua.

Vaig pensar, doncs, que nosaltres els catalans ja la devem tenir salvada la llengua, amb els anys que fa que és cooficial a casa nostra…

Per contra, a França s’ha aprovat una llei de llengües regionals, gràcies a la consciència lingüística d’un diputat bretó que farà que, per exemple, tothom que ho vulgui, pugui aprendre català en els centres d’ensenyament públics de la Catalunya del Nord, de forma voluntària, naturalment, atès que la sola llengua que pot ser obligatòria a l’estat veí és el francès.

Es veu que també és una molt bona notícia. Diuen que és una fita molt important pel català i que és una escletxa que pot permetre salvar la llengua si s’hi posen els mitjans adequats, bàsicament econòmics.

Reivindiquem els nostres drets lingüístics

Què vull dir amb això? Doncs que estarem d’acord que no tot són flors i violes, i que tot depèn del punt de partida d’on estiguem els diferents territoris de parla catalana per considerar que una llengua té més o menys bona salut, o creure que ja la podem enterrar. Cal ser conscients que la brega és diària, i no podem defallir però tampoc fer-nos mala sang.

Sabem que, a priori, el millor per a la llengua catalana és la independència, la independència amb un govern que en garanteixi l’ensenyament i l’obligatorietat en tots els àmbits. Cal tenir en compte, però, que mentre no hi arribem, hem de continuar reivindicant els nostres drets lingüístics. Tinguem ben clar que allà on el català és oficial, i ho és a Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i Andorra, tothom té dret a expressar-se en la llengua que triï i no pot ser discriminat ni menystingut enlloc ni per ningú.

Amb serenor i assertivitat, ens defensarem sempre dels atacs i no permetrem que ningú no ens faci tornar cap a casa amb el cap cot o amb aquest rau-rau a l’estómac que no mereixem.

Joaquim Rovira Xaubet

Sociolingüista

Col·laboreu amb el FNC