Llengua i ànima

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Respecte als darrers discursos al voltant de la llengua, considero que convé evitar les consideracions estèrils sobre la supervivència de la llengua catalana i que ens centrem en propostes positives i d’acció, i abandonar, per absurda i suïcida, la proposta de cooficialitat duta a terme per alguns polítics irresponsables que pretenen “eixamplar la base” a còpia de renúncies, desoint els advertiments dels sociolingüistes. Parteixo de la premissa que el català tan sols se salvarà si assolim la independència i si, d’aquest indefugible punt de partida, sabem fer servir l’estat per fer del català l’única llengua imprescindible per viure a Catalunya.

Canviant de tema momentàniament, hem d’assumir que, per ser veritablement independents, no n’hi ha prou de dotar-nos d’un estat. Un estat, per si sol, no fa lliures els individus: és el caràcter, que els en fa. I per això cal que la consecució de l’Estat català comporti un procés ben conscient de desespanyolització i de formació (i recuperació) del caràcter. I aquesta desespanyolització comença pel pensament. És necessari encetar i interioritzar un procés de desespanyolització, d’abandonament de vicis contrets i de trencament amb els esquemes mentals del colonitzador, que es fonamenten en un ventall de costums i actituds, i que tenen en la interferència lingüística llur fidel reflex. La destrucció de la llengua autòctona ha estat sempre un objectiu de qualsevol poder colonial, i el cas d’Espanya contra el català n’és un paradigma feroç. És, per tant, a propòsit d’això que cal considerar la recuperació de la llengua catalana com a element essencial de descolonització mental. Cal veure com el català, malgrat els cants de sirena del nombre de (mal)parlants i la mistificació de la immersió lingüística, es troba en un estat alarmant de castellanització, de degradació lèxica i morfològica.

Deia el filòsof J. G. Herder que ”La llengua d’un poble és, per dir-ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible”. Respecte a aquesta idea, als catalans ens convindria rellegir aquest fragment, plenament vigent al cap d’un segle, de les Converses Filològiques de Pompeu Fabra, :“Perquè no es tracta pas d’escriure i de parlar amb correcció gramatical. Es tracta d’escriure i de parlar el català correctament –cosa sensiblement distinta. La primera aspiració és important. La segona ho és molt més. És sobretot la més positiva, la d’efectes més reals i transcendents. La correcció gramatical és una qüestió de l’ordre de la higiene. L’altra és una qüestió de pensament. Les llengües tenen un esperit, un geni, que en condiciona la morfologia i la sintaxi. Si podem tornar a la construcció correcta i autèntica, apareixerà l’esperit de la llengua”.

Aplicat a tota l’esfera lingüística social, a Catalunya anem totalment a l’inrevés. Si abans esmentava el fracàs de la immersió lingüística (a la fi, posat en evidència), cal dir que tampoc els mitjans de difusió no hi ajuden gens: la manca d’exigència lingüística en ràdios i televisions és senzillament vergonyosa, i tenim més d’un diari en espanyol que presumeix d’una versió en un català que al capdavall no és més que una traducció simultània denigrant. N’hi hauria prou de llegir un opuscle tan excel·lentment plantejat i tan divulgatiu com El catanyol es cura, del filòleg Pau Vidal, per adonar-nos de la magnitud de la tragèdia. Però la desnaturalització lingüística i, per tant, del pensament va més enllà. Allí on habita el pensament profund: les locucions, les frases fetes, els refranys…, fora de la gent gran, la majoria dels catalans recorre en la vida quotidiana a la traducció de les formes castellanes. Cal que no ens mirem aquesta qüestió del cantó folklòric o merament sentimental, sinó de l’ideològic, perquè es tracta de les construccions que reprodueixen la manera pròpia de pensar i de concebre el món. I en aquest terreny anem coixos del tot. No hem d’oblidar que la llengua reflecteix (i reprodueix) la personalitat i el caràcter. Al cap i a la fi, la contaminació de la llengua catalana és alhora metàfora i conseqüència de la colonització española (i francesa, al nord). No es tracta pas de fer aquí un tractat de psicolingüística, però és una evidència que som el que parlem, i parlem com el que som.

Parlant en positiu, amb el nou Estat català caldrà fer un pas valent. La República de Catalunya ha d’impulsar un pacte nacional en l’àmbit lingüístic que atenyi tant l’àmbit comunicatiu en general com l’educatiu. En el segon cas, un projecte pedagògic basat en la idea de recuperació-regeneració, mitjançant un compromís dels docents a les aules, un compromís que no s’hauria de limitar a l’assignatura de llengua, que s’hauria de fer extensible a totes les àrees i nivells d’ensenyament. En definitiva, una mena de conjura lingüística a gran escala, si se’m permet l’expressió, deslliurats dels complexos que secularment ens tenallen, per por, per exemple, que ens acusin de “talibans” de la llengua i altres mots despectius. És cert que no se m’acut com una idea fàcil, atesa l’heterogeneïtat ideològica del nostre món docent i pedagògic. No es tractarà, doncs, tan sols de polir una llengua embastardida, sinó també de recuperar les expressions genuïnes que són fruit d’un pensar de segles. L’ànima, el geni de la llengua, com deia mestre Fabra, que habita en els refranys, les locucions i frases fetes que ajuden a pensar en català. Caldrà fer dels manuals i tractats de què disposem sobre aquestes matèries, tan abundosos i esplèndids com arraconats, una eina imprescindible per als mestres i professors per a l’ensenyament de la llengua catalana.

Durant més de mig segle de resistència, la llengua ha estat el cavall de batalla i el bastió sobre el qual edificàvem la recuperació nacional. Trairem el llegat dels patriotes i els prohoms que han viscut per salvar-nos els mots –que deia Espriu– i fer del català una llengua plena i culta? Anem amb compte amb càlculs polítics i actituds que només poden significar signar la nostra autodestrucció. Em demano de què serveix guanyar un estat si perdem el caràcter, l’ànima, això que ens fa ser el que som. Només dependrà de nosaltres: o una nació mentalment recuperada, o desnaturalitzada per sempre.

Antoni Pardo Ayuso
Doctor en Filologia catalana per la UAB