L’estrangerització de Catalunya

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

El català mitjà sol pensar que Catalunya té un nombre d’estrangers semblant al de les nacions europees del nostre entorn. Res més lluny de la realitat, com demostraran les xifres que tot seguit us exposaré.

D’entrada, considerar estrangers només els no-espanyols és una lectura nacionalment espanyola de la realitat, no pas nacionalment catalana. Per tant, caldria considerar com a estrangers també els espanyols, i això donaria tota una altra dimensió a la xifra d’estrangers residents.

Som d’acord que calcular el nombre d’estrangers residents a Catalunya no és pas fàcil, car no tenim un criteri oficial de nacionalitat propi que ens ajudi. Una manera d’aclarir aquest interrogant seria aplicar a Catalunya el mateix criteri nacionalitari que s’aplica a Espanya, basat en el ius sanguinis (dret de sang) però modulat per un cert ius soli (dret de sòl).

A grans trets, per a ésser nacionalment espanyol —i això la gent no ho sap— no basta de nàixer al Regne d’Espanya; cal tenir, almenys, un dels pares espanyol. Aquesta és la nacionalitat heretada. Després, hi ha la nacionalitat adquirida; pot demanar-la tot nascut al Regne d’Espanya amb un any de residència, sempre que renunciï a l’anterior nacionalitat (si no hi ha un conveni de doble nacionalitat amb la nacionalitat en qüestió). També pot adquirir la nacionalitat el no-nascut al Regne d’Espanya amb deu anys de residència ininterrompuda que hagi superat un examen d’espanyolitat que inclou proves de llengua i cultura ESPANYOLES (de llengua CASTELLANA). Els sud-americans (inclosos els brasilers), portuguesos, guineans equatorials, andorrans, filipins i la gent d’origen sefardita amb dos anys de residència en tenen prou.

Imaginem que Catalunya es regís amb els mateixos criteris de nacionalitat amb què es regeix Espanya. Que per a ser nacionalment català, i votar a Catalunya, calgués que almenys un dels pares fos català (per exemple, nascut a Catalunya ja seria molt). Que els nascuts a Catalunya sense cap pare català haguessin de tenir almenys un any de residència per demanar la nacionalitat; i que els qui no tenen cap pare nascut a Catalunya ni hi han nascut haguessin de certificar deu anys de residència i haguessin de superar una prova de llengua i cultura CATALANES.

Sota les mateixes premisses que exigeix Espanya, i que protegeixen la seva nacionalitat, és evident que el cens català actual (en realitat un cens regional espanyol) es reduiria en alguns centenars de milers de votants (és una estimació).

Aquesta reducció ens permetria de posar fi a un dels arguments que atenalla la solució del problema: la famosa “meitat” que no pot imposar res a l’altra “meitat”. Aplicant a Catalunya els criteris nacionalitaris vigents a Espanya, no seríem el famós 52 %, sinó probablement 75 %. Això de la societat “partida” és una construcció basada en una discriminació sobre els criteris d’accés a la nacionalitat.

Avís als processistes que s’omplen la boca de democràcia i als rufians de tot pelatge: cap solució basada en el vot pot tenir validesa ni legitimitat mentre els criteris de nacionalitat exigits a Espanya no siguin, també, exigibles a Catalunya. Mentre adquirir la nacionalitat a Espanya demani més requisits que adquirir la nacionalitat a Catalunya; mentre ser civilment espanyol exigeixi conèixer el castellà i ser civilment català no exigeixi conèixer el català, no es pot fer cap referèndum d’autodeterminació que sigui legítim i just.

Com que no tenim estadístiques sobre el nombre de catalans que haurien de tenir la nacionalitat si apliquéssim a Catalunya el mateix criteri nacionalitari que s’aplica a Espanya, la manera més aproximada de calcular una xifra d’estrangers ens la dóna el nombre d’habitants no-nascuts a Catalunya. Sense tirar de dades oficials, que canvien constantment, podem quantificar els no-nascuts a Catalunya en el 40 % dels habitants, comptant els ciutadans espanyols no-catalans i els ciutadans estrangers no-espanyols.

Cap estat d’Europa Occidental té 40 % d’estrangers. Al món hi ha 192 estats, dels quals 70 % no superen 10 % d’estrangers. És a dir, Catalunya quadruplica el nombre d’estrangers de 70 % dels estats mundials. Primera dada.

Així, quadrupliquem el nombre d’estrangers d’Itàlia, Grècia, Montenegro, Malàisia, Sèrbia i Rússia.

Entre quadrupliquem i tripliquem el nombre d’estrangers de Croàcia, Eslovènia i Ucraïna.

Tripliquem els d’ESPANYA, el Regne Unit, Dinamarca, Estònia i Països Baixos.

Entre tripliquem i dupliquem els d’Islàndia, els ESTATS UNITS, Malta, Noruega, Alemanya, Letònia i Líbia.

Dupliquem els estrangers d’Àustria, Bèlgica, el Canadà, Xipre, Israel, Kazakhstan, Nova Zelanda, Suècia i Irlanda.

Superem en 10 punts el nombre d’estrangers d’AUSTRÀLIA, el Líban i Suïssa.

Superem Austràlia, paradís mundial de la immigració! I allà l’anglès és obligatori; si no, no hi tens res a fer. Aquí el català és voluntari…

Ens movem en les mateixes xifres d’estrangers que Singapur, Aràbia Saudita, Hong Kong i Jordània que, com podeu imaginar, no són països del nostre entorn, ni tenen res a veure amb nosaltres.

Quins estats ens superen en estrangers? Ens superen una mica Oman, Luxemburg, Bahrein… Superen en 50 % d’estrangers Andorra, Liechstenstein, el Principat de Mònegue (rècord europeu, amb 68 %), Kuwait, Qatar i els Emirats Àrabs Units.

És a dir: a Europa només ens superen els microestats “paradisos fiscals”. Cap nació mitjana europea de les nostres dimensions s’estrangeritza al nostre ritme galopant. I a la resta del món, només ens superen els estats del petroli, Singapur i Hong Kong, realitats amb les quals no ens podem ni hem de comparar.

Aquesta és la realitat: l’estrangerització, la despersonalització de Catalunya —comptant-hi els espanyols, és clar, comptant-hi tothom que no és catalanoparlant— es mou en uns volums que no són comparables als de cap nació mitjana europea.

Trenquem tòpics, doncs: ni la immigració és inexorable, ni és a tot arreu igual quantitativament. El cas català és fora del comú, i no té parió a Europa Occidental. I això no és casual. És evident que el Regne d’Espanya, que gestiona les nostres fronteres, té per objectiu minoritzar els catalans.  

Ens roben Catalunya davant dels nostres ulls, davant de la passivitat i el silenci dels partits catalans, passivitat i silenci que s’han d’entendre com a còmplices, si no proactius. Catalunya no ens la roben els immigrants, sinó els immigracionistes i els globalistes, ocupants espanyols i catalans que venen la pàtria. 

Parlar de demografia a Catalunya no és xenofòbia, ni racisme, ni exclusió. Parlar de demografia a Catalunya és propi de persones normals i compromeses, perquè el nostre país, la terra dels nostres passats, en aquest tema representa un cas extrem i és tractada com una no-man’s land (terra de ningú). Els qui han de donar explicacions, en tot cas, són els qui no volen que se’n parli.

El FNC parla de demografia i proposa una moratòria en immigració, perquè cap altre poble d’Europa, cap altra llengua i cultura, és sotmès a una minorització tan flagrant al seu territori secular.

Per la identitat i per la prosperitat de Catalunya i dels seus fills, cal frenar la deriva cap a la insensatesa dels actuals dirigents colonials. Per això el FNC és la darrera esperança del poble mil·lenari que som.

 

Toni Babia Privat

Escriptor

Col·laboreu amb el FNC