L’assalt al call de Barcelona del 5 d’agost 1391 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Avui recordem un esdeveniment que no ens omple d’orgull, ans al contrari. Recordem un fet del qual no podem tenir bon record. Un moment en el qual no vàrem saber actuar. I precisament per això és tan necessari recordar-lo. Cal recordar per no tornar a fallar, perquè en el reconeixement dels propis errors i en la voluntat de no repetir-los rau la grandesa d’un poble.

Els atacs als calls començaren a Sevilla impulsats per les arengues de l’ardiaca d’Écija. Un mes més tard, el 9 de juliol, es pot llegir al dietari del Consell de Barcelona:

“Se moch avalot e remor en la ciutat de València per lo poble d’aquella ciutat contra los juheus qui de fet foren tots robats e gran partida moriren e la maior partida se feren christians. E en la sinagoga major del dit call fo feta esgleya sota invocació de Sent Cristofer, que fo lo dit die de dicmenge la sua festa. E en lo dit call fo feta altre esgleya sots invocació de Sancta Maria de Gràcia. E lo gran clerga lur lo rau [rabí] se feu christià e pres lo àbit de Sent Domingo preycador”.

Vora dues setmanes després, els problemes arribaren a Barcelona, on començava a sentir-se “remor o avelot de poble contra los juheus”, per la qual cosa les autoritats decidiren fer una demostració de força per tal que “mal nos posqués seguir contra los dits juheus”. Però el dissabte 5 d’agost de 1391, ningú no pogué evitar “l’avelot contra los juheus de Barchinona realitzat a primera hora del matí -vers ora de despertada -, concloent amb tot lo call robat e morts diverses juheus.”

Els consellers municipals decidiren tornar a protegir els jueus —que entre altres coses eren un dels béns més preuats del patrimoni reial— i ordenaren fer guaites durant tot el diumenge.

L’endemà convocaren la milícia ciutadana i empresonaren alguns dels castellans que havien arribat d’Andalusia atiant l’odi contra els jueus, però vora la una del migdia “quasi ora de mig jorn passada I ora“ hi hagué un nou motí popular que alliberà els castellans i es dirigí a l’edifici reial on estaven arrecerats els jueus, combatent-los durant tota la vesprada:

“Comoch-se avalot de mariners e pescadors e altres qui per lo carrer de la Mar vengueren ab armes e ballestes parades, e foren en la plaça del Blat dient “muyra tot hom e viva lo Rey e lo poble”, en tant que s’ensenyoriren de la cort del veguer y aquella obriren e·n tragueren los dits castellans preses y tots los altres preses, que no n·i romàs alcun, e -avalot fet- vengueren al Castell nou, hon se eren recullits los juheus e aquell combateren matent foch a les portes e per terrats tirant-hi ab ballestes, e durà tro ora del seny.”

A més, s’hi afegiren els pagesos dels afores, que aprofitaren el context de violència per fer una foguera a la plaça de Sant Jaume amb els arxius dels oficials reials que registraven els drets senyorials que havien de pagar: “vengueren pageses e sagramental [milícia] de fora, qui obriren la cort e scrivania del batle e prengueren los libres que·y trobaren, los quals cremaren en lo foch en la plaça de Sent Jacme”.

L’endemà, dimarts 8 d’agost de 1391, el dietari del Consell de Barcelona narrava els resultats de tot plegat, uns tres-cents jueus assassinats i la resta obligats a convertir-se al cristianisme: “Tots los juheus qui eren en lo dit castell e la maior partida se faeren christians, sinó forsa CCC qui·n moriren. E per los dits pageses fo aprés fet fortívolment escorcoy del dit Castell nou”.

Molt s’ha escrit i discutit sobre si els catalans començaren a perdre les seves llibertats amb el Compromís de Casp o amb la unió de les corones dels Catòlics, però el fet que castellans arribessin amb vaixells a Barcelona amb el fi d’atacar el Call i que això es permetés va ser un fet negatiu atribuïble als mateixos catalans amb el qual prefiguraren el futur.

 

Miquel Manubens, dins Històries de distracció massiva

Col·laboreu amb el FNC