La meva àvia, les meves arrels

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Agraeixo al FNC que em permeti publicar aquest escrit. Jo sempre m’he considerat profundament antifranquista, perquè el franquisme va alterar Catalunya profundament; aquella Catalunya que, amb més o menys dissort, havia romàs fidel a ella mateixa durant gairebé mil anys. Tot seguit, entendreu el sentit d’aquest preàmbul.  

La meva àvia era allò que alguns, per generalitzar i difamar, en diuen una “franquista”. Una “franquista”, perquè els alliberadors de la classe treballadora i de les revolucions la hi van empènyer. Ella no es tenia pas per “franquista”. Es tenia per algú amb uns valors i uns principis que aquells dies eren trepitjats i combatuts.   

Tots coneixem la història; la coneixem, però no l’hem entès: Quina va ser la seva tria? Dels dos bàndols que es barallen, quin no em matarà tant? Quin em saquejarà menys? Va triar, probablement sense saber-ho, el bàndol dels vencedors. I, efectivament, va sobreviure. Va sobreviure perquè jo hi fos. Fa 85 anys, Catalunya, tant si triava un bàndol com si triava l’altre, triava el seu anihilament.  

Passat el temps, encara som al cap del carrer. Encara no ho hem entès. I ara ve la paradoxa: gràcies al “franquisme” de conveniència de la meva àvia, que va consistir en assumir resignadament el nou règim profundament castellanista, jo avui sóc aquí. Perquè si una cosa era per se la meva àvia, és catalana. Mai hi va renunciar, i encara que no ho expressés amb paraules, així ho vaig rebre jo, el seu nét. Mai va renunciar a la seva llengua ni mai va deixar d’escriure una sola carta als seus fills i néts que no fos en català. En sóc testimoni. I si jo sóc català és perquè ella m’estimava molt. I ho feia en català. I jo també l’estimava i, després de gairebé trenta anys de la seva mort, la continuo estimant. Era la meva àvia! Ella m’atorgà la pàtria que sento!  

La pàtria que sento i que d’ençà dels dies més tendres de la meva infantesa procuren arrabassar-me, a l’escola i al carrer, en nom de l’imperi xulesc dels castellans, tant blaus com vermells. És així per a molts. Estic convençut que tot català en té un record ben viu i punyent. No pas un record agradable, ans un record d’opressió, d’allò que ara en diuen bullying. I els catalans som a casa nostra!   

Durant els llargs anys del procés, ho vaig poder copsar; vaig copsar el rostre somrient d’esperança dels catalans. Perquè en el fons sentien que, per un cop a la vida, tenien l’oportunitat de deslliurar-se de l’imperi dels castellans, del seu odi ètnic patit dins de cadascun dels nostres cors i els nostres cossos.  

Sí, senyors polítics! Sí, senyors jornalistes! Sí, senyors opinadors!  Això tracta de guerra i d’enemics, i de colonitzadors. Perquè si no fos així, ja no aniria. Si així no fos, ja no tindria raó d’ésser.   

Però més enllà de la guerra que ens han declarat de fa cinc cents anys, hi ha un sentiment que malda per reeixir: la venjança! Aquell plat que se serveix fred en veure’ls tornar per allà on van venir. Qui no senti això, s’enganya o no va tenir àvia. Cap poble del món s’ha alliberat d’un estat colonitzador per un motiu econòmic. No, s’ha alliberat perquè tots els pobles del món tenen una àvia. I qui té àvia, té arrels, i qui té arrels, és un home decent.  

Que no us entabanin!  

Josep M. Fusté de Balanzó 

Col·laboreu amb el FNC