La memòria d’un heroi

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Tal dia com avui, el 27 de març de 1715, un dels més gloriosos herois nostrats, en Josep Moragues, general imperial, fou assassinat vilment i salvatge per l’àvol Borbó a Barcelona. En recordem la mort. Sobretot, però, en recordem l’actitud combativa, la fermesa i les gestes, i n’abrandem la defensa a ultrança de la nostra nació.

L’esca

Fill iŀlustre de la vila de Sant Hilari de Sacalm, nasqué el 28 de febrer de 1669, hereu del Mas Moragues. Cresqué entre el foc i l’espasa, forjat al caliu de les constants ràtzies de terror de les hordes borbòniques. La vida de pagès truncada tostemps per la guerra, es féu miquelet per protegir la nostra terra: el seu temperament rebel el portà ben aviat a retornar el cop als invasors, participant eficientment en accions de guerrilla contra els esbirros del Borbó.

Mercès a la intrepidesa guerrera i als contactes, guanyà un lloc preponderant entre l’elit de la contrada. Amb aquesta, quan una nova onada de violència, aquest cop extrema, de guerra total, s’atansava sobre la nostra nació, la guerra de successió al tron, que enfrontava el Borbó i l’Habsburg, i per tant mig món contra l’altre, pactà, a l’anomenat Pacte dels Vigatans, fet el 1705, una aliança internacional per la causa austriacista, per l’Habsburg, atès que aquest prometia respectar la nostra nació quan el Borbó havia trencat la mateixa promesa, i materialitzà el pacte tot organitzant una acció militar de gran envergadura: el desembarcament de l’exèrcit imperial a Barcelona.

El braó

A partir d’aquell moment, la seva carrera com a militar imperial prengué volada: fou el comandant victoriós de la primera batalla, al combat del Congost, el mateix any 1705, on derrotà un miler de soldats borbònics que pretenien expugnar Vic. Just després d’aquesta primera victòria, avançà cap a Barcelona, al costat de la qual, a Montgat, proporcionà suport terrestre al desembarcament de l’Habsburg, que venia amb milers de guerrers preparats per alliberar Barcelona de les mans del pèrfid ocupant Borbó.

Alliberada Barcelona al cap de poques setmanes, el capità Moragues fou escollit membre de la Reial Guàrdia Catalana i començà a formar un regiment de cavalleria. Només un any després, per la seva vàlua guerrera, fou armat cavaller pel mateix monarca i esdevingué general de batalla, i li fou encomanada la importantíssima missió de la defensa dels nostres Pirineus occidentals, constantment assetjats pel nord, amb base a Castellciutat, la fortalesa de la Seu d’Urgell, on mantingué la resistència pirinenca, amb els seus lleials guerrers, als embats de les hordes borbòniques durant sis llargs anys. Els nostres enemics, per la capacitat bèŀlica del general Moragues, aterrits, el titllaren de diable, el Diable de les Guilleries.

Els “aliats”

Durant tots aquells anys, en aquella guerra mundial, l’evolució de la situació geopolítica internacional feia minvar progressivament les probabilitats d’èxit militar de la nostra nació. Motivats per interessos egoistes, els nostres “aliats” giraren la cara i pactaren amb l’enemic, tot abandonant la nostra nació, políticament i física. Carles l’Habsburg tornà a Àustria: més que continuar protegint els seus súbdits en una guerra total, preferia ser emperador amb tranquiŀlitat.

Traïda per totes bandes, la nostra nació decidí continuar la lluita per la defensa a ultrança de la nostra llibertat, que es sabia condemnada si la guerra es perdia: alleujada la pressió en altres fronts, Felip el Borbó inundà la nostra terra d’assassins francesos i castellans, d’hordes que escamparen a la nostra pàtria el terror més forassenyat i la destrucció més bàrbara, que ofegaren qualsevol esperança de tracte honrós en la derrota.

La perseverança

El general Moragues, superat numèricament en la defensa pirinenca, no es volgué arronsar, féu tot el possible per resistir, però, al final, convençut per la situació desesperada i les exhortacions dels seus, pactà la capitulació de Castellciutat, amb la qual volia garantir el respecte pels nostres guerrers un cop lliurada la fortalesa a l’enemic. El Borbó, però, mostrà un altre cop que no tenia ni tindria mai paraula, i humilià els nostres guerrers tant com pogué.

Aquest maltractament refermà en el general Moragues la fèrria voluntat de lluitar fins al final, i continuà sense embuts amb la defensa pirinenca, fins al punt d’intentar recuperar Castellciutat, assalt que no reeixí.

Tanmateix, derrotat un altre cop, tornà a agafar les armes i, en una acció conjunta, dirigí un nou exèrcit i maldà per trencar el setge de Barcelona. Un altre cop caigué, i un altre cop s’aixecà, cop rere cop, embat rere embat, sense defallir, envoltat de la més absoluta devastació. A partir d’aquell moment no tot foren derrotes, però: tingué moments de victòria a la seva contrada natal, encara que fou impossible canviar el rumb de la guerra.

Després de la caiguda de Barcelona, resistia amb la darrera força peninsular a la fortalesa de Cardona. Al cap de poc, la superioritat numèrica de l’enemic i la manca total d’oportunitats de victòria els obligaren a capitular honrosament.

La gran majoria dels nostres oficials s’exiliaren amb les seves famílies i amb altres desenes de milers de compatriotes, cap a l’est, a terres encara sota protecció Habsburg; les dècades següents significaren, per a aquests exiliats, un èxode constant, ja que l’Habsburg anava perdent les possessions occidentals progressivament i els nostres compatriotes hagueren d’emigrar cada cop més a l’est. Al cap de poques dècades, de les desenes de milers d’exiliats, només en restaren uns milers.

El general Moragues, en contraposició, decidí romandre a la nostra pàtria. Però el Borbó, no gaire sorprenentment, no respectà el pacte de capitulació i li féu prendre la documentació i el vigilà amb recel, puix era un símbol de resistència nacional, amb la guerra encara no finalitzada.

El darrer bastió de la resistència, ja fora de la península, eren les Illes Balears. El general Moragues, davant la manca d’escrúpols del Borbó evidenciada per les reiterades violacions dels pactes, no esperà que els esbirros borbònics el detinguessin, i s’embarcà cap a Mallorca, on encara podria lluitar.

La lluita continua

A la mateixa embarcació, però, el reconegueren i l’obligaren a tornar a terra. S’amagà a Montjuïc mentre esperava la següent embarcació, però els espies borbònics feren la seva feina, i el capturaren allà mateix. Felip el Borbó, el soberg, el roí, amb la seva familiar pruïja de fer mal gratuït, el féu servir com a escarment per als nostres compatriotes, que, encara que ocupats, no donaven mostres de veure’s vençuts: el torturà horriblement, en públic, a Barcelona, l’esquarterà, i penjà el seu cap al Portal del Mar, on restà més d’una dècada per atemorir els nostres cors, per allunyar-nos dels pensaments de llibertat, per fer-nos oblidar que d’aquell tètric moment ençà estem sota la bota militar de forasters.

Però no oblidem. Recordem. I el record del nostre heroi ardit, en Josep Moragues, no ens apaivaga pas l’ànim guerrer, no, ans al contrari: al llarg dels segles, ens en revifa la flama.

 

Núria Cendra

 

 

Bibliografia:

Barnils, Àlex. “General Moragues, el diable de les Guilleries”. Clipmèdia Edicions. 2014.

Pladevall i Font, Antoni. “El General Josep Moragues, Heroi i Màrtir de Catalunya”. Abadia Editors. 2007.

Serra i Sellarés, Francesc. “Els herois del 1714. Els defensors de Catalunya”. Editorial Base. Barcelona.  2013.

Col·laboreu amb el FNC