La immersió lingüística no funciona

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Sóc un professor de secundària de llengua catalana en un institut públic de l’àrea metropolitana de Barcelona. Crec en la meva feina. Confio en una educació pública i de qualitat perquè tothom, sobretot els nanos més desfavorits, tinguin la mateixes oportunitats de prosperar a la nostra societat catalana.

Cada dia em llevo amb la motivació d’encomanar als alumnes (dins d’unes expectatives reals) la passió per la nostra llengua. Dono molta importància a la pronunciació correcta de la fonètica, a no canviar mai de llengua, a formar-me constantment per oferir classes diferents, crear jocs, exercicis de memòria, Escape Rooms, activitats multidisciplinars… Sempre tenint en compte que els nanos aprenguin a valorar les activitats i tot tingui un sentit didàctic.

Malgrat el repte i l’esforç de dissenyar les classes i estar en contacte constantment amb joves d’entre 12 i 18 anys, el gaudi per aquesta feina és enorme. És un regal compartir el temps amb altres professors i els nanos joves. Són el futur del país, els respecto i els intento oferir la millor formació possible.

Malauradament, cada cop que entro a l’institut sé que estic representant una pantomima. La satisfacció per la meva feina ve acompanyada per una sensació de derrota general. Cada cop que entro a classe, la sensació que tinc és la d’intentar gaudir al màxim d’un partit que, per culpa d’una mala planificació i preparació, ja està perdut.

El partit que està en joc és la immersió lingüística de tots els nanos de Catalunya, és a dir, que tots els joves catalans, independentment del seu origen o classe social, tinguin el català com a primera llengua, la dominin correctament i la utilitzin intensivament en tots els àmbits (relacions personals, xarxes socials, negocis, Internet, audiovisuals, lectura…). Ras i curt: que en sortir de l’escola els nanos siguin catalans, tal com passa a les escoles d’Espanya que els nanos surten espanyols, a les escoles d’Itàlia els nanos surten italians o a les escoles de Suècia els nanos surten suecs.

En aquest partit, que portem jugant més de trenta anys, es pot aconseguir la victòria o la derrota. El nostre equip és la societat catalana, una nació amb més de mil anys d’història. La victòria suposaria aconseguir que el 100 % dels joves de Catalunya (i per defecte també els adults) fossin catalanoparlants habituals, tal com passa a qualsevol país normal del món: tots els ciutadans de Suècia dominen el suec, tots els ciutadans d’Itàlia dominen l’italià i tots els ciutadans d’Espanya dominen el castellà. La derrota implicaria la substitució d’una nació catalanoparlant per una nació castellanoparlant. En definitiva: l’extermini del català en favor del castellà.

Encara que moltes persones encara visquin al món dels Teletubbies i no s’ho vulguin creure, el nostre rival també juga i ens vol guanyar, esclafar i exterminar. No és necessari parlar gaire d’aquest rival, és la mateixa nació que, des de Medina del Campo i des de fa molts segles, es va proposar d’assimilar i aniquilar qualsevol forma de vida catalana en favor de l’única nació castellana.

Per guanyar aquest partit, el nostre equip, Catalunya, va crear el model escolar d’immersió lingüística en català. Aquest model estableix una única xarxa escolar per a tot el país, i té com a única llengua vehicular el català. Fou una iniciativa defensada pel PSUC de Josep Benet amb la idea d’integrar el 50 % d’immigració castellana rebuda entre els anys 1960 i 1970 (una autèntica barbaritat que cap altre país normal del món ha suportat).

La idea de l’esquerra catalanista era que els castellanoparlants nouvinguts i els catalanoparlants del país eren “un sol poble”. Els castellanoparlants havien de ser considerats catalans i catalanitzats amb aquest model escolar únic en català, a la vegada que s’optava per una política lingüística basada en la no obligatorietat i en la no penalització.

El govern de Pujol va acabar acceptant aquest marc interpretatiu i d’acció que no era el seu (en un principi volia una doble xarxa escolar dividida per la llengua vehicular en català o castellà) amb l’objectiu de sempre: perpetuar-se al poder i conservar la paga autonomista.

Aquest model d’immersió lingüística ha estat considerat una de les millors iniciatives educatives a nivell mundial, lloada fins i tot per la Unió Europea com a exemple a seguir per protegir les “llengües regionals més amenaçades”. Tota la societat catalana considera aquest model com un gran èxit i un pilar inqüestionable de la cohesió com a país. Des de la seva creació, el curs 1983-1984 i la seva consolidació a tot el país el curs 1992-1993, aquest model educatiu no ha rebut més que flors i violes de part de tots els ciutadans i sectors de la nació catalana.

La pregunta és: el partit s’està guanyant? Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics feta per l’IDESCAT cada cinc anys, el 2019 tan sols un 36 % de habitants que viuen a Catalunya són catalanoparlants. Imagineu-vos que a Suècia només un 36 % dels habitants parlés suec, a Itàlia només un 36 % dels habitants parlés italià o a Espanya només un 36 % dels habitants parlés castellà. Senzillament inversemblant i esgarrifós. Cal afegir que, al 2003, un 46 % dels habitants de Catalunya era catalanoparlant, percentatge que va baixar al 36 % en tan sols cinc anys (el 2008) a causa de la segona onada migratòria que ha rebut Catalunya, la de finals dels anys 1990 i principis dels anys 2000. Recordem que ser un país normal significa que el 100 % dels habitants del país domini la seva llengua; aquí amb prou feines arribem al 36 %. Sense paraules.

Molta gent defensa que aquest model d’immersió lingüística apropa i normalitza el català per a tothom. Convido a aquesta gent a passejar per l’àrea metropolitana de Barcelona o Tarragona, on viu el 70 % de la població de Catalunya, a escoltar el català de la gent, si és que l’arriben a sentir algun cop pel carrer.

Tal com diu Francesc Xavier Vila, director del CUSC (Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació) “tot i que ara hi ha més nens que tenen nocions bàsiques de la llengua, hi ha molts més alumnes no-catalanoparlants que fa 20 anys. Als barris amb menys presència del català no tenen registres diferents de la llengua, el seu català és primet, ha perdut gruix i riquesa. I amb la fonètica igual, cada cop és més difícil sentir el so de la ella i de la essa sonora. El que passa és que el baix nivell oral de molts estudiants passa desapercebut senzillament perquè en aquestes proves aquest aspecte no s’avalua”.

A causa del bilingüisme imposat, a Catalunya s’hi parla un catanyol pobre i degradat, inadmissible en un país normal. Com a professor de l’àrea metropolitana veig milers d’aquests exemples cada dia. I la immersió lingüística a l’escola no és capaç d’aturar aquesta degradació.

Aleshores, quins són els errors comesos en aquest model d’immersió lingüística perquè els nanos no surtin catalanoparlants? Hi ha quatre aspectes importants:

-La llei d’immersió lingüística no s’aplica a les escoles (no es donen totes les classes en català, alguns professors parlen en castellà als alumnes, no s’obliga l’alumnat a respondre en català).

-El baix nivell de català del professorat (molts són castellanoparlants que un cop surten de l’aula recuperen el castellà i molts no tenen el nivell de català suficient per ensenyar, cosa que en països normals com Espanya, Suècia o Itàlia seria inacceptable).

-La llengua que mana a Catalunya és el castellà (l’entreteniment és aclaparadorament castellà: només un 6 % de cinema en català, un 2 % de videojocs en català, 3-4 canals de televisió en català, mentre que pràcticament tota la televisió, cinema, sèries, aplicacions del mòbil, còmics i revistes són en castellà).

-La demografia i la immigració.

Com a professor de secundària que passa gran part del dia a l’institut, he de dir que els dos primers aspectes són certs. El tercer aspecte, importantíssim, és un tema tabú des de fa 40 anys. Cap catalanoparlant, des de l’any 1980, no ha pogut fer vida normal a Catalunya en català, mentre que el castellanoparlant ha tingut sempre totes les seves necessitats cobertes i ben protegidetes (justícia, exèrcit, cinema, televisió, sèries, etiquetatge de productes, espais de trobada i jocs al carrer…).

És com si, a Itàlia, els italians no poguessin viure plenament en italià i un francès nouvingut pogués viure completament en francès perquè el francès allà també fos llengua oficial.

Espero que, algun dia, el pujolisme i l’esquerra catalana (abans liderada pel PSUC) siguin jutjats i condemnats per aquesta negligència vomitiva i repugnant (també hauria estat un bon gest dels bilingües denunciar aquesta irregularitat, devien estar ocupats parlant dues llengües alhora).

Però el punt clau del fracàs de la immersió lingüística és la demografia. O comencem a tenir molt en compte la demografia en els nostres càlculs, o en una o dues generacions els catalanoparlants serem dissolts (i eliminats) pels castellanoparlants.

Ho explico de manera senzilla. L’Hospitalet del Llobregat té uns 250.000 habitants. És una ciutat sobretot castellanoparlant que té, com a mínim, un 80 % d’habitants castellanoparlants.

Això significa que 8 de cada 10 habitants són castellanoparlants. Si fem la proporció en una aula de 30 alumnes, 24 alumnes són castellanoparlants i 6 catalanoparlants.

Això significarà que, en poc temps, aquests 6 nanos catalanoparlants seran castellanoparlants a l’escola pública catalana perquè el castellà és la llengua de la majoria demogràfica de l’aula.

I no tan sols és la llengua de la majoria demogràfica de l’aula sinó de la majoria demogràfica del barri, de l’entorn, dels mitjans de comunicació i entreteniment i l’única llengua protegida i obligatòria de Catalunya. Encara que els professors siguin descendents directes de Pompeu Fabra, mai canviïn de llengua i s’apliqui la immersió al peu de la lletra, els nanos catalanoparlants es convertiran en castellanoparlants.

Conec gent catalanoparlant que ha anat a escoles públiques de l’àrea metropolitana de Barcelona on s’aplicava la immersió completament, i ha sortit amb un català lamentable i parlant castellà amb tothom. La raó clau: gran part dels seus companys i de l’entorn era castellanoparlant. Quan tens quinze anys vols encaixar en un grup, i si el grup parla majoritàriament castellà tu parlaràs castellà. I punt.

Per solucionar aquesta complicada situació és absolutament necessari un Estat independent que instauri el català (i l’occità a la Vall d’Aran) com a única llengua oficial, que obligui tots els mitjans de comunicació i empreses de tot tipus a oferir els seus béns i serveis íntegrament en català, que faci imprescindible el domini de la llengua catalana per a qualsevol persona que vulgui sobreviure a Catalunya i que controli una immigració sense fre que dissol els catalanoparlants.

Sense aquest Estat català el model d’immersió lingüística actual és un autèntic carnestoltes, i s’hi posa de rellevància la dèbil presència demogràfica catalanoparlant dins de l’àrea que concentra el 70 % dels habitants de Catalunya.

Per desgràcia, aquest Estat català de moment no existeix, i tampoc no existeixen els polítics que es deixin la pell pel futur d’aquest país (més aviat al contrari). Actualment Catalunya és una colònia d’Espanya.

El que va fent Espanya és dissolent i exterminant la bossa demogràfica de catalanoparlants, afavorint les màximes onades migratòries possibles perquè es creïn guetos enormes de castellanoparlants (i no-catalanoparlants) i el català vagi desapareixent de la vida diària.

Al mateix temps, Espanya utilitza el dret de conquesta per imposar el castellà a sang i foc, l’ultraprotegeix amb més de 300 disposicions legals i ofega el català denegant-li fins a 16 vegades l’estatus de llengua protegida a Europa. El resultat és que la llengua castellana és necessària per viure a Catalunya i la llengua catalana no.

La població catalana no ha ultrapassat mai dels 2 milions i mig de persones i s’està dissolent enmig de dues onades migratòries (la dels anys 1960-1970 i la dels 1990-2000) que han suposat l’arribada d’uns 5-5,5 milions de persones (som uns 7,5 milions d’habitants de Catalunya). Cap país normal del món, tret de les colònies esclaves, ha suportat aquest volum d’immigració estrangera.

A la nació de Medina del Campo la jugada li surt rodona perquè els nostres polítics no fan absolutament res, no controlen la immigració perquè som una colònia que no pot controlar les seves fronteres i no protegeixen el català. La pròpia administració catalana despulla de drets politicolingüístics els propis habitants catalanoparlants, que es veuen obligats a ser bilingües a la força i a conviure amb milers de castellanoparlants que no necessiten el català per viure a Catalunya. Tot això mentre senten les proclames de “som un sol poble” i “el bilingüisme és superguai” (92 % de catalanoparlants l’any 1920 , 36 % de catalanoparlants el 2020).

Em sap greu parlar així de la institució que em paga el sou, però jo no portaria els meus fills a l’actual escola pública catalana.

No vull que els meus fills es relacionin amb tots els seus amics (alguns d’ells catalanoparlants) i amb tot l’entorn en castellà. No vull que creixin amb autoodi, amagant que són “catalufos” perquè els altres companys no els deixin de banda. No vull passar vergonya aliena quan es riguin d’algú que pronuncia correctament “Balmes” o quan diguin “sort que no som nasiunalistes, quina sort tanir dues yenguas”. No vull que el seu univers sigui castellà.

Vull que siguin catalans, tal com un italià vol que el seu fill sigui italià, un espanyol vol que el seu fill sigui espanyol o un suec vol que el seu fill sigui suec. Tampoc em vull posar malalt de sentir la seva barreja moderna de catanyol de pa sucat amb oli amb el seu castellà castís de Malasaña. No em ve de gust veure els meus fills dèbils i acomplexats, despullats de la seva identitat nacional, despullats de ser persones adultes i responsables. No em dóna la refotuda gana de lliurar el futur de la nostra nació a la gent de Medina del Campo.

 

Teo Herrera
Professor de secundària