La Guerra de Successió i la Guerra dels Catalans

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

El primer de novembre del 1700 moria sense descendència Carles II de Castella i de Catalunya i Aragó. El monarca havia fet testament a favor de Felip, duc d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, però l’arxiduc Carles d’Àustria s’erigí com l’altre pretendent a la corona. El candidat francès, el preferit de les classes dirigents castellanes, fou proclamat rei com a Felip V de Castella i IV de Catalunya i Aragó. El nou rei jurà les Constitucions del Principat en les corts celebrades a Barcelona entre 1701 i 1702, però les autoritats catalanes, davant el tarannà centralitzador dels ministres de Felip V, decidiren jugar la carta de l’altre candidat a la successió de la corona hispànica: l’arxiduc Carles. Darrera d’aquesta opció hi havia la preferència per un concepte de la monarquia en el qual el Principat de Catalunya hi jugués un paper decisiu d’un punt de vista econòmic i també polític.

El juny de 1705 se signà el pacte de Gènova entre un grup de personalitats catalanes –en representació oficiosa del Principat– i el comerciant i agent anglès Mitford Crowe, que representava el govern anglès, pel qual els catalans es comprometien a donar suport a Carles d’Àustria i a la Gran Aliança –Àustria, Anglaterra i Holanda–, i la reina Anna d’Anglaterra donava garanties per la defensa de les institucions catalanes. Així, el Principat de Catalunya s’alineava amb els aliats i s’oposava a l’eix borbònic Castella-França. Aquell mateix 1705, i després del desembarcament d’un exèrcit aliat a Barcelona, l’arxiduc Carles fou proclamat rei a la ciutat comtal, on establí la cort.

El 2 d’abril de 1706 un exèrcit franco-espanyol de 28.000 homes començà el setge de Barcelona, ciutat que defensaven tropes angleses, holandeses, alemanyes i, evidentment, catalanes, formades per miquelets, pel Regiment de la ciutat, la Coronela de Barcelona i les Guàrdies Catalanes. La ciutat la blocava, també per mar, la flota francesa.

Amb la desfeta de les tropes aliades a Almansa el 25 d’abril de 1707, el Regne de València –territori que ensems amb el Principat, Aragó i Mallorca s’havia mostrat majoritàriament austriacista– va caure en mans borbòniques. La resistència dels maulets, els patriotes valencians, fou debades. Xàtiva fou cremada –Vila-real ho havia estat abans– i el seu nom va ser canviat pel de San Felipe, i milers de valencians foren assassinats.

Després de la batalla d’Almansa, la situació del conflicte per als austriacistes esdevingué força complicada. Al nord del Principat, l’any 1709 els francesos atacaren i conquistaren Figueres, i van arribar a fer incursions fins al Maresme. Tot i això, l’any següent, el 14 d’agost de 1710, un exèrcit aliat format bàsicament per holandesos, portuguesos i catalans va vèncer les tropes franco-espanyoles a la batalla de Saragossa. Les tropes aliades, amb el rei Carles al capdavant, arribaren a Madrid poc després, on foren rebudes amb hostilitat generalitzada dels habitants de la capital d’Espanya. Un rei recolzat per portuguesos, catalans i protestants holandesos no podia causar cap simpatia a la “Villa y Corte”. Aquella victòria fou un miratge. L’any 1711 Girona va caure en mans dels francesos i el mes d’abril d’aquell any ja dominaven gairebé tota la seva regió.

L’any 1711, el Principat de Catalunya –i encara només en part–, incloses les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa, era el sol territori de la Corona que encara no prestava obediència a Felip V, que tenia per objectiu posar fi als estats independents i les seves Constitucions i construir un estat unitari peninsular fet a imatge i semblança de Castella.

L’11 d’abril de 1713 se signà el tractat d’Utrecht, segons el qual els aliats –Anglaterra, Holanda, Portugal, etc.– es comprometien a retirar les seves tropes de Catalunya a canvi d’una sèrie de compensacions per part de França i Espanya. La potència que va sortir més afavorida d’aquest tractat fou Anglaterra, que obtingué la possessió de Gibraltar i Menorca i una sèrie de privilegis comercials a les colònies espanyoles d’Amèrica, i abandonà a la seva sort els catalans traint el pacte de Gènova, pel qual s’havia compromès a defensar Catalunya. Les tropes aliades destacades al Principat i a Mallorca van començar a sortir del país.

El nostre país, abandonat per tothom –el rei Carles n’havia partit el 1711 per convertir-se en emperador d’Àustria–, decidí de continuar la resistència. Fou la Junta de Braços o Estats Generals de Catalunya l’organisme que es decantà per la resistència a ultrança en defensa de les Constitucions catalanes i de la llibertat per provar d’evitar que el Principat sofrís la ferotge repressió que havia patit el Regne de València després de ser conquistat per l’exèrcit castellà.

Cal que fem esment, també, de la importància que tenien les Constitucions a la Catalunya de l’època moderna. Durant tot el segle XVII i fins aleshores, tots els estaments socials del Principat havien invocat la defensa de les Constitucions del país davant dels plans de la monarquia hispànica de destruir-les. Les Constitucions catalanes, compilació de les lleis fonamentals de l’Estat català –el que ara seria una Constitució nacional–, eren de les més avançades en l’Europa del moment. En paraules de l’historiador Joaquim Albareda, “l’existència d’un cos jurídic i institucional propi que, en defensa dels catalans, constrenyia l’acció indiscriminada de l’estat absolutista, esdevé un dels elements cohesionadors indiscutibles de la comunitat nacional catalana a l’època moderna”. No és estrany, doncs, que els catalans de l’època decidissin de continuar la lluita fins a la fi, quan el que s’hi jugaven era la continuïtat de l’Estat i de les lleis que els defensaven dels abusos de la monarquia hispànica.

El 25 d’agost de 1713 començà el setge de Barcelona. Aleshores el país havia estat ocupat gairebé del tot i, a part de la ciutat comtal, només Cardona, Mallorca i Eivissa no havien estat conquistades. Amb tot, diverses partides de patriotes armats, els “homes de la pàtria”, comandats per Bac de Roda, el Carrasclet, Josep Moragues i altres, continuaven la lluita arreu del país atacant les tropes franceses i espanyoles. Barcelona es mantenia gràcies als queviures i les municions que arribaven de Mallorca i a la petita flota corsària catalana –amb forta presència mallorquina– que atacava les galeres castellanes.

La ferotge repressió física i impositiva borbònica provocà el començament d’una revolta generalitzada arreu del país contra els invasors. Era el gener de 1714. La població civil, al crit de “Visca la pàtria!”, va atacar les tropes ocupants i a Arbúcies una columna franco-espanyola va ser anorreada pels vilatans. Les victòries militars dels revoltats, però, foren efímeres.

Barcelona, assetjada per mar i per terra per uns 40.000 homes, era defensada tan sols per la Coronela –milícia ciutadana formada per membres dels gremis– i pels refugiats de la repressió castellana, molts d’ells valencians; en total, uns 5.500 homes amb poca preparació militar i mal armats. Tot i això, la resolució dels barcelonins de continuar la lluita era irrenunciable. La resistència s’allargà fins l’11 de setembre de 1714, amb l’esperança d’un miracle que comportés la salvació del país. Recordem que la diplomàcia catalana havia estat treballant a la cort anglesa per aconseguir la preservació de l’Estat català després de la previsible victòria militar de Felip V, i encara el 18 de setembre de 1714, set dies després de la caiguda de Barcelona, confiant que la ciutat aleshores encara resistia, l’ambaixador català a Anglaterra demanava al nou rei anglès, Jordi I, que el Principat de Catalunya amb Mallorca i Eivissa es constituïssin en república independent sota la protecció d’Anglaterra i Àustria.

Finalment, totes aquestes gestions foren debades. Catalunya va ser conquistada –Mallorca i Eivissa ho foren el 1715– i la repressió castellana fou duríssima.

Després de la desfeta catalana, molts dels patriotes que havien lluitat durant la guerra foren executats. Un dels casos més coneguts és el del general Josep Moragues i Mas. Torturat i executat a garrot, el seu cap va ser penjat durant dotze anys en una gàbia al Portal de Mar de Barcelona per escarment de patriotes. La repressió afectà també els símbols: les diverses banderes que representaven el país van ser confiscades per les noves autoritats. A més, els invasors van fer construir a Barcelona la Ciutadella, una enorme edificació militar que tenia per finalitat la repressió dels catalans. Per edificar-la foren derruïdes 900 cases del barri de la Ribera.

Els castellans introduïren un nou impost, el cadastre, que venia a posar en greus dificultats la malmesa economia del país. El 1716 s’implantà el Decret de Nova Planta, que anorreà d’arrel el sistema institucional català. D’un punt de vista municipal, el nou ordre borbònic espanyol suposà la desaparició del sistema tradicional català de la insaculació i la seva substitució pel model castellà d’ajuntament de regidors. A partir de 1723 les Universitats passaren a dir-se Ajuntaments i els jurats, regidors.

Finalment, conscients les noves autoritats de la relació entre la llengua i la Nació Catalana, i amb l’objectiu d’eliminar tant l’una com l’altra, començà la repressió del nostre idioma i la seva eliminació progressiva de la vida pública, amb l’objectiu de substituir-lo pel castellà.

En definitiva, el desenllaç de la Guerra de Successió representà l’assassinat i l’exili de milers de catalans, l’intent d’aixafar l’economia del país, la repressió del català i la fi, manu militari, de l’existència de l’Estat català independent, que tenia més de 700 anys d’antiguitat.

Fèlix Rabassa
Historiador