La gàbia del procés

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

El procés, entès com l’estratègia política de l’elit presumptament independentista (CUP, ERC, CiU), ha mort.

El Primer d’Octubre, el poble català, coordinat i mobilitzat, va aconseguir que Espanya perdés el control del territori català durant un dia sencer.

Espanya, amb una gran mobilització policial que tenia preparada feia mesos, va ser incapaç d’aplicar la seva llei al territori català.

Amenaces de multes desorbitades per participar a les meses electorals de poc van servir, com tampoc va servir la violència exercida contra els votants, ans al contrari, com més repressió exercia Espanya més gran era la mobilització a Catalunya.

Aquell dia el poble català va prendre consciència de la seva força i va veure que les úniques armes que té Espanya per controlar-nos són la por i l’amenaça, i que si superem aquesta por els nostres ocupants no tenen ni mitjans ni recursos físics per a controlar-nos.

El Primer d’Octubre els catalans vam sortir d’una gàbia psicològica, vam veure l’“omnipotent” Espanya humiliada i impotent, derrotada davant d’avis, pares de família i tietes de l’Eixample.

Però els invasors castellans no van ser els únics que van entrar en pànic tot veient el que passava el Primer d’Octubre. Espanya va perdre el control sobre la població catalana, però també el va perdre la classe política del procés, ja que el poble català va fer el referèndum amb organització civil, no pas institucional.

Els líders del procés van veure perillar el seu sou i la seva comoditat tant o més que els espanyols.

Per entendre això faré la següent comparació entre el procés i una ONG:

El procés pateix del mateix problema que pateixen moltes Organitzacions No Governamentals, un cercle viciós pervers entre els interessos dels membres de l’ONG i els d’aquells que suposadament ajuden.

Una ONG és una estructura burocràtica creada per tal de lluitar contra un problema (fam, desigualtat…). Si aquest problema desapareix definitivament, l’ONG perd la raó de ser i desapareix.

I si desapareix l’ONG, molts directius i alts càrrecs perden un bon sou i una feina estable, perden els seus privilegis i la seva posició de poder. I quina és la conseqüència d’això? Doncs que moltes ONG viuen de fer veure que volen solucionar un problema, però quan el poden solucionar no ho fan, ja que solucionar-lo comportaria renunciar als privilegis derivats de l’existència de l’ONG en qüestió.

Així mateix, els processistes viuen de fer veure que lluiten per la independència però quan la poden aconseguir no la volen culminar, ja que la independència suposaria la fi del procés i, en conseqüència, de la seva posició de privilegi.

Per això miren d’allargar el procés al màxim possible i de mantenir controlats els catalans amb un discurs fàcil, que cerca la superioritat moral.

Espanya intenta controlar els catalans amb la coerció fisica, mentre que els processistes intenten controlar el poble català amb la coerció moral, dient frases fetes com “no hem de llençar ni un paper a terra” , “som gent de pau”, “és la foto que ells volen”, etc. En definitiva, una obsessió amb la puresa i la superioritat moral que frega allò malaltís.

Dit això, cal dir que els catalans vam sortir de dues gàbies psicològiques.

La primera va ser la de la por de la repressió espanyola, i en vam sortir el Primer d’Octubre.

La segona és la gàbia psicològica de la puresa i la superioritat moral creada pel processisme i en vam sortir amb les protestes postsentència, concretament a la plaça Urquinaona i a l’aeroport del Prat.

Els joves catalans, frustrats i plens de ràbia, van enfrontar-se amb la policia espanyola amb contundència, ignorant els dogmes morals del procés, trencant així els barrots de la gàbia psicològica creada pel procés.

En la seva actuació recent a TV3, Oriol Junqueras bàsicament intentava refer la gàbia psicològica de la superioritat moral, dient-nos tres-centes vegades que és la millor persona del món, com si això fos el que el poble català vol o necessita.

Així, els catalans ens hem deslliurat de les dues gàbies que ens impedien d’alliberar-nos, i per això la qüestió que és lògic plantejar-se ara és: Què falla?

Responc de manera simple: els processistes, coordinadament amb els invasors castellans, estan creant una tercera gàbia psicològica amb la qual pretenen controlar-nos: el derrotisme.

Primerament volen fer que el poble català oblidi el Primer d’Octubre i no recordi la força que pot tenir si actua coordinadament.

Després volen enterrar el sentiment de rebel·lió postsentència estigmatitzant-lo i reprimint-lo (la Generalitat es presenta a com acusació particular contra els detinguts postsentència).

I, finalment, volen destruir la moral del poble català per fer-lo caure en el derrotisme més absolut i al capdavall tornar a la via autonomista de l’estatut del 2006 i del pacte fiscal.

Els processistes, a corre-cuita, ens fan creure (o ho intenten) que la via unilateral ha fracassat per poder seguir amb el seu negoci de pa sucat amb oli parasitant l’administració, enganyant-nos com sempre han fet mentre es van pensant a quin costat del jardí del xalet es construiran la piscina .

Com a nacionalista català que no tinc cap gàbia psicològica, ni dels invasors castellans ni dels processistes. Us diré el següent:

L’única cosa que ens separa als catalans de la nostra llibertat són les barreres psicològiques que ens han imposat Espanya i els seus necessaris col·laboracionistes de Catalunya.

Si els catalans superem les nostres pors, si superem la mentalitat d’esclau domesticat que tenim i acceptem que la independència serà un procés difícil, que hi haurà germans que es perdran a mig camí per la repressió espanyola, i que haurem de córrer riscos físics i econòmics, la independència de Catalunya l’aconseguirem en qüestió d’hores o dies.

Catalunya, amb la seva llengua i la seva cultura, està en perill. Amb els fluxos migratoris i les taxes de natalitat actuals, té com a molt dues generacions de vida.

Els catalanoparlants som minoria a Catalunya, i demogràficament ens estem suïcidant a passes de gegant. Si no aconseguim l’Estat català ràpidament, ja ens podem anar acomiadant de Catalunya per sempre. Només en restarà el nom escrit en llibres d’història, llegendes, símbols i monuments.

Podem passar a la història com els que no van fer res per salvar la nostra nació de la desaparició o bé com aquells que vam lluitar fins al final per evitar la desaparició de Catalunya i ho vam aconseguir.

Tu com vols passar a la història?

Al Front Nacional de Catalunya lluitarem fins a la fi. Perquè si lluitem podem perdre, però si no lluitem estem perduts.

 

Magí Hildebrandt

Portaveu de les Joventuts del FNC