La catalanitat de Formentera

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

L’independentisme oficialista dels darrers anys ha oblidat volgudament que la catalanitat és molt més gran que la catalunyeta autonòmica de les quatre províncies espanyoles. La Catalunya Nació i la catalanitat que l’afaiçona s’estenen més enllà de les Alberes, de la Noguera Ribagorçana i del riu de la Sénia, i travessen la mar Mediterrània per arribar a les Illes Balears i a l’Alguer, el país català de Sardenya.

La nostra Catalunya, la que defensa el Front Nacional de Catalunya, tal com diu el seu decàleg, és la nació dels catalans i va del Cinca a l’Alguer i de Salses a Oriola. Allà on hi ha catalans i on hi ha topònims catalans, hi ha Catalunya. Per tant, l’illa de Formentera, com Menorca, la Vall d’Albaida, el Garraf o el Matarranya, és Catalunya.

A Formentera s’hi parla en català fa més de 300 anys, d’ençà que hi viuen humans de forma estable. Els habitants de Formentera parlen en català i tenen com a bandera privativa la bandera catalana amb una sèrie de referències locals.

En temps medievals, en ple període expansiu de la Nació Catalana, el nostre rei En Jaume endegà la conquesta de Mallorca i d’Eivissa, illa aquesta darrera que fou conquerida el 1235. Guillem de Montgrí, eclesiàstic empordanès de Torroella de Montgrí, fou el conqueridor de les Pitiüses (Eivissa i Formentera) i, com a feudal d’ambdues illes, concedí Formentera a en Berenguer Renard, amb els drets de governar-la com a vassall feudal i de poblar-la de catalans. Tanmateix, aquesta colonització aleshores encara no es va produir.

El poble formenterer com a plançó illenc del poble català va néixer més de tres segles després de Guillem de Montgrí gràcies a la iniciativa d’en Marc Ferrer, un barber eivissenc que, talment com el pioner d’un western, es va establir en una terra verge i salvatge, despoblada i fins aleshores erma. Eren els darrers anys de la dècada de 1690 i aleshores el corsarisme i la pirateria sarraïnes encara eren ben presents a la Mediterrània catalana. De tant en tant les falconades dels pirates barbarescos ferien les viles i vilatges de la nostra costa. Els sarraïns robaven, mataven i s’enduien molts catalans i cristians d’altres nacionalitats cap a les seves terres per ser venuts com a esclaus. Formentera, a finals del segle XVII, encara era deshabitada perquè ningú no gosava d’establir-se en una illa desprotegida i del tot vulnerable als atacs pirates.

Tanmateix, l’esperit emprenedor i, fins i tot, un punt aventurer d’en Marc Ferrer, s’imposà a la por d’establir-se en una illa petita i que encara era ben desolada. En Marc Ferrer va convèncer altres eivissencs com ell d’instal·lar-se a la xicoteta illa veïna. Eivissa experimentava un creixement demogràfic vegetatiu prou important per generar un petit excedent de població que va servir per començar a poblar Formentera a principis del segle XVIII.

La catalanitat fundacional dels formenterers es pot veure també en la indumentària tradicional de l’illa, amb les característiques barretines inequívocament catalanes amb què es cofaven els pagesos i amb la qual es guarneixen els dansaires masculins del típic ball pagès.

Avui, dia de Sant Jaume, felicitem els formenterers en la seva diada i els emplacem a no renunciar a la catalanitat i a seguir mantenint viu el llegat cultural ancestral dels seus avantpassats.

 

Fèlix Rabassa
Historiador