Josep Dencàs, ni covard ni feixista

Article de Jaume Nolla sobre la figura de Josep Dencàs amb motiu de l’aniversari del seu naixement.
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Un dels protagonistes dels famosos fets del 6 d’octubre del 1934 fou el doctor Josep Dencàs i Puigdollers. Una figura incòmoda per a la majoria d’historiadors del nostre país, els quals, pràcticament tots ells, amb excepcions comptades amb els dits d’una mà, han caigut en el parany de la propaganda agressiva d’ERC contra el nostre homenatjat al llarg de molts anys.

Encara avui dia, en el partit esmentat, incloses les joventuts que poc saben de res i viuen amb els aclucalls posats dels ases que redolen per les sínies, el tenen com una figura desprestigiada que va abandonar el president Companys en les hores més difícils.

Els historiadors tan sols es concentren en la fugida, per a ells poc digna, d’en Dencàs per una claveguera del Palau de Governació amb la finalitat d’evitar la detenció per part de les autoritats espanyoles i, en conseqüència, la presó.

Repeteixen sistemàticament la seva presumpta covardia sense tenir mai en consideració un llibre que el nostre protagonista va publicar l’any 1935: “El 6 d’octubre des del Palau de la Governació”. Per entendre’ns, una mena d’“En defensa pròpia” de Verdaguer, però en versió política.

Ja en el prefaci de l’obra, en Dencàs apunta: “No són les gestes belles i reeixides les úniques dignes d’ésser conegudes i lloades, puix que àdhuc en els errors i en els fracassos hom podrà trobar-hi ensenyaments útils per a l’esdevenidor.”

En Dencàs era un independentista convençut. Un home que no tolerava l’engany ni el despropòsit d’un president que, abans del seu martiri en mans del feixisme franquista, fet que sempre cal tenir present per ser respectuosos davant aquesta ignomínia, era mirat de cua d’ull per part de tot el nacionalisme català.

Lluís Companys, en tot moment, un cop investit president de la Generalitat de Catalunya, es va voler fer perdonar la seva nul·la visió catalanista del país. Com que estava enfeinat en sortir de diversos culs-de-sac polítics, molts creuen que va veure l’oportunitat (tot i que perillosa) de treure’s del damunt persones d’Estat Català que li feien veritablement nosa en el Govern i també en la seva visió política netament espanyola, i ordeix un 6 d’octubre que el mateix Dencàs s’adona que va abocat al fracàs.

En el llibre abans esmentat, exposa amb tot detall com demana al president diners, persones i armes per a fer la defensa de la “República Catalana” que el president Companys afirma voler dur a terme. Malgrat tot, com ja és ben sabut, totes les promeses no es van complir mai. De la mateixa manera que en ocasions més recents hem pogut comprovar com malauradament res no es va preparar pel que havia de venir.

 

EL MALEÏT 6 D’OCTUBRE

Arriba el 6 d’octubre i Josep Dencàs, amb el poc que té, i probablement amb una bona disposició d’esperit i tot pensant que el poble s’hi uniria, intenta fer una defensa d’una Catalunya que no estava preparada per a la independència (si fa no fa, com ens ha succeït recentment; no cal incidir-hi).

Davant l’ensulsida de tot plegat, com un lluitador nacionalista més, i seguint l’estela del que feien els irlandesos, en Dencàs fuig del Palau de Governació puix de res no serveix un patriota entre les reixes de les presons dels teus enemics.

Malgrat tot, el president Companys i tot el seu govern, com xaiets, es deixen detenir per, al cap d’un temps sortir com grans herois d’una fita que no va servir per a res. La història ens ho ha ensenyat, l’aventura pseudo-independentista del 6 d’octubre del 1934 només va ser un pretext que tenia la finalitat de treure’n un rèdit polític (suposo que això continuarà sonant al lector).

És més, el president Companys i tota la colla que li feia la gara-gara van començar (com ja havien fet amb anterioritat) a dir tota mena de penjaments contra el doctor Dencàs, fins al punt d’arribar a fer-lo culpable de la derrota, quan, com és ben sabut, fou el mateix president qui en va ser el màxim responsable.

Tothom, en aquells anys, i lògicament abans de l’afusellament execrable, sabia que Lluís Companys, a part de patir alguna mena de trastorn mental, tal com afirma el doctor Soler i Pla en les seves memòries, no havia estat mai catalanista. Ans al contrari.

De fet, les acusacions d’estar al darrere de l’atemptat dels germans Badia sempre han sobrevolat el món nacionalista i, tot i el respecte que cal tenir-li com a víctima del franquisme, és impossible no tenir present la seva animadversió contra el nacionalisme català.

 

LA VIDA DESCONEGUDA D’EN DENCÀS

Al doctor Josep Dencàs i Puigdollers, que s’autodefinia com un nacionalista intransigent, un independentista, li van crear intencionadament una mala imatge que encara dura avui dia, per desgràcia.

Si fóssim un país normal, se li retrien els homenatges pertinents, malgrat les incomoditats d’una part de la població que ha viscut enganyada per culpa d’un excés de propaganda política adversa.

Aquesta fugida del 6 d’octubre, per a continuar amb la lluita per la llibertat del nostre poble, encara no s’entén en un país governat per perdedors, polítics que juguen malintencionadament amb el victimisme, historiadors que volen estar bé amb el poc públic que encara llegeix i una tropa mediàtica de periodistes analfabets tan sols disposats a no perdre el seu miserable bri de popularitat.

El 19 de març del 1900, Josep Dencàs va néixer a Vic, i al cap de poc, tota la família es trasllada a Barcelona, a Sant Andreu de Palomar, un municipi que recentment s’hi havia agregat.

Fou boy-scout en una colla anomenada “Els catalanistes” i el 1916 entra a la facultat de medicina de la Universitat de Barcelona, on s’integrà en l’ambient patriòtic que s’hi respirava.

El 1918 comença a col·laborar en diverses publicacions, on exposa el seu ideari polític, que no canviaria pas amb els anys: la seva defensa a ultrança del país, amb un nacionalisme radical d’inspiració irlandesa, el rebuig a la lluita de classes com un factor pertorbador de l’economia d’un país, sense casar-se mai ni amb els obrers ni amb la patronal. Per a ell, la defensa de la nació oprimida anava per davant de la lluita social, tot condemnant el marxisme per ésser un pensament polític que només feia que enfrontar els homes d’una mateixa nació.

 

EL METGE NACIONALISTA I FRANCMAÇÓ

Un cop acabada la carrera de medicina (sembla que havia començat també la de Dret, però no hi ha documentació que afirmi que l’hagués acabada) exerceix sobretot en barris pobres com el Verdum i l’aleshores anomenat el Xarlot, ple d’immigrants catalans i valencians, i sobretot espanyols vinguts de diverses contrades i amb molt pocs recursos econòmics.

De fet, no llegireu gairebé mai que en Dencàs, en moltes ocasions, va pagar de la seva butxaca les medecines per als seus pacients que no en tenien ni cinc per a obtenir-les. Els seus detractors no fan esment d’aquesta circumstància ni que a finals del 1926, a la Torre Boades, al costat de l’estació de Sant Andreu, juntament amb altres metges i del que aleshores en deien germandats (les mútues actuals) funden l’Hospital de Sant Jordi, encara en funcionament avui dia. Tota aquesta tasca filantròpica no li ha estat mai reconeguda.

Dencàs va compaginar sempre la seva tasca de metge amb la política, sempre a l’òrbita d’Estat Català (fundat el 1922); però no va ser fins al seu viatge de noces a París, l’any 1925, que no es va trobar per primer cop amb el president Macià, amb qui va tenir gran sintonia i amb el qual, de manera discreta, va mantenir llargues converses que tractarien del futur que calia crear per a Catalunya.

El 1928 és iniciat a la Francmaçoneria i es mou per diverses lògies en les quals es troba persones d’Estat Català i del que seria la futura ERC. Una de les seves tasques serà la de mirar de catalanitzar una maçoneria que a Catalunya es feia en aquella època majoritàriament en castellà.

Aquestes trobades amb moltes personalitats de l’època que també havien estat iniciades ens poden fer entendre certes relacions que va tenir un cop entrada la república espanyola.

 

LA POLÍTICA ACTIVA

Amb el retorn de l’exili del president Macià és quan l’activitat política d’en Dencàs augmenta, tot desplaçant una mica la del metge. És en aquest moment que coneixerà els germans Badia, amb qui tindrà una excel·lent relació, i es convertiran en el futur en ferms col·laboradors seus.

Josep Dencàs fou també un dels onze ponents de l’Estatut de Núria, el qual, temps després, seria retallat a la mínima expressió, un esport molt practicat a l’estat espanyol, si se’m permet la ironia.

Dencàs, que ja feia temps que es movia dins l’òrbita d’Estat Català, poc després de la creació del partit, havia també fet diverses accions contra la dictadura de Primo de Rivera des de la clandestinitat.

No té res de covard un home que accepta formar part de la Diputació Provisional de la Generalitat, just després de la Proclamació de la República Catalana per part del president Macià, amb el perill que el fet comportava en aquells moments.

Tampoc mai ningú no ha parlat de la seva gran tasca com a Conseller de Sanitat en el primer govern de la Generalitat dels anys trenta, tot creant iniciatives hospitalàries per als infants o executant plans contra les malalties venèries i la tuberculosi, que eren dues xacres que la societat d’aleshores condemnava a l’ostracisme.

 

TOTHOM ÉS FEIXISTA (SI NO ETS DELS MEUS)

Un penjament que va rebre en Dencàs, i que potser sonarà molt als nacionalistes patriotes del FNC, és el de feixista.

Aquesta acusació malintencionada neix arran de la seva participació en la preparació d’escamots militars (tant d’EC com de les JEREC). Es van constituir grups de joves que es preparaven per a una possible insurgència contra Espanya i arran de la seva participació en les desfilades d’aquests escamots el 1932, aviat va sorgir a certa premsa el tractament de feixista a Dencàs exclusivament, tot i que hi havia la participació d’altres membres destacats d’EC i la conformitat del president Macià.

Lluís Companys i totes les toies entorn de L’Opinió van moure els fils necessaris per tal que una part de la premsa, inclosa la satírica, com El Be Negre, diguessin d’en Dencàs que era un dictador, un nazi alemany, un feixista, un extremista eixelebrat, etc.

Fou una campanya molt ben orquestrada que, com diem, es va iniciar el 1932 i, tot i que en Dencàs es va defensar de totes aquestes falses acusacions, el mal ja estava fet. La idea de crear un exèrcit català que ens dugués a l’alliberament nacional no va ser mai ben vista per certs sectors pseudo-catalanistes que amb tan sols un any de república ja tenien les menjadores ben aferrades. Permeteu-me subratllar l’analogia d’aquests fets amb el que estem patint els del FNC amb els partits processistes noranta anys després. El nacionalisme real i el patriotisme ben entès encara no han entrat en les mentalitats indolents i espantadisses dels nostres contemporanis.

 

QÜESTIONS

Per què el president Companys (gens nacionalista i instigador dels penjaments contra en Dencàs) ofereix la Conselleria de Governació el 1934 (la qual tenia al seu càrrec el control de l’ordre públic) a un home que ell mateix sabia que era acusat de feixista?

Quina intencionalitat s’amagava rere aquest gest, tot i sabent que en Dencàs no s’hi podia negar puix era la quota necessària d’EC dins del Govern?

Per què, tot i que el president Companys havia ordenat confiscar les armes del Sometent (en mans majoritàriament de gent anticatalana i pro anarquista), no es va dur a terme la seva ordre?

Per què, tot i tenir la possibilitat de fer-ho, el president Companys no va ordenar fer créixer el nombre de Mossos d’Esquadra com a policia nacional amb la finalitat de suprimir la Guàrdia Civil?

Són qüestions que ens fem nosaltres i que també es feia en Dencàs, i que, curiosament, els historiadors semblen passar per alt. Qüestions que va fer públiques en Josep Dencàs en una conferència a la seu del CADCI el maig del 1936, però que encara avui dia no han obtingut cap resposta.

 

LA FI

El doctor Dencàs sempre va dir que havia estat víctima d’un engany a dins del Govern, el boc expiatori d’una conxorxa per eliminar de la Generalitat els elements nacionalistes que volien una Catalunya lliure.

Poc abans de la Guerra Civil, retornat de l’exili que va escollir per no ser agafat per les autoritats republicanes espanyoles, i un cop alliberat Companys i tot el seu seguici victimista, va exercir novament de metge a la clínica Sant Jordi.

Malauradament, l’esclat de la guerra, l’afer dels germans Badia i l’odi que li tenien tot de grups anarquistes per ser nacionalista català i francmaçó (els quals també van ser perseguits per la FAI abans que per Franco), el van obligar a fugir del país amb tota la seva família. El terror que va esclatar per part dels incontrolats anarquistes a Catalunya va ser l’esca que va fer decidir la família Dencàs a agafar el primer vaixell cap a un destí estranger.

Un destí que els va dur a Gènova i que les ments encara esperpèntiques del nostre país creuen que va ser triat expressament atès que, com a feixista, anava a acollir-se a un país dominat per aquesta ideologia.

Tot plegat una altra falsedat: a Gènova va ser reconegut i detingut, i sort que va tenir l’ajut de l’advocat Henri Torres (que havia defensat Macià en els fets de Prats de Molló), el qual, amb astúcia, el va poder treure de la presó genovesa.

Recuperada la llibertat, va fer cap a Banyuls, fins que finalment el 1948 va fugir a Tànger, on fundà una petita clínica per ajudar els sectors més humils de la ciutat. Cal recordar, a més, que estava en recerca i captura per les autoritats franquistes, la qual cosa desmunta una vegada més aquest feixisme sense cap fonament, tret del de la maledicència.

Als anys seixanta, a causa d’un relaxament vers els exiliats, va tornar momentàniament a Barcelona, on va ser intervingut d’una infecció al ronyó. Malauradament, però, aleshores va contraure una infecció hospitalària. Va retornar a Tànger tant aviat com va poder, on morí l’any 1966 oblidat per bona part del nacionalisme català.

 

CONCLUSIONS

Observem que, tant abans com ara, feixista és el mot que l’establishment català, presumptament nacionalista, fa servir per treure’s del davant els veritables nacionalistes que els poden robar les menjadores espanyoles, que, disfressades de catalanes, alguns compatriotes s’empassen per a poder anar fent la viu-viu.

¿És feixista algú que diu en els seus escrits que vol “establir un règim social tan avançat com el volgués el poble, però no pas implantat per sorpresa o per minories tèrboles, sinó seguint els dictats de la majoria del poble i dintre d’un règim de democràcia pura i de respecte entre tots els catalans”?

 

EL VERITABLE LLUITADOR NO ES DEIXA AGAFAR

En el llibre d’en Dencàs que hem esmentat al començament d’aquest article, en el qual explica sense embuts tots els despropòsits del govern Companys, anteriors i posteriors al 6 d’octubre, es fa una defensa de la seva fugida, amb la mentalitat del lluitador nacionalista que vol la llibertat plena del seu poble, que tant serveix per a la seva època com per a la nostra, atès que malgrat el pas dels anys, sembla que els catalans no vulguem aprendre.

De la seva mà podem llegir: “Crec suficient de dir que no hi ha motiu plausible que obligui ni que justifiqui que els caps responsables d’un moviment revolucionari no reeixit hagin de lliurar-se voluntàriament a l’enemic”.

Plató, en un dels seus diàlegs, el Laques, intenta definir el coratge d’una manera senzilla i entenedora. Mentre el general Laques afirma que només és coratjós aquell qui roman a les files repel·lint l’atac dels enemics i sense fugir, Sòcrates li retreu que també pot ser coratjós aquell qui lluita amb els enemics fugint, i posa l’exemple d’Homer quan elogia la traça d’Enees en tocar el dos, tot enaltint-lo com a “Mestre en la fugida”.

Sòcrates, en la ploma de Plató, diu obertament que una fugida a temps pot ser una victòria clara a posteriori. I en això no hi ha covardia, ans al contrari, hi ha intel·ligència.

La qüestió que ens hem de fer els patriotes és: hi pot haver honor en la fugida? Doncs sí, perquè, com diu Plató, el coratge mancat d’intel·ligència no és coratge. I veient el que estem vivint en els nostres dies, és evident que el veritable lluitador per la Pàtria Catalana és aquell que fa allò que més convé segons les circumstàncies i, sobretot, no es deixa pas agafar per l’enemic. Un pres polític no pot comandar un poble. Josep Dencàs ho tenia molt clar. Altres es veu que no tant.

 

Jaume Nolla
Periodista i escriptor

 

Col·laboreu amb el FNC