Intuïcions i reflexions polítiques del bisbe Torras i Bages útils en ple s. XXI

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Què es pot aprofitar del pensament polític d’en Josep Torras i Bages? Hem de considerar completament desfasades les reflexions que va fer fa 130 anys a la primera part de La tradició catalana (1892), després de canvis de tot tipus al nostre país, tant del punt de vista socioeconòmic com del demogràfic i el lingüístic? 

Ens centrarem només en el vessant polític del seu pensament, en el qual, sorprenentment, hi podem veure algunes problemàtiques que afecten la Nació actualment, i del qual podem extreure línies d’actuació per a la Catalunya del s. XXI, tot obviant el vessant més religiós i moral que el bisbe lliga indissolublement amb l’Església. 

Per treure’n profit de cara a l’esdevenidor cal aclarir, però, el significat profund d’alguns conceptes centrals dels articles que ens podrien fer arrufar el nas. Paradoxalment, conceptes que podríem qualificar com a extremadament moderats i superats com ara regionalisme, pàtria comuna, esperit regional, conserven la seva força i, malauradament, el pensament polític actual no els empra ni pretén reflexionar sobre el que volen dir. 

Per regionalisme, l’autor entén l’amor al propi país més immediat, la imbricació entre la seva població, el territori, els seus costums i lleis que no són ideats de dalt estant sinó fruit de la tradició, l’esperit del poble i de l’adaptació a les condicions particulars. Aquest concepte avui dia tindria cabuda tant dins el Principat com, a un nivell superior, dins d’una Catalunya Gran que, com no pot ser d’altra manera, s’organitzaria de forma regionalista i confederal. Reinterpretant l’autor, l’esmentada Catalunya Gran seria la pàtria comuna, creada des de baix i no amb afany uniformitzador, aconseguint harmonitzar la regió amb la Nació completa. 

Com és evident, actualment tots els partits dits independentistes amb representació parlamentària al Principat rebutgen explícitament o implícita el regionalisme, pretenen un disseny legislatiu i social perfecte fet des del centre (Barcelona?), uniformitzador i sense tenir en compte la tradició, l’esperit regional, com si el Principat fos una tabula rasa on anar fent provatures emmirallats en iniciatives d’arreu del món. De la pàtria comuna i de l’esperit regional no cal ni parlar-ne; així doncs, sense regionalisme ni nacionalisme, què resta? Em sembla que autonomisme i simple administració d’una província. 

Tot seguit citaré alguns passatges destacats per il·lustrar els temes que tracta Torras i Bages a La tradició catalana i que són plenament vigents: 

El desplaçament demogràfic i la dissolució dels catalans 

“La transformació passiva d’un poble no és signe de vida sinó de mort.” (pàg. 29). 

“Convé fomentar l’esperit, que és la substància de la pàtria […] Un nou esperit faria un nou poble, l’un seria la successió de l’altre, mes no fóra el mateix ; la casa seria idèntica mes l’estadant divers […]” (pàg. 36) 

“Destruït l’antic esperit català i infús el nou, tindríem en realitat una transsubstanciació de la pàtria.” (pàg .36) 

“Qui coneix una llengua coneix el poble que la parla, i desapareguda la llengua queda també esvaït el poble o, almenys, substancialment canviat.” (pàg. 43) 

En aquests passatges seleccionats s’hi expressa part del temor que podem experimentar els catalanistes en la conjuntura actual. Només cal tenir ulls a la cara per veure com el poble català, hegemònic demogràficament en el seu territori fins fa 70 anys, accepta passivament la profunda transformació que està patint amb les successives onades migratòries i com, l’esperit, és a dir, els usos i costums estan canviant molt de pressa, de manera que la llengua es va esllanguint i assistim a aquesta “successió” o “transsubstanciació” del poble català per no se sap ben bé què. 

Evolució amb esperit democràtic i regionalista 

“Si la duració dels segles i el canvi de costums i de la manera d’ésser del poble fan necessari reparar les antigues institucions, havem de buscar en la mateixa pàtria els mitjans de restauració.” (pàg. 32) 

“Si aqueixos legisladors que, en dictar lleis, no tenen en compte el poble que els ha de practicar […]” (pàg. 36) 

“No és la regió l’enemiga de la pàtria comuna, al revés, d’ella rep la substància vital.” (pàg. 65) 

En aquests passatges s’hi reivindica la moderació en els canvis legislatius i la necessitat de tenir en compte el poble català i la seva tradició rebutjant innovacions d’altres latituds que no tenen res a veure amb el nostre context i que, per tant, és molt probable que fracassin. D’altra banda, la regió enforteix la Nació. 

Un petit exemple podria ser la llarga polèmica sobre els correbous a les Terres de l’Ebre. 

Contra l’uniformisme 

“És no conèixer la naturalesa humana pensar que els homes han d’amar i fer sacrificis per aquesta idea abstracta de pàtria, per aquesta mare desconeguda que és la pàtria en els sistemes unitaristes.” (pàg. 63) 

“Per la virtut natural de sa essència, el regionalisme afavoreix l’esperit de família, així com l’unitarisme el pertorba. Aquest últim treu el ciutadà de casa seva i el porta als grans centres.” 

“El nostre ideal ha de ser que cada ciutadà pugui igualment en ella completar sa vida civil i social.” (pàg. 67) 

“Els moderns han caigut en la contradicció que al mateix temps que d’una part ponderen els avantatges de l’associació, del progrés de l’agricultura i la indústria, d’altra han treballat per la destrucció de la casa.” (pàg. 69) 

“Què més ridícul que usar noms castellans […] per anomenar persones nascudes i que han de morir en el cor de Catalunya?” “prenent el fastigós caràcter uniforme que argüeix, generalment parlant, un país sense esperit propi.” (pàg. 81) 

“El principi per la Revolució sagrat i característic d’ella és la igualtat, principi negatiu i essencialment antiregionalista. És aquesta igualtat negativa, perquè no significa que per adequar-se a la mida deguin allargar-se els petits, sinó escurçar-se els grans.” (pàg. 86) 

“La tirania ama la concentració del poder […] ha anat matant la vida de les regions, ha destruït les entitats naturals que, com a membres ben ordenats, formaven el cos de la nació.” (pàg. 88) 

Segons els unitaristes “l’obra dels segles ha de fer lloc a l’obra dels innovadors”, ”els ciutadans són els qui s’han de conformar a la llei i no la llei als ciutadans.” (pàg. 94) 

“L’amor naix de la freqüentació de la cosa, de l’antiguitat d’ella […] la família, la regió és un ser moral que ja existia abans que ell naixés i que continuarà després de sa mort.” (pàg. 96) 

Es parla molt de l’equilibri territorial dins el Principat. Vet aquí com d’important és mantenir vives les regions per evitar la despersonalització del país i, en darrer terme, la desnacionalització. Com d’important és fer front a la centralització excessiva que xucla les forces del país tot facilitant la uniformització i la concentració de poder. Com bandegen mitjans i partits la idea de continuïtat, com es fomenta la igualtat, no d’oportunitats sinó de resultat, que estronca la capacitat de treball dels catalans i ens vol com a simples “administrats”. Pensem en el sistema electoral que discrimina les comarques, pensem en el sistema radial de transport públic centrat quasi exclusivament en les necessitats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en les inversions i la gestió turística que destrossa mediambientalment, socialment i nacionalment el país, etc. 

Potser que, abans de llançar-nos de cap a seguir la darrera moda londinenca, teoria importada directament de les universitats de Califòrnia o mesura legislativa dels països escandinaus, rellegim pensadors arrelats al país i dels quals, amb l’actualització pertinent, en podem extreure lliçons per actuar en política i per fer Nació. 

Un catalanista del Penedès 

 

Bibliografia 

Torras i Bages, Josep. La Tradició catalana. Barcelona: Edicions 62, 1988.

Col·laboreu amb el FNC