Impostos directes a Catalunya: cornuts i pagar el beure 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

La notícia del passat 26 d’octubre segons la qual el Tribunal Constitucional espanyol anul·lava l’Impost de Plusvàlua Municipal va causar un bon rebombori, amb raons molt justificades a casa nostra tant per als detractors com per als qui donaven suport a aquesta decisió.

I ahir ens arribà la notícia que el mateix tribunal anul·la la llei catalana de l’IRPF que hagués permès que rendes baixes puguin tributar menys. Això, diuen aquests jutges espanyols, envaeix competències estatals. Així doncs, tornem a ensopegar amb la mateixa pedra i no n’aprenem: una Generalitat autonòmica mai no podrà modificar lleis espanyoles!

Dit això, i entrant en matèria, l’impost de Plusvàlua Municipal es paga tan bon punt es produeix la transmissió d’un immoble entre particulars, tant si és per compravenda, donació o bé herència, i es calcula en base al cadastre municipal. Cada consistori pot decidir lliurement quin tipus impositiu hi aplica, essent aquest d’un màxim per llei del 30 %. Val a dir que aquesta recaptació suposa entre un 10 i un 15 % de la recaptació total dels municipis. A Barcelona, per exemple, fou d’uns 200 milions d’euros el 2019.

Un altre cas semblant és el de l’Impost de Successions, però en aquest cas qui recapta és la Comunitat Autònoma. Les lleis espanyoles també donen una certa llibertat de gravar més o menys segons la conveniència dels governs autonòmics. A tall d’exemple, la Rioja fa pagar un 7 %, mentre que Catalunya, un 10 o un 11 % segons certes condicions.

Deixant de banda el fet de considerar que fer pagar impostos a hereus —que reben immobles, sobretot, i que aquests immobles ja van tributar religiosament en el seu dia— provoca situacions com que calgui despendre’s de patrimoni rebut en herència per tal de sufragar tals impostos, sorgeixen diverses consideracions genèriques a la situació dels impostos directes a la nostra Nació:

1. Tornem a deixar ben palès que les decisions que afecten la fiscalitat pública catalana en totes les seves administracions, que haurien de dependre exclusivament del nostre País, depenen de tribunals espanyols i tenen com a missió clara uniformitzar el panorama impositiu a tot l’Estat.

2. El fet que al nostre País els tipus impositius siguin més elevats i hi hagi més volum de recaptació que a altres llocs de l’Estat espanyol ens demostra que, cobri qui cobri l’impost, els nostres impostos serveixen, indirectament, perquè a aquests altres llocs puguin continuar de tenir tipus impositius baixos i, en definitiva, es permetin el luxe de recaptar menys. Tot plegat, si falten diners ja rebran ajudes estatals que igualment sortiran de les “insolidàries” butxaques catalanes…

3. Els municipis, en el cas hipotètic que s’acabés anul·lant la Plusvàlua, no tindrien més remei que cobrir la davallada d’ingressos amb pujades de l’Impost de Béns Immobles (que també recapten ells) als seus habitants. Això ja passa a molts municipis catalans, que tot just ara aproven els pressupostos per al 2022.

Per tot això, constatem que les decisions sobre què, quan, com i qui cobra els impostos a Catalunya s’han de regir per lleis exclusivament catalanes, i no des d’una autoritat judicial forana que no dubtarà de llevar riquesa d’allà on se’n genera cap a llocs on no se’n crea.

 

Martí Naval

Col·laboreu amb el FNC