Immigració: El gran tabú

FNC_immigrants
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Mai com ara, un tema ha estat tan impopular al nostre país com el de la immigració. Un tema del qual l’esquerra només parla quan vol fer apujar els seus índex de popularitat, i al qual la dreta tan sols recorre per fingir una radicalitat de la qual fuig quan arriba al poder. Un tema que molts cops es porta a l’absurd i es redueix a qüestions de pobresa, explotació laboral o seguretat pública. Un tema, en definitiva, que s’enfoca amb parcialitat, sempre evitant de parlar del control migratori, el gran tabú.

Tanmateix, el debat sobre la immigració ha de ser, per força, un debat sobre el control migratori. Un debat que ho inclou tot, perquè pobresa, explotació i immigració incontrolada són tres potes d’una mateixa cadira.

Pobresa, sistemes repressius: L’origen

Tot comença en origen, amb una combinació de pobresa i falta de llibertats. Persones que no aconsegueixen tenir una vida digna als seus països o que, simplement, aspiren a més, decideixen d’emigrar. I aquí es presenten les dues primeres qüestions que ningú gosa comentar: la distinció conceptual entre immigrants en general i refugiats en particular, i la diferenciació forçada entre aquells que emigren legalment i els qui ho fan de manera irregular.

Pel que fa a la primera qüestió, en els darrers anys s’ha provat de reduir la immigració a una qüestió de valors i llibertats identificant tots els immigrants, sense excepció, com a refugiats. Del “volem acollir” al “welcome refugees”, es pretén que les consideracions sobre l’impacte socioeconòmic de la immigració es deixin de banda. L’acull es ven com un deure cívic.

Tanmateix, un estudi de Frontex (enllaç), la Guardia Europea de Fronteres i Costes, sembla assenyalar el contrari. El 97 % dels qui arriben a la UE de manera irregular són homes, i majoritàriament en edat laboral, així que no és gaire arriscat d’afirmar que es tracta en gran part de persones que cerquen oportunitats laborals, com el mateix estudi refereix.

Pel que fa a la segona qüestió, s’està multiplicant exponencialment la immigració il·legal, perquè les possibilitats reals d’aconseguir una via legal d’entrar al Primer Món s’han reduït força. Molts en culpen els governs conservadors dels darrers temps, però és evident que, després de gairebé una dècada de crisi econòmica profunda, són les oportunitats les que han desaparegut. Catalunya, per exemple, té actualment 916.901 desocupats registrats al Servei de Col·locació. Pensar que realment manca mà d’obra és, com a mínim, ingenu.

Per tant, ens trobem amb una immigració massiva (amb xifres que s’acosten als 100.000 immigrants anuals a la costa mediterrània) i majoritàriament motivada per l’economia, que cerca un present –o un futur- al Primer Món. Milers de persones que persegueixen una vida millor i que pensen que la trobaran aquí, i un desgavell absolut en les polítiques frontereres que els permet d’accedir a la UE.

Una falsa terra promesa: La clientelització de la immigració

La immigració, històricament, s’ha concebut com una situació temporal: a partir de la sortida del país d’origen i fins a integrar-se en la terra d’acull o bé tornar a casa (molts immigrants només pretenen guanyar diners durant uns anys per després tornar i viure millor a casa seva). Tanmateix, per bona part dels immigrants que decideixen continuar aquí, aquest impàs s’allargarà. Han accedit al Primer Món, sí, però ho han fet de la mà dels mateixos partits dels quals parlàvem al començament: una esquerra suposadament progressista que guanya vots amb una falsa compassió institucionalitzada i una dreta que només obstaculitza les propostes de l’esquerra.

Arribats aquí, aquests immigrants es troben amb una realitat que no és exactament la que esperaven. El país no és pròsper, hi ha elevats índex d’atur, especialment entre els joves; les feines disponibles són poques i mal pagades. Alguns, pocs, aconsegueixen una feina digna. Una part accedeix a treballs legals, però mal pagats. Bona part acaben en una situació de marginalitat, accedint a feines pagades en negre i sous molt per sota del que es consideraria mínimament digne. Reduïts a la pobresa, altra vegada.

I què fan els partits que tan encantats estaven d’acollir-los? Com reaccionen tots aquests progressistes que tan amunt aixequen les pancartes de “welcome refugees”? Potser els ajuden a trobar una feina o a integrar-se i aprendre l’idioma del país per tenir més oportunitats? No. Els aboquen a la misèria i, per evitar-ne els planys, els donen accés a tot tipus d’ajudes socials.

En altres paraules: milers de persones que vénen d’una situació de pobresa, moltes amb escassa formació i amb pocs coneixements de l’idioma i la cultura autòctona, es veuen de sobte convertits en una càrrega per a les arques públiques. Això, en el millor dels casos. En el pitjor, se’ls aboca a la marginalitat i la delinqüència. Una situació en què poden aguantar uns anys, fins assolir la regularització.

Aquest sistema clientelitza l’immigrant, que es converteix en un votant en potència o captiu dels mateixos partits que li permeten restar a la terra promesa. Per això, aquests partits sempre posaran més èmfasi en l’acull que en l’adaptació; més en la supervivència de l’immigrant que en la seva prosperitat. Perquè una immigració pobra, poc formada, massiva i dependent del govern és una població controlada i fidel.

Descontrol, inseguretat, guetització

Però, fins a quin punt és sostenible aquesta visió de la immigració? Fins a quin punt resulta beneficiosa per al país o per als propis immigrants?

Actualment, si atenem a les lleis espanyoles que dissortadament ens governen, un immigrant pot regularitzar la seva situació després d’uns anys subsistint al territori, independentment de com sigui aquesta subsistència. La sola cosa de què ha de preocupar-se l’immigrant és de continuar viu, quelcom que no és tan fàcil com sembla.

Recordem que aquestes persones, en la majoria dels casos, no tenen gaires opcions laborals. Amb sort, tenen accés a ajudes, i, amb sort, un altre cop, aquestes ajudes els permeten menjar cada dia -pensem per exemple en els MENA, que quan arriben a la majoria d’edat es converteixen en ex-tutelats i comencen a percebre una ajuda de 600 € al mes en un entorn on això no paga ni el lloguer-, però, i després què? Com es vesteixen, com paguen la llum, el telèfon, el gas? Com es traslladen? Com…? Enganyats per una promesa equivocada, manipulats per l’esquerra i rebutjats per la dreta, només els resten dues vies: delinquir o fer pinya i isolar-se en comunitats a mida, on es reprodueixen els mateixos trets culturals i codis de funcionament del país d’origen, sovint reaccionaris i inassumibles per una societat avançada.

Totes dues opcions afecten negativament el país d’acull. La delinqüència afecta d’una manera directa i immediata, sobretot quan es produeix un efecte crida i als immigrants que delinqueixen puntualment per gana els segueixen els qui ja ho feien al país d’origen. I arriba la “guetització”, d’una manera indirecta i a llarg termini, que impedeix una mínima’adaptació cultural i els converteix en un instrument de colonització al servei d’interessos estrangers (amb o sense la seva aquiescència).

Sí, sóc conscient que no tots els immigrants reprodueixen les característiques del seu país d’origen aquí. Sé que alguns malden per integrar-se i que molts mai no han delinquit, ni tan sols de pensament. Però és un fet que la criminalitat és més alta entre els immigrants que entre els autòctons. N’hi ha prou de consultar la web de l’INE per constatar-ho. I també és un fet, visible per qualsevol que vulgui veure-ho que les comunitats d’immigrants s’estan tancant en elles mateixes. Tenen les seves pròpies botigues, els seus centres cívics, els seus propis llocs de culte… Allà on la comunitat estrangera és nombrosa, es creen guetos, rèpliques dels seus països en terra catalana; i els guetos són fàcilment manipulables, tant des de la política com des de fora de les nostres fronteres.

Els polítics parlen d’una sola societat multicultural (necessària per l’esquerra, innecessària per la dreta), però el que hi ha no és multiculturalitat, sinó múltiples cultures, cadascuna centrada en si mateixa i reclamant cada vegada més espai. La pretesa multiculturalitat no és més que una excusa per explicar la desaparició de la llengua i la cultura catalanes i el recurs a una “lengua común” , el castellà, que sense la immigració no tindria raó d’esser.

Cal parlar d’immigració

Arribats a aquest punt, doncs, cal que ens demanem si els immigrants poden trobar una veritable vida millor aquí, o si tot plegat és sols un enganyatall; cal que ens demanem si podem absorbir els fluxos migratoris i adaptar-los socialment i laboralment; cal que ens demanem si cal mà d’obra o si, en realitat, cada immigrant que “acollim” és un clau més que clavem sobre el taüt del nostre estat del benestar i de la nostra identitat com a poble. Perquè tenir xavals de 16, 18 o 19 anys dormint en esglésies per no estar al carrer no és acollir, és escenificar un progressisme buit.

Per tant, cal parlar d’immigració. Cal parlar d’immigració ara. I cal parlar-ne en funció del que el país ha de menester del punt de vista de l’economia, la política i la identitat, i del que el país pot oferir, utilitzant el cap. Perquè si no, el país sencer, tots els seus ciutadans, incloent-hi milers d’immigrants que hi són de manera legal guanyant-se la vida, en patirà les conseqüències.

 

Eva Pesquera Solé

Llibretera