I si millorem el Règim Especial de Treballadors Autònoms?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

La societat catalana és una societat d’emprenedors, amb un teixit empresarial basat, sobretot, en la petita i mitjana empresa i en l’autoocupació. Però, malgrat que a Catalunya hi ha més de mig milió d’autònoms, que suposen aproximadament el 15 % de la població activa del país, són encara un dels col·lectius més maltractats per les lleis —especialment pel que fa a la fiscalitat— i més ignorats per les institucions.

Les lleis espanyoles, pensades per a afavorir la gran empresa i la inversió estrangera, penalitzen l’emprenedoria i suposen un llast per a la iniciativa privada local. Per tres raons, bàsicament:

  1. La fiscalitat és elevada a partir del primer dia. No hi ha cap “marge de cortesia” que permeti a l’emprenedor de començar un negoci sense la pressió d’haver de satisfer impostos per sobre dels beneficis potencials. Això fa desistir a molts emprenedors que requereixen una important inversió d’entrada i que no saben a partir de quin punt podran començar a generar beneficis reals. I, per altra banda, tampoc no hi ha una gradació d’impostos adaptada als diferents volums de negoci. Un autònom cotitza el mateix a la Seguretat Social si factura 1.000 € al mes que si en factura 3.000, i això fa que negocis que podrien ser viables hagin de tancar els primers mesos de funcionament. Una persona pot viure guanyant 1.000 € al mes, però no si un terç d’aquests mil euros ja se’ls adjudica per defecte l’Estat.
  2. La burocratització és excessiva. La quantitat de tràmits que s’han de fer per endegar un negoci no tan sols fa que el procés s’alenteixi, sinó que a més fa apujar els costos per a l’emprenedor, que es veu forçat a pagar fins i tot per coses que no ha de menester, o fins i tot a demanar permisos per obres de millora de locals que no farà.
  3. L’autònom no té, per defecte, la mateixa cobertura social que els assalariats. En cas que el negoci vagi malament, el més probable és que als deutes normals generats quan es tanca una empresa s’hi afegeixi la situació precària derivada de no poder cobrar cap prestació; una prestació que dependrà de si pot demostrar la davallada dels seus ingressos, cosa no sempre fàcil.

Aquests tres punts, combinats, són el panorama que es troba un emprenedor quan es proposa de començar una aventura empresarial, independentment del tipus de negoci que sigui.

L’autònom es troba que, abans fins i tot d’obrir, haurà de satisfer les exigències de diferents entitats pel que fa al condicionament del local, les característiques dels productes, la formació del personal…, exigències que, de vegades, es contradiuen entre elles. I a cada una d’aquestes exigències li correspon un pagament de taxes, o a vegades més d’un.

L’emprenedor es troba també que, li vagi bé o no, a la fi de mes arriba, implacable, el rebut d’autònoms, de cap a 300 €, que s’afegeix a la resta de despeses ineludibles de qualsevol negoci.

A més, es troba que ha de batallar amb la por de no reeixir, una circumstància que podria deixar-lo no tan sols arruïnat, sinó sense cap tipus de sortida. Si falla, haurà d’entendre’s amb una mútua asseguradora l’objectiu de la qual és, en realitat, no cobrir experiències fallides.

I tot això explica per què, fent honor a la dita popular de “feta la llei, feta la trampa”, molts emprenedors catalans acaben recorrent a tot tipus de “trucs” per a sobreviure: associar-se a una cooperativa de treball associat, per exemple, per reduir les cotitzacions. No són actituds defensables, però són comprensibles quan l’emprenedor, el motor del nostre petit país, ni tan sols té clar quines de les seves despeses són desgravables i quines no. Per a l’autònom tot és confús, i de la confusió legal a la injustícia només hi ha un pas.

Cal, per tant, una revolució completa en la manera de tractar els autònoms a Catalunya.

Per això, jo proposaria una reforma que inclogués, almenys, els punts següents:

  1. Una simplificació dels tràmits perquè es pugui resoldre tot amb una única acció, com ja passa a altres països: que es pugui rebre un llistat d’instruccions, complir-les, passar una única inspecció, pagar les taxes corresponents i ja està.
  2. Una cotització a la Seguretat Social adaptada al volum real de negoci –d’acord amb la declaració de beneficis de l’any anterior– i que pugui variar si el volum de negoci canvia, fins i tot al llarg del mateix exercici.
  3. Una carència inicial d’almenys tres mesos (ampliable depenent del tipus de negoci que s’emprengui) en la quota de la Seguretat Social que permeti no començar a pagar fins que s’obtinguin beneficis.
  4. Cobertura social en cas de tancament del negoci, que inclogui accés automàtic a la prestació d’atur i a qualsevol altre benefici social que s’apliqui als treballadors en la mateixa circumstància, sempre que s’hagi cotitzat el temps necessari.

I, a més, crec que també és imprescindible que es deixi d’excloure els autònoms, només pel fet de ser-ho, de múltiples beneficis als quals sí que poden accedir els assalariats. S’ha de lluitar contra la idea que l’autònom és un empresari, i, tal i com apuntava el Manifest de l’1 de Maig d’enguany del Front Nacional de Catalunya, s’ha de començar a entendre que, en bona part dels casos, no és més que un treballador, encara que es pagui ell mateix el salari.

Cal recordar que és, a més, un treballador precari, en el sentit que, a diferència del que passa amb els assalariats, que cobren cada mes independentment de les circumstàncies en què es trobi l’empresa, perquè el seu salari es defineix per contracte, l’autònom només cobra si el negoci prospera. Si, per contra, el negoci va malament, l’empresari és el darrer que cobra: primer cal cobrir els impostos, apartar l’IVA, pagar els proveïdors, cobrir les despeses (llum, aigua, telèfon, lloguer…) i, en cas de tenir treballadors, satisfer les nòmines. Després de tot això, alguns autònoms (pocs) es compren un Ferrari, i altres (massa) no poden ni arribar a la fi de mes. Alguns ni tan sols tenen un sou específic, sinó que depenen directament d’un flux de beneficis, que varia de mes a mes.

I, finalment, cal educar els consumidors perquè entenguin que els autònoms i les petites empreses són creadors de riquesa, i que cal protegir-los. Cal estimular el comerç de proximitat, afavorir els emprenedors locals per davant dels forasters i ajudar-los a innovar perquè el país no depengui tant de la inversió estrangera.

 

Eva Pesquera Solé
Coordinadora de participació del FNC