L’hostaleria també és nostra

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Un any després de tancar l’hotel per darrera vegada:

– Ha tancat el restaurant que freqüentàvem amb els nostres pares, on jugaven amb els seus néts.

– Els amics tan sols els veig a través d’una pantalla perquè vivim en comarques diferents.

– He tramitat ajudes per menjar a companys de feina que no cobraven l’ERTO durant mesos.

– S’ha aturat el meu desenvolupament laboral, com el de tants companys.

– El Senyor Parellada ha abaixat la persiana definitivament, com tants altres restaurants mítics.

Ha passat un any d’ençà que l’OMS va declarar la pandèmia de la COVID-19. I les restriccions per aturar-la han xocat de ple amb el nostre model tradicional d’hostaleria i restauració. Això mereix una reflexió.

Hom recorda el nostre modus vivendi anterior al 2020. Les trobades familiars, els cafès amb companys de feina, cerveses amb els amics, i reunions laborals als restaurants eren una constant al nostre dia a dia. Aquesta dinàmica donava feina a 178.564 treballadors, el 6,7 % del total, que gaudien de la protecció del conveni laboral d’hostaleria.

Un sector difícil que anava a l’alça

Qualsevol que s’hi ha dedicat coneix la situació amb salaris parcials o totals en B, estrets marges de benefici, horaris intempestius i contractes parcials precaris que arrossegàvem de l’anterior crisi. Però els darrers anys de bonança van portar tres anys d’augments consecutius del sou al conveni laboral (un 1,9 % de mitjana anual a totes les categories) tants anys congelat, una demanda constant de professionals cada cop més ben pagats i una especialització i diversificació d’ofertes com no s’havia vist mai. Amb la major demanda de professionals, també van millorar les condicions laborals, i això va revertir tots els perjudicis que havíem anat acumulant.

Certament, el sector vivia una expansió, arrossegat per la pujada del sector turístic, especialment a l’àrea de Barcelona, que duia una pujada constant, no tan sols en nombre de turistes, sinó en la despesa que feien. La despesa va pujar un 4,5 % més (van ser els turistes catalans qui més variaven, amb 7,5 %) mentre que el nombre de turistes pujava un 1,6 % el darrer any. Estàvem assolint, doncs, l’objectiu de millorar la qualitat del turisme.

Desocupació i precarització

A tot això, hem vist que les mesures restrictives que ha anat implementant el govern català han xocat de ple amb el nostre model de restauració, i han comportat una transformació del servei d’una part del sector (especialment a les zones urbanes i de Barcelona) i el tancament parcial o definitiu de la resta. I totes aquestes condicions s’han hagut d’aplicar sense ajuts econòmics de cap tipus per als restauradors per part d’una administració fiscalment oprimida i opressora. Mentre països de la UE com Alemanya i França compensaven amb un 70 % de la facturació, els nostres restauradors s’han hagut d’espavilar, una vegada més desemparats.

Conseqüentment, milers de treballadors vam restar, i continuem, encara, en situació d’ERTO, els més afortunats; i a l’atur, amb o sense prestació, els menys afortunats. Aquesta situació no tan sols afecta la butxaca dels treballadors, que han vist reduït el seu nivell adquisitiu, sinó que ha destapat una precarització dels serveis de restauració amb els repartidors a domicili. Hem passat de tenir milers de treballadors protegits per conveni a tenir milers de falsos autònoms desprotegits en mans d’empreses tecnològiques sense escrúpols.

Pèrdues de locals mítics i danys en altres sectors

I les conseqüències negatives no són tan sols laborals; els clients i consumidors hem perdut el fil social que ens unia a taula amb els nostres familiars, amics i companys. I, a més a més, també hem vist el tancament de centenars de restaurants i locals mítics, hem perdut un patrimoni gastronòmic i cultural reconegut tantes vegades internacionalment.

No acaba aquí la ignomínia, perquè els nostres gestors de la Generalitat han dictat ordres arbitràries i sense previsió, han condemnat unes quantes vegades la producció de cuina, que acabava amb milers d’euros dilapidats a la brossa. Milers de proveïdors i autònoms que subministraven els restaurants perduts en burocràcia impossible després de llençar tones de menjar. I em deixo altres patiments: però la llista seria massa extensa.

Calen solucions per al sector

Aquesta és la realitat que es viu en un sector massa vegades menystingut per la societat però que és pilar fonamental en les nostres relacions socials i laborals. Cal una reflexió profunda i dipositar una major confiança en uns professionals amb vocació de servei i cura als seus clients que només poden agrair tornar a unes condicions de vida que ens permetin continuar creixent com a persones i professionals. Cal salvar i preservar els nostres restauradors i treballadors, per Catalunya i els catalans.

 

Bernat Basany i Tapiol

Cap de sala

Militant del Front Nacional de Catalunya

 

Col·laboreu amb el FNC