HI PODEM FER RES, ELS CATALANS?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Cada cop més catalans veiem que el model socioeconòmic del nostre país no s’aguanta per enlloc. El dogma del creixement desmesurat que s’imposa en tots els aspectes ens porta cap a la desnaturalització completa del país, tant del punt de vista ecològic com del social i, no cal dir-ho, nacional i lingüístic. 

Algunes de les causes d’aquest fenomen ja les sabem: la globalització, l’ocupació castellana i francesa, la submissió al model de la Unió Europea, etc. D’altra banda, les nostres institucions (món local i governs autonòmics) i representants polítics actuals no tenen visió nacional, a l’inrevés, treballen activament per a evitar que reaparegui el nacionalisme català tot mantenint el seu estatus com a administradors. 

El fet és que aquestes institucions podrien dur a terme algunes polítiques contràries al model desnaturalitzador: mirar bé llicències d’establiments relacionats amb el turisme, controlar el frau en la percepció d’ajudes socials, fomentar un comerç de proximitat tot fent inspeccions i plans d’usos que no degradin barris sencers, exigir un nivell adient de llengua catalana a tot treballador i empresa, regular i sancionar comportaments antisocials o aliens als costums del país, etc., alhora que, i sobretot, apostessin per un model econòmic on el turisme massificat i de baix valor afegit anés perdent pes. Però és evident que no ho faran, només volen vots i impostos per anar fent bullir l’olla (la seva) i anar expandint la seva xarxa clientelar. 

Tanmateix, no tot és culpa dels nostres governants o altres enemics declarats. En aquesta descomposició del país també hi contribueix l’actitud dels mateixos catalans, és a dir, de la part d’habitants amb arrels històriques, familiars i culturals en aquesta terra. De bona part dels forasters, ja siguin castellans o d’altres procedències, no cal ni parlar-ne. Als primers molt majoritàriament els fem nosa i els segons quasi no saben ni que existim. 

Som els catalans amb els nostres actes diaris els qui, de forma més o menys inconscient, contribuïm a la dilució de la nostra identitat com a nació, a aquest campi qui pugui en què s’està convertint el nostre país. 

La qüestió és: què fem els catalans com a consumidors-clients, com a treballadors-empresaris, com a propietaris, com a veïns, com a turistes, com a membres d’entitats i associacions, com a amics i coneguts i com a votants/ciutadans? 

Tant costa ser client d’empreses, companyies i comerços que respectin el país, és a dir, que respectin la llengua, i amb treballadors del país o integrats? Cal anar a comprar al basar xinès, al kebab o al supermercat del pakistanès sabent que així contribuïm a l’explotació laboral, al frau i la competència deslleial i la degradació del barri? 

Tant costa mirar de contractar empleats del país o, si són forasters, donar-los indicacions per tal que es comportin com farien a qualsevol altre país? 

Tant costa mirar a qui traspasses el negoci o a qui vens o llogues el pis per evitar de contribuir a la degradació del barri? Tant costa mirar a qui vens el tros? 

Tant costa mostrar-se com a catalans de forma natural i desacomplexada en tota situació social? 

Tant costa fer alguna cosa contra l’incivisme i la deixadesa que veiem cada dia al transport públic, als carrers i les places del nostre país? 

Tant costa no votar a tots aquells qui ens han dut a aquesta situació nacional? 

Certament, costa i ningú ens hi ajudarà. Però sense aquest canvi d’actitud, íntima i personal, Catalunya ho té magre. Tu, català de La Seu d’Urgell o d’Alcoi, Manacor o El Soler, tu i els teus fills ho teniu magre si voleu continuar sent catalans a la vostra terra. 

Cal aprofitar la conjuntura actual de crisi i d’estancament econòmic i tendir cap a una relocalització de la vida en general i de l’economia, reprendre el control del nostre país i mirar de revertir algunes de les conseqüències negatives a les quals ens ha dut aquest model basat en el benefici immediat a qualsevol preu, el baix cost, l’explotació de mà d’obra estrangera poc qualificada, destrucció del territori i esgotament dels recursos naturals. 

Òbviament, ens cal un estat propi perquè Catalunya pugui anar endavant, però mentrestant és molt important tenir cura de l’espai públic, els costums, el territori, la propietat. És una qüestió d’actitud i d’amor al país, sense caure en la de tolerància mal entesa, que depèn de cadascú de nosaltres. 

Catalunya es mereix aquest esforç de tots els catalans. 

Un catalanista del Penedès 

Col·laboreu amb el FNC