Guifré I el Pelós, comte de Barcelona: un heroi nacional oblidat

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Un 11 d’agost de l’any 897, segons conten les cròniques, el comte Guifré I de Barcelona, comte de Girona, Osona, Urgell, Cerdanya i Conflent, dit el Pelós, va caure mortalment ferit lluitant contra el governador sarraí de Lleida, Llop Ibn Muhàmmad, en un indret que ha estat identificat com la Vall d’Ora, al Solsonès.

Feia temps que la identitat catalana s’anava forjant en els territoris d’ambdós cantons del Pirineu, que en temps del comte Guifré encara es trobaven sota la tutela de la monarquia carolíngia. En aquells temps els comtats catalans resistien els atacs sarraïns aixoplugats per la serralada pirinenca. Les terres que ara anomenaríem la Catalunya central, llavors encara territoris de marca, eren pràcticament deshabitades, i el comte Guifré maldà per repoblar-les i incorporar-les als seus dominis, a la naixent Catalunya que els comtes de Barcelona estaven gestant.

Guifré, fill del comte Sunifred, nascut al voltant de l’any 840, investit com a comte de Barcelona pel rei Lluís el Tartamut de França, amb la legitimitat que això li conferia, es lliurà a construir un territori unificat, habitat per un mateix poble que s’estenia cap al sud gràcies al seu afany repoblador. Amb aquesta intenció el comte Guifré va fer construir esglésies i grans edificis religiosos com els monestirs de Santa Maria de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. El cristianisme i l’Església dotaren d’identitat, unitat, fe i cultura els comtats que, en l’avenir, ja podrien ser anomenats catalans.

I per assegurar el control i la seguretat dels comtats també féu construir castells que els havien de protegir de les falconades sarraïnes que de tant en tant es produïen. I fou precisament en un d’aquests atacs que Guifré el Pelós, un comte de llegenda, va morir en la seva lluita contra l’Islam.

Guifré fou sepultat al monestir de Santa Maria de Ripoll, que ell mateix havia fet construir. I malgrat múltiples vicissituds històriques, les seves despulles encara hi reposen, juntament amb les de dos dels seus més il·lustres descendents, els comtes Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, a l’interior dels respectius sepulcres, i poden ser visitades per tothom.

Sense voler-ho, el comte Guifré es convertí en el protagonista de la llegenda de la creació dels quatre pals, l’ensenya dels comtes de Barcelona. Segons aquesta història, descrita per primer cop a la segona part de la Crònica General de Pere Antoni Beuter, obra publicada a València el 1550, el comte Guifré fou ferit de mort pels normands en una batalla en la qual, presumptament, havia anat a ajudar al monarca carolingi Carles el Calb. El monarca francès, en el llit de mort de Guifré, mullà els seus dits en la sang del comte de Barcelona i, un cop molls, n’escampà la sang de dalt a baix en l’escut daurat del comte.

Guifré és història i és llegenda, un personatge cabdal en la creació de Catalunya, però el coneixement de la seva figura per part dels catalans és encara molt migrat. No tenim gaires escultures que el representin arreu del nostre territori, ni llibres que l’immortalitzin. Tan sols la novel·la La vostra sang, de Lluïsa Forrellad, i l’excel·lent còmic Guifré 897, d’Oriol Garcia i Quera. I ben poca cosa més.

Ja és hora que els catalans comencem a sentir-nos orgullosos dels nostres símbols nacionals. Quan tindrem una sèrie de televisió sobre el comte Guifré? Quan podrem veure el nostre comte protagonitzant un videojoc o una sèrie de novel·les històriques i d’aventures?

Mentrestant, Guifré el Pelós, amb la seva espasa a les mans, s’ho mira tot plegat amb tristesa i un punt de recança del seu sepulcre de Ripoll estant, tot fent-se creus del fet que aquests catalans del segle XXI, perduts, desorientats i mancats de memòria, gairebé no es recordin d’ell.

Fèlix Rabassa
Historiador