La Guerra dels Segadors: primera reacció al concepte d’una Espanya homogènia

Els_segadors
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Fa gairebé tres anys, després del referèndum del Primer d’Octubre, el Regne d’Espanya va imposar, tot emparant-se en l’article 155, un control de l’administració catalana que molts van tractar de control “sense precedents”. En realitat, però, sí que hi havia almenys un precedent: la Guerra dels Segadors, de la qual es compleixen 380 anys, que va suposar l’eclosió de mig segle de tensions entre la monarquia i les institucions catalanes, però, sobretot, va implicar el primer intent de desvinculació del Regne de Castella per part de Catalunya, i l’inici de la descatalanització de l’administració catalana, que culminaria després de la Guerra de Successió.

Després del Tractat dels Pirineus (1659), el Principat de Catalunya va mantenir les seves constitucions i privilegis, però el rei va assumir un paper de control molt més gran que el que hi tenia abans de 1640. Durant la segona meitat del segle XVII, l’accés als càrrecs va començar a ser controlat per la corona, i la recaptació de fons per sostenir les campanyes militars va deixar de dependre de les Corts a mesura que es començaven a acceptar donacions particulars.

ANTECEDENTS: LA VOLUNTAT UNIFICADORA DE LA MONARQUIA HISPÀNICA

A començaments del segle XVII, la Corona de Castella estava empobrida i endeutada. Les guerres ininterrompudes dels darrers segles havien arruïnat completament la que tan sols unes dècades abans era la corona més pròspera i influent de la Península.

Els drets i privilegis dels diferents territoris, fins aleshores vigents, començaven a suposar un entrebanc per al finançament de les expedicions als territoris d’ultramar, i la monarquia es va veure forçada a començar una centralització de l’administració que permetés, d’alguna manera, que tots els territoris de la Corona es veiessin forçats a contribuir, tant si com no, en les empreses reials. Seguint el camí ja encetat per altres monarquies europees, l’entorn de Felip IV maldava per aplicar les mateixes lleis i els mateixos impostos a tot el territori de la Corona.

Però l’ambició unificadora anava molt més enllà. D’ençà de l’arribada de Gaspar de Guzmán, el Comte-Duc d’Olivares, es va endegar un projecte més ambiciós, que no tan sols pretenia eliminar les duanes i unificar el territori sota les lleis de Castella, sinó també crear una mena de “nacionalitat espanyola” que dissolgués les diferències de mentalitat.

Olivares creia, en línia amb el pensament de personatges anteriors, com Martín de Aróztegui, que una “nació” unida podria afrontar millor el desafiament de l’expansió territorial exterior, i també resultaria més fàcil de controlar. Com el mateix Martín de Aróstegui havia deixat escrit el 1617, “por tener el rey de Francia sus reinos juntos no tiene necesidad de sustentar armadas ni galeras para conservarlos”.

EL CONTEXT: LA UNIÓ D’ARMES I LA GUERRA DELS 30 ANYS

No obstant això, la idea que Olivares tenia de la unitat no era encara com la que unes dècades després imposaria Felip V amb el Decret de Nova Planta sinó quelcom més simple. Es pretenia fomentar les unions matrimonials entre famílies castellanes i famílies catalanes i aragoneses, i fer servir la figura del monarca com a catalitzador d’una unió administrativa total, tot posant nobles castellans en càrrecs catalans i viceversa; a més de crear la Unió d’Armes, amb la qual es pretenia repartir el manteniment de l’exèrcit entre els regnes i assignar al Principat el manteniment de 6.000 soldats durant quinze anys.

Quan, el 1626, Felip IV va arribar al Principat per jurar les constitucions catalanes i esdevenir oficialment comte de Barcelona, el principal objectiu de la comitiva reial no era cap altre que el d’aconseguir aquest compromís de finançament a llarg termini. Tanmateix, ni en aquella ocasió ni en els anys posteriors, es va aconseguir que les Corts ho aprovessin.

EL DETONANT: ELS ALLOTJAMENTS I LA REVOLTA CAMPEROLA

L’any 1635, la França de Lluís XIII va declarar la guerra a Felip IV en el marc de la guerra dels Trenta Anys, i Catalunya, amb la seva posició fronterera, es va convertir en un escenari del conflicte i en un campament permanent per a les tropes castellanes. Tot això sense que la Junta de Braços catalana hagués accedit a mantenir-les, de tal manera que l’esforç d’alimentar-les va recaure en la pagesia i la noblesa rural.

Entre 1635 i 1640, l’estada de les unitats militars castellanes en territori català va esdevenir cada cop més complicada, sobretot d’ençà que Olivares va imposar com a norma el tipus d’allotjament “llombard”. Fins aquell moment, en virtut de les constitucions de Nous Vectigals, de 1553, els vilatans catalans havien de proveir als soldats de llit, taula, espelmes, sal, aigua i vinagre. Però el tipus “llombard” afegia també oli, escudella, plats, olles, menjar pel cavall i un ral diari.

La majoria dels municipis no podien complir aquestes condicions, i els soldats van començar a agafar directament el que la població no podia donar-los. Molts d’ells robaven, saquejaven i violaven, tot aplicant les lleis de la guerra sobre la població del Principat, davant la passivitat del Comte de Santa Coloma, el Virrei. En els primers mesos de 1640, la tensió va portar a aldarulls en diverses viles, seguides de reaccions brutals per part de l’exèrcit.

El 6 de juny, en una carta a Olivares, el virrei afirmava: “Muy amenazada está mi vida el día de mañana. Dios se sirva ayudarme para que pueda hacer relación a V. E. del suceso”. A Barcelona s’esperava l’arribada de centenars de segadors el dia de Corpus, i després de mesos d’avalots era previsible que es produïssin incidents. Els segadors van prendre la ciutat amb la connivència de la població urbana i el virrei va ser assassinat.

LA REVOLTA INSTITUCIONAL I LA DESVINCULACIÓ DE CATALUNYA RESPECTE A CASTELLA

La revolta pagesa es va estendre ràpidament per la catalana terra, i es va orientar, primer, contra els militars i els funcionaris reials, i després contra l’aristocràcia rural. Però no es tractava encara d’una revolta política. S’hi va convertir unes setmanes més tard, quan la Generalitat, liderada per Pau Claris, va ocupar el buit de poder creat i, davant la incapacitat del nou virrei, el vescomte de Cardona, per pacificar la situació, va decidir acostar-se a França i desvincular-se de la monarquia hispànica.

A aquesta decisió, que és la que converteix realment la Guerra dels Segadors en un fet fundacional de la Nació Catalana moderna, s’hi sumava la necessitat dels catalans de cercar empara davant els atacs de Felip IV i la voluntat de Lluís XIII i el seu secretari personal, el Cardenal Richelieu, de desestabilitzar la monarquia hispànica. I, encara que no es pot parlar d’una ànsia clara d’independència, sí que és clar que l’actitud de la Generalitat denota una voluntat evident de mantenir la sobirania.

La vinculació amb França es va oficialitzar el 1641 amb els Pactes de Peronne, segons els quals França respectaria les constitucions catalanes, i es va anar intensificant, fins al punt que la Generalitat es va veure forçada a acceptar Lluís XIII com a comte de Barcelona, fet que va resultar contraproduent pel Principat. França va convertir Catalunya en un camp de batalla, va ignorar els privilegis igual que ho havia provat de fer Felip IV i finalment es va començar a retirar del territori en esclatar la revolta de La Fronda en terres franceses (1648) . Poc després, la mort de Lluís XIII i de Richelieu i l’arribada de la pesta a Barcelona van precipitar la fi del conflicte.

LES CONSEQÜÈNCIES: RETORN (CONTROLAT) A L’STATU QUO ANTERIOR

La fi del conflicte va fer tornar Catalunya a la casella de sortida. El fet que la guerra dels Trenta Anys es perllongués va fer que l’allotjament de soldats continués essent necessari, i la monarquia hispànica ho va aprofitar per convertir la seva presència militar en permanent. Un contingent de 8.000 a 18.000 soldats, segons el moment, es va establir al Principat.

Però, a més, i molt més important, les institucions pròpies de Catalunya van ser restablertes “sota supervisió”, mitjançant la intervenció directa de la corona en el procés d’insaculació, pel qual es triaven, per sorteig, els càrrecs de la Diputació del General i el Consell de Cent. A partir d’aquell moment, la monarquia es reservava el dret de vetar o afegir noms a la llista de candidats, tot esperant, així, de controlar les institucions.

El control de les matrícules com a mitjà de domini no va reeixir, car la política catalana era al segle XVII, com ara, un món força tancat, dominat per unes quantes famílies molt connectades entre elles per vincles familiars i d’amistat.

Tanmateix, Felip IV va continuar amb la idea que Catalunya podia ser considerada una possessió més amb la qual es podia negociar, i així es va demostrar durant les converses de pau amb França. La prioritat dels francesos no era aconseguir Catalunya, sinó que els espanyols es retiressin dels Països Baixos, però finalment es van conformar amb els territoris catalans del nord dels Pirineus, que van ser separats del Principat en virtut del tractat dels Pirineus, l’any 1659. Aquest tractat mai va ser sotmès al vot de les Corts catalanes, car s’entenia que la pèrdua dels comtats dellà de l’Albera era una mena de càstig per la revolta.

LA LLIÇÓ: ESPANYA NO NEGOCIA

En les dècades posteriors a la pèrdua de la Catalunya del Nord (dels Comtats de Rosselló i Cerdanya), les reivindicacions catalanes es van orientar en una única direcció: recuperar la independència institucional que s’havia començat a perdre a començaments del segle XVII i que, a partir de 1640, va ser controlada, de manera més o menys reeixida, per instàncies superiors no acceptades pels catalans.

Perquè, malgrat que les institucions havien estat restablertes completament, en l’impàs entre la guerra dels Segadors i la guerra de Successió la política catalana va assumir paulatinament una orientació hispanocèntrica a mesura que la recaptació de donatius per mantenir l’exèrcit relegava a un segon pla les Corts. A la pràctica – i per això la comparació amb l’actual 155 – les institucions pròpies van ser segrestades i inhabilitades per prendre decisions autònomes, i obligades a assolir nivells de recaptació impossibles per una població que continuava havent de mantenir els soldats de la seva butxaca.

No era un control total, com no ho és l’actual, i de tant en tant algun individu accedia a un càrrec i, havent passat tots els controls de la monarquia, resultava contrari als interessos castellans. Però la lluita d’aquests pocs era inútil, car la monarquia en cap moment va plantejar-se donar una resposta a les reclamacions catalanes que no passés per la integració del Principat en les dinàmiques de poder castellanes.

Poc ha canviat, doncs, en els 380 anys que han passat. Ara, com aleshores, aquells que gosen alçar la veu contra la política anticatalana del poder castellà són silenciats i perseguits per una Espanya que actualment continua pretenent la mateixa homogeneïtzació que pretenia durant la segona meitat del segle XVII. Ara, com aleshores, la repressió porta a la por, i la por a l’autocensura. Ara, com aleshores, ens governen persones que han passat el control insaculatori i que tenen el vist-i-plau per governar.

Ara, com aleshores, es l’hora, segadors, d’alçar la falç i esclatar, potser, al crit de “Visca la Terra, mori el mal govern”.

Eva Pesquera Solé
Llibretera