Grand Torino–Hyundai S-Coupé: Una història de substitució demogràfica

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Un hipotètic senyor Salvans podria ser perfectament l’equivalent d’en Walt Kowalski, el protagonista de l’emblemàtic film “Gran Torino”, de Clint Eastwood, interpretat per ell mateix.

El podríem situar perfectament en un pis de l’extraradi de Barcelona, en un bloc ocupat tradicionalment per obrers qualificats, ex-treballadors de la Nissan, molts dels quals provinents d’allò que s’anomena “la resta d’Espanya”, tot i també hi ha, com en Salvans, d’originaris de comarques rurals de Catalunya o el País Valencià.

Del seu pis estant, Salvans percebria com el paisatge humà del barri s’ha modificat substancialment en els darrers temps, i com, especialment a partir de la constatació que molts blocs estaven afectats per l’aluminosi, una munió de famílies procedents principalment de Llatinoamèrica, però també de països de l’Est i del Magrib, han anat ocupant els pisos buits resultat del trasllat de les famílies que els van estrenar o del decés dels seus ancians ocupants.

Astorat, i perduts els antics punts d’ancoratge, en Salvans —el nostre Walt Kowalski— es veuria abocat a assumir una realitat nova i canviant per no sentir-se estranger a casa seva; a adaptar-se per no surar desorientat al ritme de les onades d’una quotidianitat multiforme i indefinida, transportada per la marea de la globalització fins al mateix replà del seu pis.

Es veuria obligat a canviar per no esdevenir una relíquia del passat, com el seu cotxe, un vell i ben conservat Hyundai-S Coupé —l’equivalent al mític Gran Torino—, símbol d’una època en què les feines eren per a «tota la vida», els canals de televisió es podien comptar amb el dits de la mà, no existia Internet, i el paisatge humà del carrer i les escoles era pràcticament homogeni.

Davant la disjuntiva d’atrinxerar-se a casa i anar-se esllanguint de mica en mica o de sobreposar-se i trobar punts de contacte amb els nouvinguts per a construir noves claus de volta, no hi ha dubte que la millor opció és, per a en Salvans, inevitablement, la segona. La mateixa que tria en Kowalski-Eastwood quan, en el film, decideix de posar la seva experiència al servei de joves que han anat a viure al seu barri, sobre els quals recauen directament les contradiccions i la violència d’un nou ordre que, malgrat algunes esquerdes i la seva aparent banalitat, es revela inamovible i implacable.

Malgrat tot, però, hem de ser conscients que tampoc no podem fer una transposició automàtica de la situació, perquè el nostre cas presenta divergències.

La més important és la llengua. No és comparable la força i la capacitat de penetració que té una llengua com l’anglès, amb tot al seu favor, amb la que pugui tenir el català, amb un estat en contra i mancat de mitjans adequats d’integració, de prestigi, de voluntat de ser conservat pels poders econòmics, i amb molts parlants acomplexats i que, subconscientment, se n’avergonyeixen.

Als Estats Units, la voluntat majoritària imperant entre els immigrants és la d’integrar-se a la societat nord-americana i d’assumir-ne els seus valors, fins al punt que a la segona generació normalment la llengua familiar dels immigrants resta abandonada. Aquí, en canvi, no hi ha gaire consciència de ser en una societat nacionalment diferent de la resta de l’Estat espanyol, ni els immigrants mostren aquesta voluntat d’integració idiomàtica generalitzada. Al contrari.

Hem de ser conscients que en un món i en unes societats cada cop més interdependents és il·lusori pensar que es poden mantenir certs oasis indefinidament isolats. I això cobra una especial importància en una societat com la catalana, amb unes característiques nacionals pròpies però sense poder de decisió en molts aspectes i receptora d’allaus massives d’immigrants.

Per això, cal que ens traguem la llana del clatell i que anem abandonant tota temptació de recloure’ns en una utòpica i fràgil closca de cargol nostrada. Davant de l’amenaça de la passivitat i la dissolució, com a persones i com a societat, la sola alternativa és sortir al carrer i implicar-s’hi.

I això no vol dir, de cap manera, renunciar a les característiques pròpies! De cap manera! Al contrari, cal estendre-les i fer que siguin assumides i respectades pels nouvinguts, tot actuant localment i en la vida quotidiana, i també, políticament, recolzant organitzacions i lideratges desacomplexats i sense tabús autoimposats, que lluitin decididament per la recuperació de la cultura i la llengua que ens són pròpies i per la nostra llibertat política.

 

Joaquim Torrent
Geògraf