La Franja, situació límit

franja
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Les darreres notícies i estudis que fan referència a la Franja no conviden precisament a l’optimisme, com ja era d’esperar després de quaranta anys d’una “democràcia” que ha negat a la nostra llengua la condició de llengua oficial en aquest territori.

Als mals endèmics territorials de sempre, com ara la despoblació, l’envelliment, la marginació, la desestructuració i la manca de comunicacions, n’hi hem d’afegir d’altres de nous, com l’impacte del turisme massiu a l’extrem nord i a l’extrem sud, els megaparcs eòlics o la implantació de megaescorxadors. I, a més, es dóna un fenomen molt preocupant, remarcat per prestigiosos sociolingüistes com Natxo Sorolla o Esteve Valls: els pares ja no transmeten la llengua catalana als fills.

LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA ÉS EVIDENT

Cada cop més, d’una manera progressiva i accelerada, els xiquets juguen i es comuniquen entre ells i amb pares i familiars en llengua aliena, ja sabem quina. És força evident que no és gens aliena a aquest fenomen la posició marginal que ocupa la llengua catalana a les escoles de la Franja, atès que no és llengua oficial, ni de comunicació, ni s’hi fa immersió, sinó que amb prou feines constitueix una matèria escolar isolada —i encara gràcies—, com si fos una llengua estrangera.

Això també es produeix en altres zones del nostre domini lingüístic, però enlloc passa d’una manera tan ràpida i tan brutal com a la Franja. La percepció que hi ha, tant de dins de la mateixa Franja com de fora, és que la llengua, en les noves generacions, està greument tocada. Tanmateix, alguns creuen que és una qüestió secundària; o, pitjor encara, són víctimes de prejudicis o de desinformació interessada i, fins i tot, grotesca.

El cas és que la situació és força greu, com reconeixia un destacat activista cultural i bibliotecari de la localitat de Torrent de Cinca en una entrevista de fa poc, on deia literalment: “Los raders deu o dotze anys s’està produint un fet que mai havia passat abans. Ni quan la tele, el cinema, les revistes , etc. eren sempre en castellà. Ara, la majoria de xiquets al carrer parlen en castellà. Per què? Crec que el motiu principal é la guarderia. Ara hi entren abans de fer l’any. Allà, entre ells, socialitzen en castellà perquè é la llengua que s’hi parla. É molt i molt difícil que els xiquets que sempre han parlat castellà entre ells canvien a parlar català, per molt que de casa s’hi capfiquen. Ja veurem quan seran grans. Solució? Mentre lo català no tinga la categoria de cooficilitat a l’Aragó ho veig molt difícil.”

ON SÓN ELS RESPONSABLES POLÍTICS?

La solució d’aquest desastre, que no és natural sinó provocat tant pel govern central com pel govern autonòmic, passa per un canvi d’actitud i per establir mesures polítiques i legals favorables a la llengua. Mentre això no s’esdevé, però, ens hem d’enfrontar en el dia a dia amb una realitat angoixant, equiparable a la que pateixen minories com els uigurs o els tibetans, amb la diferència que aquestes greus conculcacions de drets lingüístics de famílies i infants tenen lloc, en el nostre cas, en plena Europa occidental, en l’Europa dels Drets.

Aquest estat de coses duu inevitablement a cercar responsabilitats en l’àmbit polític.

Si bé és cert que a hores d’ara no ens trobem amb la bel·ligerància extrema exercida dins la comunitat aragonesa per l’anterior govern autonòmic del PP i els seus socis del PAR contra la llengua catalana, no és menys cert que l’actitud de deixar fer i d’inhibició de l’actual govern PSOE-CHA tampoc no duu a res de bo. La seua política cultural i lingüística es limita a accions puntuals i simbòliques.

No hi ha damunt la taula cap proposta per a l’establiment de la immersió lingüística a l’escola, ni tampoc per a l’accés de les llengües no castellanes de l’Aragó (aragonés i català) als mitjans de comunicació autonòmics, ni per a la plena equiparació legal amb el castellà, almenys en el seu àmbit territorial.

No veiem una voluntat decidida en aquesta direcció, com seria, per exemple, fer una divisió del territori aragonès en tres zones, a l’estil navarrès: zona castellanoparlant, zona aragonesoparlant i zona catalanoparlant. Al contrari, l’executiu aragonés —més ben dit, saragossà— és ple de recels i prejudicis contra tot allò que fa olor de català.

També són responsables polítics de la situació certs partits catalans que darrerament es defineixen com a independentistes i que durant quaranta anys, quan han estat en disposició de ser influents a Madrid, a vegades amb prou força com per determinar el partit de govern, mai han cregut important d’exigir la contrapartida de l’oficialitat del català en una part tan significativa del nostre domini lingüístic com és la Franja. Sembla que se’n desentenen, que és igual que dir que es desentenen de la nostra llengua i de la nostra cultura. Deuen donar-la per perduda. Sortosament, no tots els catalans ni tots els partits catalans pensen igual.

ELS CIUTADANS TAMBÉ SÓN RESPONSABLES

Alta política a banda, hem de ser conscients de l’extrema fragilitat, feblesa, marginació i debilitat de la societat franjolina. Les poques i úniques polítiques d’abast real que a hores d’ara es poden fer són les d’abast municipal i comarcal, i és d’aquest camp d’on hauria de partir l’impuls inicial, i on hauria d’incidir-hi; potser impulsant plataformes d’electors o fórmules semblants, atès que els grans partits de l’Aragó —tot i que també hi hauríem d’incloure els del Principat, com ja hem esmentat— ignoren sistemàticament i volgudament els franjolins. A la Franja encara ens trobem, pel que fa a les reivindicacions nostrades, en una fase prepolítica, com va passar amb el catalanisme en els seus inicis.

CAL QUE FEM UN FRONT COMÚ

Això, en un context poc canviant, com en temps pretèrits, no seria un problema especialment greu, i es podria confiar en l’evolució i la maduració natural de les coses; tanmateix, en el context actual sí que és problemàtic, perquè els canvis demogràfics i de tot ordre són exponencials, i en un marc global; el decalatge entre aquests canvis i els pocs avenços que es puguen fer és cada vegada més gran. Per això, cal que siguem més agosarats i desinhibits, i que recorreguem a fórmules més imaginatives i, sobretot, més transversals.

Seria suïcida embrancar-se en “guerres” fratricides per motius suposadament ideològics quan tot està per fer. Per damunt de discrepàncies i opcions personals, hem de col·laborar entre tots els vinculats a la Franja, tant de dins com de fora, per procurar no perdre més llençols a cada bugada, i actuar amb responsabilitat i generositat, en una tasca absolutament urgent i necessària a la qual tothom és cridat a participar i és benvingut per a aportar el seu gra de sorra (o d’arena, que tan bo i tan català és un mot com l’altre).

Quim Torrent
Geògraf