Francesc Macià, un nacionalista intransigent

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter

Sense cap mena de dubte, el president Francesc Macià, l’Avi, com era anomenat entranyablement pels seus correligionaris i per la gran majoria de catalans, amb una barreja de respecte i tendresa, és la figura més transcendental de la Catalunya del segle XX.

Macià fou militar de l’exèrcit espanyol fins ben entrada la seva maduresa, però els fets del ‘Cu-cut!’, que es van produir l’any 1905, el van fer decidir a abandonar la carrera militar i a entrar en política.

Després de passar per la Solidaritat Catalana i la Federació Democràtica Nacionalista, el 1922 fundà Estat Català, una nova organització nacionalista radical i intransigent, i separatista, és a dir, independentista, que hagué de passar a la clandestinitat amb la proclamació de la dictadura de Primo de Rivera a Espanya l’any 1923.

L’any 1926, a l’exili, de la Catalunya del Nord estant, concretament a Prats de Molló, Francesc Macià i Estat Català organitzaren una invasió de la Catalunya sota ocupació espanyola. Centenars de voluntaris catalans armats havien de travessar la frontera, arribar fins a Olot i allí declarar la República Catalana independent. L’acció fou frustrada per la traïció d’un grup de voluntaris italians dirigits per Ricciotti Garibaldi, un agent de Mussolini que havia d’ajudar els catalans de Macià en la seva campanya militar de reconquesta de Catalunya. Macià i els seus homes, traïts pels italians, foren detinguts pels gendarmes francesos i jutjats per la justícia francesa, i després de ser condemnats a penes menors, foren alliberats.

El 1928 Macià fou una de les personalitats que crearen a l’Havana el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya. A la capital de Cuba hi presentaren el text de la Constitució de la futura Catalunya independent, l’anomenada Constitució de l’Havana.

En aquesta Carta Magna s’hi establia que la nostra nació havia de tenir un exèrcit. El títol XVII d’aquesta constitució, anomenat “De les forces armades”, constava d’un article 119 que deia el següent:

“Per a atendre les necessitats interiors de la defensa del territori i de l’ordre públic, la República tindrà un Exèrcit del nombre de places que es fixarà anualment pel Poder Legislatiu d’acord amb l’Executiu”.

El títol XVIII, “De la marina militar”, en l’article 126 deia:

“Per a defensa i vigilància de les seves costes, la República tindrà un cos de Marina Militar, amb caps i oficials de preparació tècnica i amb allistats voluntaris.”

D’altra banda, pel que fa l’oficialitat del català, la Constitució de l’Havana afirmava el següent en el seu article 2:

“L’única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana”. Més clar impossible.

Macià i l’independentisme català, fa gairebé cent anys, ja defensaven dos dels punts bàsics que el Front Nacional de Catalunya, avui, l’any 2020, afirma que són irrenunciables per a una Catalunya independent: el català com a única llengua oficial (i l’occità a l’Aran) i la creació d’un exèrcit català que defensi Catalunya.

De ben segur que, avui, Francesc Macià seria titllat d’ultradretà militarista i identitari excloent per defensar aquests dos punts per part de la caterva de lliristes happyflowers que dominen els tres partits processistes parlamentaris.

Però no era solament això. Macià, com tots els catalanistes de la seva època i d’anys posteriors fins no fa pas gaire temps, defensava el concepte de pàtria aplicat a Catalunya, un concepte que el processisme també ha deixat conscientment de banda, tot relacionant-lo interessadament amb un suposat nacionalisme excloent. La Declaració d’Independència que els revoltats de Prats de Molló havien de repartir entre els catalans un cop travessessin la frontera entre Espanya i França deia el següent:

“Declara Catalunya Independent, i tenint en compte que cada vegada que la voluntat de la majoria del poble català ha pogut expressar-se lliurement, s’ha manifestat de manera evident a favor de la República Catalana, i tenint en compte que aquest dret fonamental i etern de Catalunya a governar-se ella mateixa ha estat avui usurpat per la força del govern espanyol, opressor de la Pàtria Catalana…”. Més arguments per titllar Macià d’identitari excloent.

Macià, com tot el catalanisme d’ençà de la segona meitat del segle XIX i fins els darrers anys del segle XX, era nacionalista. Pregonament nacionalista. I aquest nacionalisme, que fins fa quatre dies comptats impregnava el catalanisme cultural i polític, era de base cultural, lingüística, identitària.

És per això que afirmem que el processisme ha traït els principis fundacionals del catalanisme que grans homes com Macià defensaren durant tota la seva acció política. Pitjor encara: el processisme calumnia aquells que defensen el mateix que defensava el catalanisme fins fa ben poc. I és per això que el Front Nacional de Catalunya vol recuperar els grans valors essencials que Macià i les grans personalitats del catalanisme de tots els temps van defensar: Llengua, Identitat i Pàtria.

#FesFront per l’#EstatCatalà

Fèlix Rabassa
Historiador

Col·laboreu amb el FNC